Un sentit record...

 Estic trist. Profundament trist.

Amb el cor encès de ràbia i carregat d’indignació i impotència.

La vida, cruel i injusta, se t’ha  emportat abans d’hora. No tocava.

Vam compartir poques hores Rachel, només uns caps de setmana,

però vas deixar-hi l'empremta fonda, de qui camina amb pas ferm per la vida.

La petjada d'una dona valenta, empoderada,

que ens va ensenyar molt més que tècnica i roca:

ens vas ensenyar a estimar i respectar la natura,

a comprometre’ns.

Amb cada paraula, amb cada mirada, amb cada gest,

ens vas regalar saber fer, i autenticitat. Sempre amb un immens somriure als llavis.

I avui, el buit que deixes pesa,

perquè eres d’aquelles ànimes que fan del món un lloc millor.

Ara que no hi ets, et buscarem entre les ombres de la cova,

en el silenci dels senders, i en la calma dels boscos.

I allà, en un racó de la muntanya,

et portarem sempre present amb nosaltres, en un racó del nostre cor.