Roure de les Berrugues. Maestrat.

 26 d'agost de 2020


Una ruta fàcil i curta per endinsar-nos en el paissatge agrest, sec i extrem, però a la vegada fascinant i addictiu, de l'Alt Maestrat . Aquí es conjuguen com enlloc els valors patrimonials de la pedra en sec, en majúscules. La presència de tot tipus de barraques i recers, quilòmetres de màrgens interminables, assagadors, pous... vells masos i masades grans de diversos habitatges que esquitxen el paisatge del Maestrat, molts encara en funcionament per donar servei a les raberes de bous, vaques, ovelles, cabres... un Maestrat dur i esquerp, però intensament viu i sorprenent.

L'objectiu de la sortida és la visita a una autèntica joia del patrimoni arbori del Maestrat: El roure de les Berrugues. Un arbre monumental on destaca la immensa soca, que a la base té un perímetre de 10 metres. Amb 10,5m. d'alçada i 10,3m. de capçada, se li calcula una edat de prop de 700 anys. Un autèntic veterà del bosc d'alzines característic d'aquesta zona, que mereix una visita exclusiva.


Roure de les Berrugues


Aproximació: Pujant per la carretera CV 15 que va a  Ares, prenem per la dreta la carretera CV-128 cap a Catí. Als 3,5 Km prenem una pista a l'esquerra, de terra, que remunta paral·lela al barranc de la Belluga. Pugem per la regirada pista i deixem a la dreta l'entrador al gran Mas de Belluga. A partir d'aquí la pista ja és esfaltada i la segim en pujada. A l'altiplà, i després d'una recta hem d'estar atents a l'entrador de la Caseta de la Roia, on tenim una petita esplanada a la vora de la carretera on deixar el cotxe.


Desnivell: Uns 300m. acumulats.


Dificultat: fàcil. Compte amb els ramats i les porteres!


Durada: 6,5 km i 2,5h. aproximadament.


Itinerari: Des de l'entrador de la caseta de la Roia a l'est, creuem la carretera i per una portera entrem al barranc de l'Estaca. Faig un incís per insistir en la necessitat de posar seny quan anem per la muntanya. Ho trobarem a mil llocs però especialment al Maestrat, moltes de les finques estan envoltades per màrgens de pedra en sec o per filats elèctrics (pastorets) per contenir els ramats. Tot i trescar per senders reconeguts com GR's o PR's és absolutament necessari que tinguem cura en deixar perfectament tancades les porteres per evitar que els animals puguin sortir, o entrar en determinats llocs perquè pot ser un perill per al propi animal, si accedeix a una carretera per exemple. "Sempre" hem de deixar les porteres com les hem trobat. 


Entrador de la caseta de la Roia

Maestrat: Pedra en sec monumental.

Mas de l'Estaca i Mola d'Ares

Prenem el barranc baixant per camins entre finques de cereal, ja segat en ple agost. A la dreta i al caient de l'altiplà veiem la gran masada de l'Estaca molt arreglada i en producció, i una mica més a l'oest les restes molt enrunades del nucli vell de masos de l'Estaca. Podriem baixar per un camí que hi baixa a tocar dels masos però prefereixo baixar resseguint el barranc i gaudint de l'espectacle de la pedra en sec. Remunto per l'esquerra del barranc per entrar a un altre altiplà completament tancat per un marge... quilomètric, però de factura perfecta en alçada, en amplada, en remat... espectacular. Al mig de l'immens tancat una barraca de pedra en sec de planta rodona i falsa cúpula, recer de pastors.


Mas de l'Estaca

Barraca


Per l'extrem sud del tancat creuo una altra portera i un petit assagador em baixa al fons del barranquet, envoltat de bosc d'alzina que va a morir al barranc dels Prats. A mig barranc una curiosa partició de finques, també feta en marge amb els característics passadors per a les ovelles, per canviar-les de pastures.


Passador d'ovelles

Barranc dels Prats


A l'encreuament amb el barranc dels Prats, trobem l'indicador del PR CV 347, i a pocs metres a l'esquerra l'impressionant Roure de les Berrugues.

Un extraordinari roure valencià, Querqus faginea, que destaca per la immensa soca, que a nivell de terra té un perímetre de 10 metres, plena de nombroses deformacions arrodonides que li dónen el nom. Un colós veterà del Maestrat que voreja els 700 anys... la d'històries que ha viscut aquest arbre singular. A l'ombra del roure gaudeixo amb bona companyia,  de la pau del barranc i de l'espectacle arbori:  la soca indescriptible, l'alçada, els cimals més grans que qualsevol altre arbre... brutal.










Des del mateix roure pugem per un camí que s'obre cap a l'est, en pujada i que ens deixa a les restes del vell mas dels Pobres. Una ovella despistada surt disparada de dins del mas en el moment que hi entrava, i el cor se m'atura...


Mas dels Pobres





Des del Mas i per dalt resseguim el sender que surt cap al sud, bastant marcat i que remunta el barranc dels Prats cap al coll, entre el Tossal de la Marina a la dreta i la Lloma de la Piqueta a l'esquerra. Quasi al coll trobem al mig del barranc el Pou de la Castellona. Un pou preciós de pedra en sec, amb un llarg bassi per abeurar els ramats. Per la dreta surt un corriol cap al Tossal de la Marina, però prenem el de l'esquerra per pujar a les restes properes del Mas de la Castellona.


Pou de la Castellona

Interior del pou

Mas de loa Castellona



A l'ombra de les grans parets que encara aguanten dretes del mas hi trobem tot un ramat d'ovelles, que en veure'ns surten esperitades cap a la lloma. Les seguim una estona fins a mitja pujada. Aquí canviem el rumb i girem cap al nord per anar a visitar una preciosa barraca gran, envoltada d'un tancat que ens queda al fons d'una petit barranc. La panoràmica des d'aquí és espectacular amb els interminables marges que fan un immens mosaic rural. Dalt a la lloma, un gran ramat de vaques rosses ens vigila i decideixen seguir-nos de camí cap a la bassa de la Piqueta. Ens han degut confondre amb el pastor i igual esperaven que els hi donèssim menjar. A nosaltres ens han donat un ensurt que ens ha obligat a apretar el pas per no trobar-nos tots a la bassa. 


Lloma de la Piqueta

Barraca de la Piqueta



La bassa, un gran argiler amb remat de pedra en sec, manté encara l'aigua de les darreres pluges. Allí hi trobem una pista que hi accedeix i la seguim en direcció a la carretera. Prop, una vella barraca amb un recer per al vent de dalt, precedeix a la portera que ens torna a la pistade la Belluga i al cotxe.


Bassa de la Piqueta



De camí a Villafranca del Cid, i encara als altiplans d'Ares del Maestrat passem per la Font de la Penella. Un racó preciós amb grans bassis per abeurar els ramats i amb un curiós safareig, al mig de la muntanya, on devien aprofitar l'aigua de la Penella, els diferents masos propers: els de la Roca de Dalt i de Baix, d'en Ferri, d'en Gerra, de Blai, de Miró...


Font de la Penella 

Safareig de la Penella



El Maestrat: un regal per als sentits.


Salut i muntanya!!!


                          
Powered by Wikiloc




Riu Algars i Bc. de les Tosques. Pimpoll i Pi Ramut. Port

 20 d’agost de 2020


Aquest mateix estiu vaig fer una ruta pel coll de Xertó fins al Toll del Vidre. A l’encreuament vaig veure la sendera que remunta pel barranc de les Tosques fins al Coll de Montfort, una ruta que vaig fer fa uns 18 anys, i em va fer molt goig repetir-la. Però ara plantejada en sentit contrari: remuntant l’Algars fins al Mas de Pau, Coll de Montfort, revisitar Lo Pi Ramut i Lo Pimpoll, dos arbres monumentals del Port d’Arnes, i baixar pel Barranc de les Tosques fins a les Valls. 


Toll del Vidre. Riu Algars

Una ruta magnífica que té de tot: riu, masos, fonts, grans panoràmiques i arbres monumentals, dins del marc incomparable del nostre Port. Aquesta vegada molt ben acompanyat per una bona muntanyera i amiga. Les bones rutes compartides són encara millors!


Aproximació: des del poble d'Arnes, Terra Alta, prenem una pista senyalitzada, des del carrer Aragó, a l'extrem oest del poble. Serveixi com a referència el Vilar Rural d'Arnes, al que s'accedeix per la mateixa pista. La seguim 3,5 km, fins al coll de la Creu, on es bifurca i prenem el ramal de la dreta. Al Km 4,7 aproximadament, arribem a una zona de pàrquing on podem deixar el cotxe. Som a l'entrador del riu de les Valls.


Dificultat: moderada


Desnivell: 1450m. acumulats


Durada: 17,36 km. 5h 30' aproximadament


Itinerari: Seguim ara a peu la pista que sempre paral·lela a l’Algars el va remuntant planera. Els primers raigs de sol del matí il·luminen els cingles del Penyagalera, en una preciosa posada en escena. La premonició d’una excel·lent diada de muntanya.

Aviat arribem al baixador del Toll del Vidre. A aquesta hora el toll llueix radiant i l’aigua maragda és fresca i cristal·lina. Dintre d’unes hores començarà a arribar una gernació que li treurà aquest vel d’encant que té a primera hora. A l’altra banda del Toll, la font del Toll del Vidre raja generosa.


Aparcament Riu de de les Valls

Bifurcació a Beseit

Penyagalera

Font del Toll del Vidre


Toll del Vidre


Tornem a la pista, deixant a l’esquerra el Mas de Crebo i seguim remuntant el riu. Creuem el riu una primera vegada, ho farem varies vegades, i ara per la seva dreta anem pujant fins a trobar per la dreta el pujador al Coll de Pelele, des d’on es pot coronar el Penyagalera. Seguim per l’esquerra i tornem a creuar el riu. Trobem una barrera a la pista que també creuem, deixant per l’esquerra el pujador al Mas de l’Arriero. Dibuixem per pista les suaus corbes que forma el riu. El tornem a creuar, i deixem momentàniament la pista per visitar les restes del Mas de Soler, a la nostra dreta. 


Mas de Crebo

Pujador Coll de Pelele

L'Algars

L'Algars

Mas de Soler


Creuem encara dos vegades més el riu, canviant de riba fins a trobar el Mas de Damià. Recuperat i restaurat com a refugi lliure, i a tocar del riu, és una molt bona opció per fer nit. Compta amb un gran espai amb xemeneia i una gran taula. Una pallisa sobre l’entrada ofereix també una lloc ampli per passar la nit. 



Mas de Damià




Seguim remuntant l’Algars fins al proper Mas de Pau. Un gran mas, bastant ben cuidat que té a la part de ponent una zona elevada amb una gran xemeneia sota un vell rafal de canyís. Al davant dues carrasques monumentals arreceren el mas.


Mas de Pau



Carrasques monumentals del Mas de Pau



Des del Mas i per sender creuem per darrera vegada el riu i comencem a remuntar cap al nord-est, cap al Coll de Montfort. Aviat trobem el Mas de Llúsero, que des de l’alçada contempla el Mas de Pau al fons del barranc, sota el bosc de l’Avellanar.

El sender comença a remuntar fort, amb alguna pala força empinada, creuant els bancals perduts del Racó de Damià i tornant a pujar fort fins al Coll de Montfort. Fins aquí arriba la pista que puja des de la Franqueta. Aprofitem per fer una aturada al camí i recuperar forces abans d’emprendre la part alta de la ruta.


Mas de Pau

Mas de Llúsero

Mas de Llúsero

Racó de Damià

Coll de Montfort

Coll de Montfort


Prenem la pista que remunta cap al sud i que acaba unes corbes més amunt. Des del final de la pista surt un sender preciós i molt aeri que recorre la carena de l’ombria de l’Escala. Només prendre el sender a la dreta i sota un cingle rocós trobem un petit avenc des d’on surt una bona corrent d’aire fresc. Uns metres més endavant i també a la dreta, ascendint uns metres, trobem la boca del Forat del Coll de Montfort. Un altre avenc de 17 metres de profunditat i un recorregut de 25 metres, amb una boca bastant gran partida per un bloc de pedra encaixat.


Avenc 2 del Coll de Montfort

Forat del Coll de Montfort


El sender entra cap a l’interior, però a una bifurcació poc marcada, prenem el corriol de l’esquerra que creua el petit barranc i torna a recuperar el fil de l’aresta que portavem, i que encara resseguirem una bona estona. A l’esquerra s’obre un preciós mirador aeri del Barrac de les Tosques, per on farem la tornada.

Més endavant i també a l’esquerra les restes d’una petita caseta enrunada conviden a pujar al fil de l’aresta per gaudir d’una gran panoràmica de la propera Punta de la Clapissa i de la Penyagalera.

Al petit Coll del Balconet, trobem la bifurcació del sender que per la dreta remunta l’Ereta i puja fins a Terranyes. 


Barranc de les Tosques

Restes caseta

Punta de la Clapissa i la Penyagalera

Coll del Balconet


Natros baixem per l’esquerra per sender molt fressat i que aviat ens deixa als peus d’un enorme pi negral: Lo Pi Ramut, declarat arbre monumental el 1990, de 22m. d’alçada total, 15.5m. de capçada i 3,15 m de volta de canó. 

Si sabem mirar l’arbre podrem veure que ens explica algunes coses de la seva història. La capçada de gruixudes branques ens indica que ha tingut un creixement bastant en solitari, sense altres arbres que l’hagin obligat a créixer en altura i ha pogut desenvolupar un bon sistema de brancatge. El tronc presenta una antiga ferida possiblement causada per un llamp, que poc a poc va sent engolida pel propi tronc.” (Medi ambient. Gencat) 







Uns metres més avall de la mateixa sendera, trobem un altre exemplar de negral impressionant: Lo Pimpoll. Monumental també des del 1990, aquest supera al Ramut en altura, 31 m. d’alçada total, però té només 12,5m de capçada, i curiosament la mateixa volta de canó, de 3,15m. La seva alçada i el fet de tenir la soca neta de branques bona part de la soca, li dóna un aspecte impressionant. Dos dels tresors naturals amagats del Port!








El sender perd pendent i comença aplanejar fins al Coll de Miralles. Per la dreta i al suau pendent s’obre un petit mar de falgueres que reflexen la llum del sol, i l’aire que les acarona provoca lleugeres onades.

Al coll trobem la bassa per a incendis forestals, i un petit bassi per abeurar als animals. Ens crida l’atenció una placa commemorativa d’un bomber, i de la inauguració del punt d’aigua, el 1995.



Bassa coll de Montfort

Bassi

Coll de Montfort



Tornem a prendre la pista però un altre cop en direcció al Coll de Montfort, cap a l’oest. Aviat la deixem i prenem una vella pista per la dreta que comença a baixar fent una gran llaçada cap a l’esquerra. A la dreta trobem les fites i marques que ens indiquen el sender cap al Barranc de les Tosques per la Canal de Minguet. El sender baixa seguint el traçat del propi barranc. Més endavant  i a l’esquerra trobem el bassi arrapat al marge de la Font de les Tosques, on ens podem refrescar i beure abans d’iniciar el llarg barranc de les Tosques.

Passem per una zona on el barranc s’estreteix, l’Estret de l’Home, i suaument anem baixant resseguint el barranc per la seva esquerra, en un constant entrar i sortir dels petits barrancs que hi conflueixen.


Sender al Barranc de les Tosques

Canal de Minguet

Font de les Tosques

Estrets de l'Home

Sender Tosques


Al final de la llarga baixada trobem l’encreuament amb el sender del Coll de Xertó i del Mas de les Valls, que entreveiem als grans bancals que s’obren a l’altre costat del riuet.

El creuem i prenem el sender que resseguex el riu, ara per la seva dreta. Al final dels bancals del Mas de les Valls deixem a la dreta el sender que puja cap al Coll de la Ferrera i baixa als Estrets. Per l’esquerra i a l’altra banda del riu veiem també les restes del Mas del Botzut. 


Encreuament Coll de Xertó

Mas de les Valls

Mas del Botzut


Davant s’aixeca imponent la Roca Dreta de les Valls, sota un sol de justicia, i cap a l’esquerra el paller de roca de la Moleta del Molló.

No podem resistir la tentació de baixar a un dels molts tolls que hi ha al riu de les Valls, i fer un banyet reparador en les seves aigües fresques, abans de fer el tram final de sender que ens porta a la pista que puja al Toll del Vidre, on tenim el cotxe.


Roca Dreta de les Valls

Moleta del Molló

Toll de l'Algars


Després d’un matí sencer trescant pel Port sense veure ningú, ens sobta la gentada que hi ha per tot, amb tots els apartadors de la pista plens de cotxes, fins al Coll de la Creu. Aquest estiu la gent ha envaït la muntanya cercant tolls, gorgs… aigua. Tant de bó tinguin el coneixement de deixar la natura tal i com l’han trobat… 

Una ruta preciosa, variada… imprescindible per als que ens estimem el Port.

Ara toca a fer la canya al Casal d’Arnes.




Salut i muntanya!!


                    
Powered by Wikiloc