GR 99 Vinebre Garcia


22 d’octubre de 2017

El passat 22 d’octubre es va portar a terme la segona caminada popular, pel Camí Natural de l’Ebre, el GR 99.
Aquest GR és un dels últims senders homologats a la xarxa catalana de senders. El seu recorregut és de 1280 Km, des del naixement de l’Ebre a Fontibre (Cantabria) fins a la desembocadura a Riumar (Catalunya), seguint camins històrics. A la Ribera d’Ebre hi ha tres trams del GR: les etapes 37, 38 i 39 que coincideixen en la majoria de trams amb el Camí de Sirga.


La Etapa 38 que es va portar a terme aquest dia, organitzada pel Consorci d’Iniciatives Socioeconòmiques de la Ribera d’Ebre i Terra Alta, tenia com a objectiu promocionar el GR 99 com a recurs turístic, amb el suport dels ajuntaments de la comarca. Prop de 200 persones vam poder gaudir de la jornada i descobrir trams de l’antic Camí de Sirga entre Ascó i Garcia, sempre a tocar del nostre riu!

Aproximació. Deixant el cotxe a Garcia, a la zona d’acampada, a tocar del pas de barca, vam fer un desplaçament amb busos fins a Vinebre, on començà la caminada.

Dificultat: baixa

Desnivell: uns 300 m acumulats

Durada: unes tres hores, 14Km aprox.

Itinerari: Bàsicament tot el camí transcorre per camins rurals que seguint el track que us aporto no tindreu cap dificultat en trobar. Sortim de Vinebre i creuem l’Eix de l’Ebre per un pas sota la carretera. Un cop a l’altre costat anem per un camí asfaltat paral·lel a la carretera cap a la dreta en direcció al riu. Un cop al costat del riu veiem un baixador cap als embarcadors, que queden a la riba oposada. Girem a la dreta i a la mateixa ma, en mig d’un camp de conreu veiem un curiós pou de forma piramidal.

Sortida a Vinebre

Pou

Ascó


Seguim recte fins a trobar el pont de la carretera que ens deixarà a Ascó.

Pas del Riu per Ascó

Nuclear d'Ascó

Creuem el poble, i veiem a l’esquerra l’ermita de Sant Miquel. Seguim pels carrers principals del poble fins a la seva sortida sud, per la N 230 en direcció a Corbera, i enganxat al traçat de la via del tren que no deixarem en quasi tot el recorregut. Enganxada també a la via, veiem a sota, a l’esquerra, la capella del Carme, a la mateixa sortida del poble.

Ermita de St Miquel


Capella del Carme

A una pronunciada corba a la dreta de la carretera, la deixem i baixem per l’esquerra per un camí asfaltat. A l’esquerra deixem la deixalleria i seguim recte per un camí paral·lel al riu. Som a l’antic Camí de Sirga. Aviat trobem a l’esquerra, el búnquer dels Reguers, testimoni de la guerra cruenta que es va viure en aquesta zona. Al proper encreuament de camins, al Mas del Forn Teuler, seguim per l’esquerra, seguint el curs del riu, aigües avall. La via del tren que tenim a la dreta presenta una curiosa protecció dels despreniments dels cingles de la zona. 


Búnquer dels Reguers

Mas del Forn de la Teuleria



El camí dibuixa una gran corba seguint el riu. Creuem la via per un pas soterrat i girem a l’esquerra en pujada. Al final de la rampa, un indicador ens mostra el sender del Pas de l’Ase, un congost del riu de parets verticals on l’Ebre s’obre pas entre les muntanyes del Tormo i la Serra de Barbers, l’antic pas empedrat de mules entre Mora d’Ebre i Ascó.
Abans d’arribar a les ziga-zagues del Pas, trobem a la dreta la bifurcació que puja a la Carena de Barbers.

Sender al Pas de l'Ase


Sender a la carena de Barbers

Pas de l'Ase


Un cop superat el pas tornem a baixar a la vora del riu, per terreny pla i entre conreus, dibuixant una amplia corba a la dreta, passem a tocar de l’antiga estació de Garcia, i veiem també els grans masos d’aquesta zona agrícola: el Mas Blanc o Sénia del Barón destaca entre la resta de casetes. Agafem un trencall del camí a l’esquerra per anar a trobar el Pas de Barca. A l’altre costat de riu ja es distingeix l’antiga església de Garcia, dominant els meandres del riu.


Antiga estació de Garcia

Sénia del Barón

Antiga esglèsia de Garcia


Sénia de l'Enriqueta

El suau navegar del pas de barca per les tranquil·les aigües de l’Ebre ens deixa a l’embarcador de Garcia, punt de partida de la sortida.

Pas de Barca


Salut i muntanya!!!

                     
Powered by Wikiloc

La Barcina i Mola Castellona

25 de desembre de  2017

S’acaba l’any, i encara tenia pendent una ruta pels cims del Port, de gamma extra, en termes castellers: el pas de la canal de la Barcina. 

Pas de la Barcina

Un pas força delicat que aprofita una lleixa de vegetació al terç superior de l’esgarrifosa canal de la Barcina. Una de les verticals més impressionants de tot el massis del Port, als contraforts rocosos del Portell, des dels quasi 1300 m d’alçada fins als 730 de la Font del Caragol... Uns 500 m de verticalitat.
La ruta la qualifico de  difícil, pel Pas de la Barcina, i més amb el sentit de baixada que proposo, que la fa encara més potent psicològicament. Els passos més delicats estan protegits amb corda, però tot i així, no us refieu d’aquesta excessivament. És una corda i no un cable que ens pot protegir d’una eventual caiguda, com en una via ferrata. 
Per tant aconsello no fer-la a la gent que pateixi vertigen. A la resta, teniu garantida una bona dosi d’adrenalina. Complemento la sortida en la visita a la Mola Castellona, visitant el cim, que també requereix una grimpadeta.
I insisteixo en aconsellar als qui vulgueu repetir alguna de les sortides que proposo, que us llegiu bé la descripció de l’itinerari, per estalviar-vos sorpreses, o per evitar alguns punts que us poden ser “desagradables”, i que ben estudiada la ruta els podeu descartar.

Aproximació: Pugem al Port per la carretera de Caro, i a la bifurcació cap al cim de Caro, seguim pujant fins a una tancada corba a la dreta, ben prop del Coll del Vicari. A la mateixa corba hi ha espai per a dos o tres cotxes.

Dificultat: Difícil, pas de la Barcina i cim de la Mola Castellona, ia més del desnivell acumulat.

Desnivell: Compte!, més de 2000 m. acumulats

Durada: Unes 7 h. Prop de 15 km.

Itinerari. Des de la corba descrita de la carretera prenem el sender que ens porta cap al Cim de la Barcina. A la primera ocasió que tinc d’assomar-me a  la part de llevant, em  sorprèn, el sol matiner per sobre un mar de núvols, que il·lumina d’un vermell encès el veí cim de Caro al sud, i el meu destí més proper, la Barcina al nord. 

Caro


La Barcina

Segueixo fent camí i quan tinc el cim a la dreta, deixo el sender i baixo cap a una petita depressió a l’esquerra per visitar els avencs de la Barcina. El primer és una cavitat força important en una profunditat de 156 m i un recorregut total de 380 m. Un repte espeleològic. 


Avenc petit de la Barcina

Remunto fàcilment cap al cim  de la Barcina, un dels més alts del Port amb 1350m. Superat per poc, pel sostre del massís: Caro, amb 1440, a tocar, mirant al sud-oest. 

Cim de la Barcina

Sender al Pas

Sense entretenir-me molt segueixo carenejant cap al nord-est  fins arribar a la punta de la carena. Estic al capdamunt dels cingles que tanquen la Barcina. Als meus peus uns 400 o 500 metres de caiguda lliure, una visió impressionant i esfereïdora a la vegada. La panoràmica que es desplega al davant nostre és magnífica: les Rases de Maraco, la carretera del caragol que serpenteja cap al Portell, la cresta del Farrubio, la Tossa de la Reina als nostres peus...

Cargol

Cresta de Farrúbio

Tossal de la Reina i Rases

Sense pensar-ho dues vegades emprenc la baixada cap al pas, si esperes a la segona el cap et diu que millor no fer-ho... 
El corriol de baixada està ben marcat entre les roques de la part esquerra d’aquesta immensa proa de vaixell, Un petit pas equipat amb un a corda ens ajuda a desgrimpar una petita canal. Arribem a un collet que ja ens ofereix a la dreta unes vistes brutals dels cingles, i seguim davallant fort per l’esquerra del collet. Anem deixant metres de desnivell a l’esquena i el sender comença a girar a la dreta. Un corriolet a l’esquerra ens deixaria al Portell, però seguim per la dreta. 

1r pas equipat

Cingles del Pas

Als peus del primer cingle immens, ja comencem a entreveure, entre els arbres, el pas. Estem aproximadament al terç superior de la gran canal, per tant per sota nostre encara queda molt de “pati”. Desgrimpant amb molt de compte i assegurant cada pas anem guanyant metres fins a una raconada de canal que ens permet passar, amb l’ajut d’una corda fixa instal·lada. Un arnés amb vagues seria ideal per assegurar més encara el pas delicat, però recordeu que és una corda, i tot i que de moment està ferma i en condicions, el pas del temps la pot fer malbé. Tota precaució és poca. 
Un cop superat el pas, i amb una bona descàrrega d’adrenalina, seguim endavant. Sempre vigilant molt on posem els peus perquè una relliscada en aquesta zona pot tenir conseqüències molt greus, i la pinassa i el terreny força terrós i en pendent, ajuden poc. Superem una segona canal molt ampla amb el terra molt solt i amb signes evidents al sòl i a la vegetació, de constants despreniments de les zones altes que s’avoquen cap al buit.

2n pas equipat de la Canal

La Canal

Acabem el pas entre vegetació i per zona més segura, i sortim a la cara est del massís. Ja més relaxat començo a perdre alçada cap a la Vall del Pastor. En poca estona, seguint fites de pedra i alguna marca vermella trobem el sender que puja del Bassis del Cargol i que seguirem, mantenint la cota, cap a la dreta per anar a trobar la Font del Gel.

Bifurcació a la Font del Gel

Font del Gel

La sequera persistent també afecta al Port, i tot i no estar seca del tot la Font del Gel també presenta un aspecte molt lamentable. Tota la paret de tosca, sempre recoberta per molta molsa que regalima aigua per tot arreu, ara esta resseca...
Uns metres més endavant a l’esquerra veiem les restes d’un clot de pega, i més endavant una bifurcació que seguim per la dreta, a l’esquerra baixa cap a la Vall del Pastor.
Seguim avançant pel sender en direcció sud-oest, i els paisatges majestuosos d’aquestes contrades es van obrint als nostres ulls, a l’esquerra s’obre imponent el Barranc de la Caramella, i multitut de cingles i capricioses formacions rocoses es van succeint. Passem a tocar de les restes d’un forn de calç i el sender es comença a enlairar un altre cop. 



Bifurcació Bassis de la Maçanera

Aviat trobarem a la dreta un ramal de sender que segueix cap al Bassis de la Maçanera, seguim pujant, i voltant  per sota la Barcina. Ara el paisatge és molt més obert i ens sorprèn algun pi negral solitari de grans dimensions. Deixem el sender que s’enfila cap a la Font dels Cinc Sentits, i seguim per camp obert per anar a visitar alguns dels avencs que s’obren com boques afamades per aquestes contrades. En aquest punt, si no es vol visitar els avencs, camp a través, es pot anar baixant seguint el fil de la carena per anar a trobar el sender que ens portarà a visitar la Mola Castellona. La visió d’un avenc sempre és captivadora i alhora inquietant... trobo després de donar alguna volteta de més, el de la Canal, se’m resisteix el dels Cinc Sentits, però trobo també el del Garçon. I en uns metres guanyo el sender principal, que cap a l’esquerra em condueix cap a la Mola.

Avenc de la Canal

Avenc de la Canal

Avenc del Garçon

Un cop al Coll de l’Escaleta trobem un marcat encreuament important: a l’esquerra, el Racó de la Gralla i la Caramella, a la dreta, la Mola del Moro. Seguim recte i grimpem l’Escaleta, un fàcil ressalt rocós que ens deixa al fil de carena que baixa cap a la Mola Castellona. 

Mola Castellona

l'escaleta

Un segon coll, ampli i molt arbrat per imponents negrals, ens torna a deixar a un encreuament, amb les mateixes direccions que l’anterior. Em sorprèn que tota la zona ha patit un incendi recent, suposo que per la caiguda d’algun llamp, que afortunadament ha afectat sobretot al sotabosc, i només ha calcinat alguna part dels monumentals arbres.

Coll de la Mola Castellona

incendi

En aquesta cruïlla també seguim recte per anar a trobar la petita cresta cimera. Per accedir-hi hem d’anar per la dreta, resseguint el cingle fins a una petita canal que ens permet, fent una curta grimpada, accedir al cim. Un vell mascle de cabra, em sorprèn al punt més alt. Cal asseure’s una estona i gaudir de les fabuloses vistes, mentre els voltors dibuixen infinitat de cercles, amb el seu vol elegant.

Pujador a la Mola

Mola del Moro

Cim de la Mola





Retorno a l’encreuament i baixo decidit, cap al nord-est, uns 50 metres de desnivell. Abans del següent escaló de cingles trenco a la dreta, i ara sense sender evident i seguint l’instint vaig donant la volta a tota la Mola en sentit horari, sempre buscant el pas més fàcil. 
A dalt a la dreta, es retallen al cel els grans cingles del cim de la Mola, i un cop a la seva cara sud, molt més obert de vegetació, trobo el sender que puja de la Roca del Migdia, pel famós forat de l’Aire. Un altre dels destins pendents de visitar.

Mola Castellona

Roca del Migdia

Caro

Un cop al sender, el segueixo per la dreta per acabar de donar la volta a la Mola. Aviat una bifurcació em puja per la dreta per retrobar el Coll de la Mola, on es produí l’incendi, i refent el mateix camí d’abans torno a passar per l’Escaleta i remunto la capçalera del barranc de la Geganta a la meva esquerra. 

Bifurcació al Coll de la Mola

Cap a la Roca del Migdia

Pont foradat

Cercavores

Al mateix llit del barranc i al punt on canvia de vessant trobo el Forat del Menisc, un altre petit avenc de la zona. 

Forat del menisc


Bifurcació al Bassis de Caro


Coll del Vicari

Ara només cal anar seguint el sender, a estones força empinat, que em portarà fins al Coll del Vicari. Abans deixaré a l’esquerra el sender que baixa cap al Bassis de Caro. Sembla que el temps vol canviar i cada cop puja més boira per la part de llevant que va enteranyinant el cel i juga a amagar el sol que quasi està dalt de Caro. Al coll però el sol guanya un altre cop la partida, i com a comiat una petita família de cabres, em fan una amable visita abans de tornar al cotxe.




Ja de baixada amb el cotxe, no puc deixar de parar a l'alçada del monument a la cabra, al Caragol, i resseguir la línia del Pas de la Barcina. 
Ara molts metres per sobre meu... brutal!

Pas de la Barcina



Una gran diada de muntanya al Port.

Bona travessa, i molt de compte!!!


                        
Powered by Wikiloc