Barranc del Bassiol


Març 2017

El febrer passat el vaig dedicar a buscar la Cova del Test o de la Cantarella, a l’extrem sud-est del Montsià. Cada vegada que pujava pel sender del mas de Vilero, per anar a trobar la zona de la cova del Test, la meva vista es perdia al fons del barranc del Bassiol…  

Fa uns quants anys, cap al 2011, vaig aventurar-me a trobar el perdut mas dels Bardins, al fons del barranc del Bassiol, d’accés impossible per trobar-se literalment “engolit” per la malea. Per accedir vaig haver de remuntar pel crestall de lloma que delimita la pedrera de la cimentera per la seva part més nord. Abans de pujar al coll d’Embaló, i aprofitant unes amples tarteres que davallen cap al barranc, vaig poder arribar fins a un frondós bosc d’alzines, amb un sotabosc impenetrable per on em vaig escolar guanyant terreny cap a l’esquerra, on s’obren uns antics bancals, on es troba, envoltat de esbarzers, corners, matisses i el “criminal” aritjol, l’antic mas del Bardins. Sortir d’allí va ser tant o més salvatge que entrar, creuant el barranc impossible i guanyant alçada per la solana del barranc, de vegetació més minimalista, composada, bàsicament de coscoll rabiós a l’alçada de la cintura… D’aquells llocs del Montsià, que un cop assolits, penses “aquí no hi torno mai més…”

Mas dels Bardins

Des d’aquella passada aventura, sempre em va quedar el regust amarg del barranc, i pujant per la lloma del seu vessant dret, sempre m’havia preguntat per on devia transcorre el camí per arribar, els nostres avantpassats, fins als conreus d’oliveres fargues i garrofers, en terrenys abancalats que encara es dibuixen al paisatge fins al capdamunt de tot del racó, a tocar de la font del Bassiol.
A base de fotos que vaig anar prenent, de llargues hores d’estudi de la zona al Google Earth i de les esperançadores traces “de possibles corriols”, vaig prendre la desició d’emprendre la recerca d’aquell vell camí.

Aproximació: Podem accedir al barranc per nombrosos camins, normalment jo hi pujo pel camí de la Martinenca que porta al Mas de Lluco, uns metres més endavant trobem el camí dels Bandolers que ve de l’esquerra, de la pedrera de la cimentera. El seguim per la dreta, fins a trobar un encreuament de pistes, abans del barranc. Una petita esplanada ens permet deixar el cotxe.

Dificultat: Ara baixa!. El sender està despejat i molt marcat en fites de pedra.
Desnivell: Uns 600 metres acumulats
Durada: Entre tres i quatre hores, fent visita a tots els racons. 5'5 km aprox.

Itinerari: A l’encreuament prenem el camí ample que puja en direcció a la serra, a l’esquerra bancals d’oliveres a la dreta el barranc. 


Uns metres més endavant el camí es perd a la darrera finca i es converteix en un sender, que a la vegada es bifurca. A la dreta, amb marques verdes, comença el camí de la lloma que remunta tot el barranc per la dreta, per anar a trobar la cova de l’Heura. Seguim per l’esquerra per un sender molt fressat, segurament emprat pels caçadors, recorrent la part baixa del barranc.
Arribats a una primera bifurcació, seguim per l’esquerra i pugem a un bancal superior. De seguida una altra bifurcació. Ara seguir cap a la dreta per anar a fer la primera visita de la jornada.
Uns metres més endavant i abans de baixar decididament cap al barranc, on el sender ens portaria fins a un maset derruït a l’altra banda del barranc, que té dos xipresos a la seva esquerra,.



Pugem un marge a la nostra esquerra i guanyem uns bancals perduts, al fons dels quals trobem, ben amagat per la vegetació, les restes del maset dels Severos. Uns dels antics propietaris de les velles martinenques d’aquesta banda de barranc. Explica Joan B. Beltran, al seu llibre “Els encanteris de la serra de Montsià”, que fins a la martinenca dels severos arribaven els carros, que deixaven al “carregador”, i des d’aquí amb matxos amb sàrria, pujaven els veíns de les martinenques més altes del racó. Pels voltant també hi ha un antic forn de calç.

Mas dels Severos

Tornem a la bifurcació abans esmentada i ara seguim pujant per trobar deseguida un bonic cocó a la dreta del camí, ben proveït d’aigua després de les pluges.

Cocó dels Severos

A partir del cocó, ha començat realment el treball de reobrir sendera cap amunt, al principi entre antics bancals perduts, buscant els passos emprats pels antics propietaris, evitant en lo possible els marges, després entre un dens pinaret fins arribar a una zona més oberta, 


d’antics bancals i finalment aprofitant una zona de tartera, per accedir al dens bosc d’alzines, on només arribar-hi trobem a l’esquerra un forn de calç. 


El sender va guanyant alçada barranc amunt. A cops trobo les traces d’algú, segurament un caçador, que ja ha fet feina buscant el millor pas.
Un altre forn, a questa vegada a la dreta del sender, ens avisa que ja sortim del bosc. 


De seguida trobem la zona oberta i abancalada del Mas dels Bardins, al que podem accedir per un senderolet a la dreta. 




A l’interior del mas encara es veu la menjadora dels animals i a l’esquerra el que devia ser la cuineta amb la seva llar de foc, i petits prestatges a les parets del propi mas per desar els estris. La teulada encara està quasibé sencera i per tant el mas encara s’aguanta prou ferm. 
Penso que és la mateixa vegetació que l’envolta el que l’aguanta d’empeus. A la part dreta de l’entrada al mas, encara s’endevina el que devia ser una corralissa per tancar el ramat i una mica més enllà, a la dreta, trobem un tercer forn de calç. 


L’existència de tants forns, el corral, el mas… ens deixa constància de la importància de l’indret i del treball frenètic d’aquells antics pobladors de la serra, exprement els seus recursos, per tal de portar una humil economia de subsistència per tirar endavant les seves families.
A la part de darrera del mas reprenc la recerca del sender que guanya alçada per evitar la part més encimbellada de la vora del barranc. Els antics bancals i marges són les traces a seguir. Uns metres més endavant, barranc amunt, passarem a tocar d’un petit cingle de roca que ens queda a l’esquerra, i a sota, a la dreta, el barranc, amb tot un seguit d’alts marges per aprofitar el desnivell del terreny. Si ens fixem a l’altra banda del barranc s’aprecia un reclau semicircular al caent, coronat per un petit marge, per aguantar la terra i a sota un petit cingle de terra i roca rogenca, on hi ha una petita balma, tancada per davant per un marge de pedra en sec absolutament cobert per la “malea”. A l’esquerra mig amagada per una heura… la cova del Sardinero. Una petita balma esgarrapada a la paret terrosa, i resguardada per una paret de pedra en sec, era l’habitatge del tio Sardinero, on passava llargues temporades a la seva humil martinenca, conreant tot tipus de verdures, fruites i oliveres. 





Una altra vegada a la part esquerra del barranc remunto decididament, a cop de tisora i sorrac per obrir camí cap a les martinenques més altes del racó. Sorprén veure els grans marges de pedra que aguanten impassibles el pas dels anys. Els vells esquelets d’antigues oliveres ens fan memòria d’aquella cruenta gelada, l’hivern del 56, on bona part dels garrofers i oliveres, d’aquelles alçades de la serra van morir ofegades pel fred intens.



La “empresa” cada vegada es fa més dificil, el terreny es complica i la vegetació: coscoll i aritjol, són els senyors de la raconada. 



Ja quasibé dalt de tot del racó, veig la balma de la font a tocar… Però han calgut unes quantes visites, molta paciència, dos parells de guants i moltes punxades per esgarrapar els darrers metres de garriga. 



Finalment arribo, el 18 de març, a la tartera final del racó del Bassiol. En remuntar-la uns metres ens trobem el sender, molt precari, que puja des de la font del Bassiol, cap a Molacima.
Vull, en la reobertura d’aquest sender, retre homenatge als vells pagesos que van conrear aquestes martinenques, gairebé fins a la cota 400, domesticant la serra pam a pam, a base de marges de pedra, en bancals on apenes hi cap un sol arbre, però que protegien els bancals inferiors… Una feinada titànica, per a poder subsistir.
També he d’agrair, encara que semble mentida, la feinada que m’han estalviat els porcs senglars. La gran abundància d’aquests animals per la serra, han originat una immensa teranyina de petits corriols i veritables túnels al coscoll, per tot arreu, que han facilitat en moltes ocasions la tasca de trobar el camí més evident  per superar els moltíssim obstacles que et vas trobant.

Un cop a la font del Bassiol, aprofito per fer una visita a una altra petita meravella que amaga la serra. L’amic Josep Vinyes m’en va parlar fa molt temps i darrerament em va passar una foto: es tracta d’una mena de pintura rupestre, que no tenia clar si realment tenia o no una certa importància històrica. 
Vaig passar la foto a dos entesos, especialistes en art rupestre, i tots dos van coincidir: es tracta d’un Calvari medieval, segurament del segles XV o XVI. Per tant no estem parlant d’art prehistòric, sinó històric, i concretament medieval. Representa molt esquemàticament unes creus i una mena de triangle. 


La finalitat d’aquest tipus de representacions era la de lloc d’oració per a gent molt humil, com ara pastors, en llocs molt frequentats per aquestos. 
En aquella época la religiositat era molt estesa i present a la societat, i la “temor” de Déu estava fortament arrelada. Això es traduí en la construcció de moltíssimes ermites i llocs de culte per tot arreu, fins i tot al capdamunt de muntanyes o llocs poc accessibles, o com és el cas la recreació en pintures murals, “Calvaris”, de petits altars on fer les seves pregàries la gent més humil.




Després d’un bon traginyol a la font, sempre fresca i cristal·lina,  satisfet per la feina enllestida, i amb les pregàries ben resoltes, emprenc la baixada, ara ja per terreny ben conegut. Segueixo el camí a la Cova de l’Hedra, i abans d’arribar a la punta de lloma on trobem la bifurcació, per l’Escaleta, avall fort, sempre carenejant. 


Ara a la dreta, i tal com baixo, veig el fons del barranc del Bassiol, que després de molts anys torna a estar “transitable”. Tot i que sóc conscient que per poc temps, ja que en aquests viaranys tant poc trescats, la vegetació, en molt poc temps, ho torna tot al seu estat original. Com ha de ser!

Quasibé baix de tot el sender davalla cap a la dreta per anar a trobar el fons del barranc. Passem a tocar de la caseta enrunada de Vilero, creuem el barranc i retrobem l’inici de la sendera, i el camí dels Bandolers.




Salut i muntanya!!!


Powered by Wikiloc

Cova de la Cantarella

25 de febrer de 2017


Aquesta cova ha estat un os dur de pelar. Feia més de 10 anys que li anava al darrera, i han calgut al menys 6 intents per trobar-la, La mala ubicació de la cova al mapa de Piolet, em va portar els primers anys a cercar molt lluny de la situació real. Més tard, gràcies a les indicacions de Joan Moisés vaig anar pentinant tota la zona en dura batalla amb la "malea", sempre armat en guants i tisores de podar, per obrir-me camí, cap a la base dels escarpats cingles de la zona.

Per fi, i gràcies a les indicacions de Joan, del guiatge expert de l'amic Antonio i la companyia del seu fill Pau, aconseguim la que per mi ha estat una de les fites més importants dels darrers anys al Montsià: localitzar la cova de la Cantarella, també coneguda com la cova del Test. 



M’imaginava, per unes fotos fetes fa almenys 20 anys, de Joan, una mena de forat no molt gran a la base d'un cingle... Ens han sorprès les dimensions de la cova, amb una gran sala plena de formacions malmeses pel pas dels anys i la gent, antigues colades fòssils, i la famosa Cantarella: un cul de càntir, situat a la part més fonda de la sala i mig enganxat a les pedres del terra per la pròpia formació calcària de l'aigua que en altres temps devia recollir, gota a gota, l'aigua que s'escolava del sostre, per tal de poder beure algun pastor de la serra. 



Aproximació: Pugem pel la Martinenca en busca del Mas de Lluco, un metres més amunt prenem el camí de la dreta, el Camí dels Bandolers en direcció nord i el seguim un quilòmetre aproximadament fins a un replà on es creuen diferents camins, podem deixar aquí el cotxe.


Dificultat: Alta! L'accés a la cova, com es pot deduir per la introducció que he fet, és molt difícil: per un terreny complicat. molt exposat en fort pendent, i per corriols de porc senglar... Compte si voleu provar de trobar-la. Fins al sender que va a la Font del Bassiol o a la cova de l'Hedra, és fàcil, i potser la sendera més "amable" per pujar a aquesta zona del Montsià, força feréstega. 

Desnivell: uns 700 m. acumulats
Durada: unes tres hores. 5’5km.


Itinerari: Des del cotxe prenem el camí que puja decidit cap a la serra. A la dreta del camí ample apareix un sender poc marcat que va cap al barranc de la nostra dreta, baixa al fons per creuar-lo i puja per l’altra banda. Davant tenim com a referència les restes del Mas de Vilero. 

Mas de Vilero

Seguim remuntant aquest caient de la lloma fins a ser al capdamunt. Ara el sender, perpendicular a la serra, planeja i puja seguint el crestall. A l’esquerra tenim el gran barranc del Bassiol i a la dreta el racó de les Ferreries on podem distingir, lluny, les restes del Mas del Llop o la caseta de Paletes. En suau pujada anem guanyant alçada. Pel crestall de la dreta distingim algunes cavitats, que algun dia aniré a investigar... 


El tram final s’enfila més decidit fins arribar a l’encreuament amb el sender que va a la font del Bassiol, a l’esquerra, o a la cova de l’Hedra, a la dreta. 

Al fons  del barranc del Bassiol, distingim el sostre de l’antic mas dels Bardins, completament col·lapsat per la vegetació. 

Mas dels Bardins


Uns petits narcisos  i algun lliri blau, ens indiquen que la serra reneix de l’hivern i ja té ganes de primavera.



El nostre objectiu el tenim enfront: al mateix crestall de la lloma per on hem pujat, s’eleven abruptes dos o tres faixes de cingles. Hem de guanyar la base del més alt. 

Cova de l'Hedra

Accés

Aquí comença la part realment complicada: no hi ha sender i la malesa ens barra el pas; només les traces de corriols de porcs senglars ens deixen petites escletxes entre el coscoll i les argelagues per remuntar. A la base del primer cingle cal anar per la dreta per salvar el primer esglaó. Un cop dalt, superem el segon anant per l’esquerra del ressalt, cara sud, on la vegetació més baixa ens permet avançar...
Un cop a la base del tercer, i més alt, cal tornar cap a la dreta per bordejar la base de roca i “emprendre” un flanqueig difícil entre arbusts molt alts i tancats d’arçot i coscoll cap a una clariana, al costat de quatre o cinc pins. A l’esquerra el cingle, a la dreta i a sota, ens queda la cova de l’hedra.
Cal fixar-se, mirant al cingle de la dreta, en un punt on el cingle perd la continuïtat, per on sembla que es podria accedir. Fa una raconada molt arbustiva: és on està la cova.

Accedim a dures penes al mateix racó entre grans roques i al davant, darrera d’una espessa vegetació, entre grans margalloneres i arítjols, s’obre la boca, en pendent avall, de la cova de la Cantarella.








Les dimensions de la sala principal són prou considerables. Antigues restes de formacions, molt malmeses decoren totes les parets. Velles colades fòssils ens parlen de milers d’anys de feina de l’aigua amb el seu degoteig constant. Algun foc fet a l’interior i el fum que en desprenia tinten també algunes parets en tons sinistres... Al fons de tot de la sala, entre pedres, encara hi ha el cul de càntir, que li dóna nom a la cova. Mig enganxat a la roca per efecte de la calç, devia recollir l’aigua que gotejava del sostre.






Finalment, i després de molts anys... l’hem localitzat.


Tornem a la clariana amb el pins per fer un mos i festejar la troballa. Desfem el difícil camí fins a retrobar el sender, i seguint-lo en direcció oest, completem la sortida visitant la font del Bassiol, que ens regala un cop més la seva aigua fresca i cristal·lina per apaivagar el calor d’aquest matí quasi primaveral.







Salut i muntanya!

                   
Powered by Wikiloc