Sant Mamet. 100 cims.


22 d'agost de 2019

Aquesta vegada el repte dels 100 cims de la FEEC em porta al Prepirineu, a la Serra del Montsec. Aquesta s'estén d'oest a est per les comarques de la Baixa Ribagorça, la Noguera i el Pallars Jussà, i els congosts de Mont-rebei i de Tarradets parteixen la serralada en tres trams: el Montsec d'Estall, el Montsec d'Ares i el Montsec de Rúbies. 
La ruta que us presento però no és ben bé al Montsec, concretament la trobem paral·lela al sud del Montsec de Rúbies només separada del Montsec per la Vall d'Ariet: la muntanya de Sant Mamet.

Muntanya de Sant Mamet

Aproximació: Cal arribar fins al poble de Santa Maria de Meià, a pocs quilòmetres de Vilanova de Meià seguint la LV- 9131, a la comarca de la Noguera.
Passat el nucli urbà arribem a l'esglèsia de Sta. Maria. A una bifurcació prenem la pista de l'esquerra que deixa enrera unes granges, creua el barranc de Sant Pere i s'enfila per un turó fins a un gran encreuament de pistes i senders anomenat la Creueta, on hi ha una esplanada on podem deixar el cotxe.

La Creueta


Desnivell: Uns 1500m. acumulats, 775 positius.

Dificultat: Fàcil

Durada: Unes 6 hores comptant parades. 14,5 Km.

Itinerari: Des de la Creueta prenem un corriol per la dreta, que voreja per la part nord uns llaurats de cereal i que ens porta a visitar, a la base del turó proper, les restes del Mas de Cal Castellà, i dalt del rocam les restes del castell d'Ariet. És una construcció dels segles XII-XIII, de planta rectangular, que fins fa pocs anys havia estat aprofitada com a masia. Actualment en mal estat, sols queda dempeus part de les seves parets. Castell construït als voltants de l'any 1200, conegut també com a "Castell dels Moros". Només en queda un tros de muralla que l'envoltava i el que sembla l' àbsis d'una capella, aferrada a una altíssima torre semicircular.

Castell d'Ariet




Àbsis del Castell d'Ariet



Tornem fins a la Creueta i prenem el camí ample que davalla a la vall d'Ariet, en direcció sud, entre grans camps de rostolls de cereals. Pugem una petita lloma. i al proper encreuament deixem momentàniamant el camí principal per prendre un trencall a l'esquerra que ens porta a les restes d'un petit nucli de masos: Cal Moliner, Cal Meleno i Cal Franciscano. Baixem pel rostoll d'un camp cap al barranc de les Artigues, a l'est. Al final del camp trobem un corriol que ens porta cap al llit del barranc, tot baixant per grans lloses de roca on trobem l'impressionant Jaciment d'icnites de la Vall d'Ariet. Sobre un banc de gres que aflora a la superficie en forta pendent trobem un sorprenent mosaic de petjades de dinosaure. Centenars d'icnites arrodonides atribuïdes a un grup de sauròpodes, de fa uns 70 milions d'anys...

Cal Meleno

Jaciment d'icnites de la Vall d'Ariet

Petjades de dinosaure!

Tornem a Cal Moliner i a la pista principal que ara seguim en baixada fins a creuar el Barranc d'en Gener, i comencem a remuntar el vessant nord de la muntanya de Sant Mamet, pel camí de Petrolers. Llarg, empinat i força descompost, el camí que sembla més un tallafoc, remunta sense contemplacions tot el Serrat del Planxat, carenejant-lo al recte. Ens hem d'emplear a fons per la feixuga pujada, superant 500 metres positius, sense un trist replà per recuperar l'alé. Darrera deixem les restes de Cal Jaumetó i Ca l'Aran.

Arnes a Cal Jaumetó

Camí de Petrolers

L'altiu Montsec de Rúbies

Directament sortim a la carena pelada de la muntanya de Sant Mamet i planejant anem en direcció oest cap al seu punt culminant. Al sostre del turó més elevat trobem l'ermita de Sant Mamet, el vèrtex geodèsic i el refugi adosat a l'ermita. Estem a 1391m. al cim de Sant Mamet. El dia mig ennuvolat i cobert per una tènue boira, desdibuixa la panoràmica excepcional que ens regala aquest cim. Proper, el Montsec de Rúbies s'aixeca alterós i per l'esquerra s'aboca cap al congost de Terradets. Més enllà de Camarasa, la Vall d'àger i el Montsec d'Àres, cap al sud s'entreveu Montserrat.

L'amic Xavier carenejant cap a Sant Mamet

Contraforts del Montsec que s'aboquen al congost de Terradets

Sant Mamet

Reconstruïda el 2000, era en altres temps punt de trobada dels debots dels pobles de la rodalia, que pujaven a venerar a Sant Mamet, gloriós bisbe de Viene, molt invocat per les mares en periode de lactància perquè tinguéssin prou llet per criar els fills.
"És la devoció tanta dels d'Alòs i Baldomar, de Rubió i de Figuerola, Fontllonga i de Montclar, que us tenen en gran memòria i us venen a visitar" (Goigs de Sant Mamet, serradelmontsec.com)
El preciós i ben cuidat refugi adosat a l'ermita comta amb una gran llar de foc, llum per plaques solars, cisterna i altell per dormir.

Sant Mamet

Un altre cim!!!

Refugi de Sant Mamet





Seguim camí i ho fem en direcció nord, passant per una arcadeta que fa de porta al recinte "vallat" de l'ermita, per la pista d'accés que aviat deixem per prendre un camí, que igual que a la pujada, baixa ara també sense manies, al recte cap al nord. Baixem fins al Coll de les Comes, per l'obaga. 

Baixada de Sant Mamet


Montsec de Rúbies

Montsec d'Ares i vall d'Àger

Al coll tenim al davant les restes del Castell d'Orenga. Només resta en peu la base d'una potent torre rodona, al capdamunt d'una rocalla de dificil accés per tot el seu perímetre. També des del Coll de les Comes i mirant cap a l'oest veiem les restes del Castell de Rocaspana o torre de Mataperunya. Poderosa torre quadrada que encara manté en peu 3 de les parets, documentada des de 1304.

Castell d'Orenga

Castell de Rocaspana

Castell d'Orenga al Coll de les Comes

Coll de les Comes

Des del coll comencem a baixar per entre rostolls de camps de conreu en direcció est, resseguint el barranc d'en Gener. Aviat, per l'esquerra del barranc trobarem una pista d'accés als camps que seguirem planejant. A la dreta del camí trobem les restes d'un gran corral, i més endavant, quan el cami transcorre pel centre de la vall, les runes del Mas de Cal Ros, que devia ser força important per les seves grans dimensions. 

Muntanya de Sant Mamet

Corral del barranc de Gener

Rodal a l'era

Corral i al fons, Sant Mamet


Cal Ros

Cal Ros

Cal Ros

Més endavant i a la mateixa ma les restes també de Cal Jaumet i de Ca l'Aran. Poc més endavant retrobem el mateix camí que ens havia portat fins a Cal Moliner, i que ara en direcció oposada ens torna a portar fins a la Creueta, on tenim el cotxe. Al peus de la vall que s'obre al davant, Santa Maria de Meià.

Montsec de Rúbies

Vall d'Ariet

Cal Castellà i castell d'Ariet


Santa Maria de Meià

Terres de la Noguera, de cereal, de castells i de grans paisatges, a redós de l'imponent Montsec.
Salut i Muntanya!!!


                        
Powered by Wikiloc

Pica d'Estats.

16 d'agost del 2019

Aquest mateix estiu es compleix el 25è aniversari de la meva primera ascensió a la Pica d’Estats, llavors amb la meva companya i amb amics, en la que vam coronar el Verdaguer, la Pica i el Montcalm, en una pujada “èpica”, en ser un dels primers tres mils que pujàvem. 
També fa 14 anys de la segona ascensió: l’estiu del 2005, amb bons amics amb els que vam fer una jornada maratoniana coronant en un mateix matí 5 cims per sobre dels tres mil metres, Sotllo, Verdaguer, Pica d'Estats, Punta Gabarró i Montcalm.
Aquest estiu ha estat el meu fill qui em va suggerir la idea de fer un tres mil, i l’aposta va ser clara: tornar a pujar al sostre de Catalunya. Aquesta vegada amb la seva companyia. Tot i gaudir com sempre de les sensacions de l’alta muntanya,  em quedo amb la il·lusió i la satisfacció de poder-les compartir amb ell.


Aproximació: Arribem fins a Àreu, el darrer nucli de població de la Vallferrera, al capdamunt del Pallars Sobirà, dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Rememorem tot passejant pels seus carrerons, anys enrera, quan ell i el seu germà eren molt petits i pujàvem a passar els Cap d’Any a muntanya. Visitem Sant Climent d’Àreu a la mateixa població i pugem també a visitar la Força d’Àreu, l’antiga vil·la closa, coronada per la preciosa esglèsia romànica de Sant Feliu. De baixada cap al camping on passarem la nit fem parada a la Serradora, avui museu de la Fusta d’Àreu, on l’enginy dels antics pobladors va saber aprofitar la força de l’aigua per bastir un molí fariner, un generador elèctric i una serradora.

Sant Climent d'Àreu

Sant Feliu. La Força d'Àreu

Àreu

Sant Feliu. La Força d'Àreu

La Serradora


Al dia següent, molt d’hora pugem per la vella pista que remunta la Noguera de Vallferrera, i  a un revolt sorprenem un cabirol pasturant enca de nit tancada.. Al Pla de la Farga, la primera de les zones d’aparcament deixem el cotxe.

Desnivell: 2700m acumulats, 2015 de positius.

Dificultat: Difícil

Durada: 11h 30', 25,5 Km.

Itinerari: Sortim del Pla de la Farga i remuntem per la pista fins a un indicador del GR 11. El sender va trencant grans revolt de la pista i arribem al Pla de la Selva, on hi ha una altra zona de pàrquing i una àrea recreativa. Deixem novament la pista per l’esquerra i remuntem pel GR que puja i seguint un espectacular traçat dins el bosc, uns metres per damunt de la pista va guanyant terreny fins al Pla de la Molinassa, la darrera zona d’aparcament. A partir d’aquí la pista ja es tallada i s’interna cap al Pla de Boet. Abans la deixem i seguim els indicadors que per l’esquerra ens porten a creuar el barranc d’Arcalís, i poc més endavant per camí empedrat, creuem el Pont d’Areste i arribem al Refugi de la Vallferrera. Molt més gran  del que recordava, ja que el 2010 el van ampliar. Es tracta del refugi més antic de Catalunya, inaugurat el 1935. Hem trigat dos hores a arribar fins aquí, i encara hem de començar!

Barranc d'Arcalís

Refugi de Vallferrera

Per la dreta del refugi remuntem fent ziga-zaga cap al Serrat d’Areste. A la cota 2050 deixem el sender que per la dreta, i endintsant-se al bosc i reseguint el barranc, puja cap a la Pica Roja. Seguim per l’esquerra i trobem el característic pal amb la indicació cap a la Pica d’Estats. El sender planeja per les Pales d’Areste fins a encarar el barranc de Sotllo, que remuntarem fins a capdamunt, a la mateixa linia divisòria amb França.


Un pas amb cadenes ens ajuda a superar un ressalt rocós. Ara el sender baixa en suau pendent, i deixem a l’esquerra el sender a Baborte. Creuem el Pont de la Socalma i comencem a creuar els grans plans escalonats que ens reunten fins als estanys. Pla de Socalma, Pla de Sotllo, amb un preciós salt d’aigua a l’extrem dret. Grans tirades de pasarel·les fetes amb taulons ajuden a superar les zones més humides dels plans i seguim remuntant. Arribem a l’estany de Sotllo a 2392m d’alçada, i els primers raigs de sol comencen a envair tímidament la vall. A la nostra esquena s’obre imponent la vall que estem remuntant i com a teló de fons el Monteixo, ja il·luminat, destaca per sobre de la resta, ratllant els 3000m.

Pas de cadenes

Plans de Socalma

Passarel·les del Pla de Sotllo

Salts d'aigua al Pla de Sotllo

Estany de Sotllo

Monteixo

El gran estany de Sotllo comença a reflexar la carena característica de la Pica.
Pugem per la cabana de Sotllo per superar el darrer escaló que ens apropa a l’estany d’Estats, el sender voreja una petita zona inundada coberta d’herba cotonera, una curiosa planta poc habitual del Pirineu. Els blaus turquesa de l’Estany ens dónen la benvinguda, al tram més dur de l’ascensió, la tartera.

Carena de la Pica d'Estats

Cabana de Sotllo

Herba cotonera a l'Estany d'Estats

Estany d'Estats

L’enfilem encara a l’ombra de la pròpia Pica. Serà que els anys no perdonen però no recordava la duresa de l’ascensió d’aquesta tartera inacablable. Tant sols el só de l’aigua corrent entre les roques uns metres sota els nostres peus, trenca la monòtona i llarguíssima pujada, en algun revolt de la traça entre el mar de pedra.

Tartera del Port de Sotllo


Finalment arribem al Port de Sotllo i albirem la part francesa cap al nord: Estanhs de la Cometa d’Estats i la Valeta de Bars que baixa cap al refugi de Pinet.

Port de Sotllo i Estanhs de la Cometa d'Estats

En aquest punt i després de recuperar forces pugem directes per la dreta cap a la cresta del Verdaguer. 
Es tracta d’una grimpada sense massa complicacions però bastant llarga i amb algun tram exposat i força aeri. Tram que si es pateix una mica de vertígen o no estas avesat a trescar per alçada és millor evitar per la via normal que baixa per la part francesa.

Port de Sotllo i cim del Sotllo

Passos de II grau a la cresta del Verdaguer

Cresta del Verdaguer i Sotllo


Un cop al cim ens trobem amb un grup d’alpinistes francesos que estan preparan una cursa d’alta muntanya. Celebrem el primer cim del dia, el Pic Verdaguer de 3129m, i baixem a l’enforcadura, el coll que ens separa de la Pica. 

Cim del Verdaguer


Coll i Cim de la Pica d'Estats

L’afluència de gent és exagerada. La gran tirada que ens separava del cim ha fet que arribem quasi a migdia, i la cua de muntanyencs per fer-se la foto al cim, és quasi desagradable. Pacientment esperem per immortalitzar el moment, que a pesar de la gentada ha estat molt emotiu per a mi, gratament compartit.
Una bona estona gaudint del cim una mica apartats de la multitud, tant com l’afilat cim ens permet, mentre fem un mos per recuperar l’alé i les forces.






Panoràmica des del cim

Vértex geodèsic de la Pica d'Estats

Deixem el cim,  on segueix arribant gent i enfilen per la ruta normal, baixant pel sender que supera el Port de Riufred i puja cap al Montcalm. Abans del port i a la dreta pugem a fer un altre 3000. Encara que secundari i empetitit entre els gegants de la Pica i el Montcalm, el Cap de la Coma del Riufred, amb 3040m, no deixa de ser una altra gran fita.

Port de Rufred i Montcalm

Cap de la Coma del Riufred

Cap de la Coma del Riufred

Pica d'Estats i Verdaguer des del Port de Riufred


Port de la Cometa d'Estats

Ara si, baixem cap a la Cometa d’Estats, per la via normal i remuntem un altre cop cap al Port de Sotllo, per la vessant francesa.
Des del Port, baixem la interminable tartera i fem parada a l’Estany d’Estats, a gaudir d’una bona estona descansant i refrescant-nos a les seves  fredes aigües que ens retornen les cames a la vida.

Port de Sotllo des del vessant francès i cresta del Verdaguer




Seguint el mateix camí baixem, ara ja sota un sol de justícia, fins al refugi de Vallferrera i la Molinassa, on una parella d’excursionistes es brinden molt amablement a baixar-nos fins al Pla de la Farga, on tenim el cotxe.

Estany de Sotllo

Estany de Sotllo

Plans de Sotllo

Pont de la Socalma


La Molinassa

Un fantàstic retrobament amb el sostre de Catalunya, amb la millor companyia.


Salut i muntanya!!

                             
Powered by Wikiloc