Pica d'Estats. Pirineu. 100 cims.

16 d'agost del 2019

Aquest mateix estiu es compleix el 25è aniversari de la meva primera ascensió a la Pica d’Estats, llavors amb la meva companya i amb amics, en la que vam coronar el Verdaguer, la Pica i el Montcalm, en una pujada “èpica”, en ser un dels primers tres mils que pujàvem.

També fa 14 anys de la segona ascensió: l’estiu del 2005, amb bons amics amb els que vam fer una jornada maratoniana coronant en un mateix matí 5 cims per sobre dels tres mil metres, Sotllo, Verdaguer, Pica d'Estats, Punta Gabarró i Montcalm.

Aquest estiu ha estat el meu fill qui em va suggerir la idea de fer un tres mil, i l’aposta va ser clara: tornar a pujar al sostre de Catalunya. Aquesta vegada amb la seva companyia. Tot i gaudir com sempre de les sensacions de l’alta muntanya, em quedo amb la il·lusió i la satisfacció de poder-les compartir amb ell.

Aproximació: Arribem fins a Àreu, el darrer nucli de població de la Vallferrera, al capdamunt del Pallars Sobirà, dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Rememorem tot passejant pels seus carrerons, anys enrera, quan ell i el seu germà eren molt petits i pujàvem a passar els Cap d’Any a muntanya. Visitem Sant Climent d’Àreu a la mateixa població i pugem també a visitar la Força d’Àreu, l’antiga vil·la closa, coronada per la preciosa esglèsia romànica de Sant Feliu. De baixada cap al camping on passarem la nit fem parada a la Serradora, avui museu de la Fusta d’Àreu, on l’enginy dels antics pobladors va saber aprofitar la força de l’aigua per bastir un molí fariner, un generador elèctric i una serradora.

Sant Climent d'Àreu

Sant Feliu. La Força d'Àreu

Àreu

Sant Feliu. La Força d'Àreu

La Serradora

Al dia següent, molt d’hora pugem per la vella pista que remunta la Noguera de Vallferrera, i a un revolt sorprenem un cabirol pasturant enca de nit tancada.. Al Pla de la Farga, la primera de les zones d’aparcament deixem el cotxe.

Desnivell: 2700m acumulats, 2015 de positius.

Dificultat: Difícil

Durada: 11h 30', 25,5 Km.

Itinerari: Sortim del Pla de la Farga i remuntem per la pista fins a un indicador del GR 11. El sender va trencant grans revolt de la pista i arribem al Pla de la Selva, on hi ha una altra zona de pàrquing i una àrea recreativa. Deixem novament la pista per l’esquerra i remuntem pel GR que puja i seguint un espectacular traçat dins el bosc, uns metres per damunt de la pista va guanyant terreny fins al Pla de la Molinassa, la darrera zona d’aparcament. A partir d’aquí la pista ja es tallada i s’interna cap al Pla de Boet. Abans la deixem i seguim els indicadors que per l’esquerra ens porten a creuar el barranc d’Arcalís, i poc més endavant per camí empedrat, creuem el Pont d’Areste i arribem al Refugi de la Vallferrera. Molt més gran del que recordava, ja que el 2010 el van ampliar. Es tracta del refugi més antic de Catalunya, inaugurat el 1935. Hem trigat dos hores a arribar fins aquí, i encara hem de començar!

Barranc d'Arcalís

Refugi de Vallferrera

Per la dreta del refugi remuntem fent ziga-zaga cap al Serrat d’Areste. A la cota 2050 deixem el sender que per la dreta, i endintsant-se al bosc i reseguint el barranc, puja cap a la Pica Roja. Seguim per l’esquerra i trobem el característic pal amb la indicació cap a la Pica d’Estats. El sender planeja per les Pales d’Areste fins a encarar el barranc de Sotllo, que remuntarem fins a capdamunt, a la mateixa linia divisòria amb França.

Un pas amb cadenes ens ajuda a superar un ressalt rocós. Ara el sender baixa en suau pendent, i deixem a l’esquerra el sender a Baborte. Creuem el Pont de la Socalma i comencem a creuar els grans plans escalonats que ens reunten fins als estanys. Pla de Socalma, Pla de Sotllo, amb un preciós salt d’aigua a l’extrem dret. Grans tirades de pasarel·les fetes amb taulons ajuden a superar les zones més humides dels plans i seguim remuntant. Arribem a l’estany de Sotllo a 2392m d’alçada, i els primers raigs de sol comencen a envair tímidament la vall. A la nostra esquena s’obre imponent la vall que estem remuntant i com a teló de fons el Monteixo, ja il·luminat, destaca per sobre de la resta, ratllant els 3000m.

Pas de cadenes

Plans de Socalma

Passarel·les del Pla de Sotllo

Salts d'aigua al Pla de Sotllo

Estany de Sotllo

Monteixo

El gran estany de Sotllo comença a reflexar la carena característica de la Pica.

Pugem per la cabana de Sotllo per superar el darrer escaló que ens apropa a l’estany d’Estats, el sender voreja una petita zona inundada coberta d’herba cotonera, una curiosa planta poc habitual del Pirineu. Els blaus turquesa de l’Estany ens dónen la benvinguda, al tram més dur de l’ascensió, la tartera.

Carena de la Pica d'Estats

Cabana de Sotllo

Herba cotonera a l'Estany d'Estats

Estany d'Estats

L’enfilem encara a l’ombra de la pròpia Pica. Serà que els anys no perdonen però no recordava la duresa de l’ascensió d’aquesta tartera inacablable. Tant sols el só de l’aigua corrent entre les roques uns metres sota els nostres peus, trenca la monòtona i llarguíssima pujada, en algun revolt de la traça entre el mar de pedra.

Tartera del Port de Sotllo

Finalment arribem al Port de Sotllo i albirem la part francesa cap al nord: Estanhs de la Cometa d’Estats i la Valeta de Bars que baixa cap al refugi de Pinet.

Port de Sotllo i Estanhs de la Cometa d'Estats

En aquest punt i després de recuperar forces pugem directes per la dreta cap a la cresta del Verdaguer.

Es tracta d’una grimpada sense massa complicacions però bastant llarga i amb algun tram exposat i força aeri. Tram que si es pateix una mica de vertígen o no estas avesat a trescar per alçada és millor evitar per la via normal que baixa per la part francesa.

Port de Sotllo i cim del Sotllo

Passos de II grau a la cresta del Verdaguer

Cresta del Verdaguer i Sotllo

Un cop al cim ens trobem amb un grup d’alpinistes francesos que estan preparan una cursa d’alta muntanya. Celebrem el primer cim del dia, el Pic Verdaguer de 3129m, i baixem a l’enforcadura, el coll que ens separa de la Pica.

Cim del Verdaguer

Coll i Cim de la Pica d'Estats

L’afluència de gent és exagerada. La gran tirada que ens separava del cim ha fet que arribem quasi a migdia, i la cua de muntanyencs per fer-se la foto al cim, és quasi desagradable. Pacientment esperem per immortalitzar el moment, que a pesar de la gentada ha estat molt emotiu per a mi, gratament compartit.

Una bona estona gaudint del cim una mica apartats de la multitud, tant com l’afilat cim ens permet, mentre fem un mos per recuperar l’alé i les forces.

Panoràmica des del cim

Vértex geodèsic de la Pica d'Estats

Deixem el cim, on segueix arribant gent i enfilen per la ruta normal, baixant pel sender que supera el Port de Riufred i puja cap al Montcalm. Abans del port i a la dreta pugem a fer un altre 3000. Encara que secundari i empetitit entre els gegants de la Pica i el Montcalm, el Cap de la Coma del Riufred, amb 3040m, no deixa de ser una altra gran fita.

Port de Rufred i Montcalm

Cap de la Coma del Riufred

Pica d'Estats i Verdaguer des del Port de Riufred

Port de la Cometa d'Estats

Ara si, baixem cap a la Cometa d’Estats, per la via normal i remuntem un altre cop cap al Port de Sotllo, per la vessant francesa.

Des del Port, baixem la interminable tartera i fem parada a l’Estany d’Estats, a gaudir d’una bona estona descansant i refrescant-nos a les seves fredes aigües que ens retornen les cames a la vida.

Port de Sotllo des del vessant francès i cresta del Verdaguer

Seguint el mateix camí baixem, ara ja sota un sol de justícia, fins al refugi de Vallferrera i la Molinassa, on una parella d’excursionistes es brinden molt amablement a baixar-nos fins al Pla de la Farga, on tenim el cotxe.