Riu Algars i Bc. de les Tosques. Pimpoll i Pi Ramut. Port
20 d’agost de 2020
Aquest mateix estiu vaig fer una ruta pel coll de Xertó fins al Toll del Vidre. A l’encreuament vaig veure la sendera que remunta pel barranc de les Tosques fins al Coll de Montfort, una ruta que vaig fer fa uns 18 anys, i em va fer molt goig repetir-la. Però ara plantejada en sentit contrari: remuntant l’Algars fins al Mas de Pau, Coll de Montfort, revisitar Lo Pi Ramut i Lo Pimpoll, dos arbres monumentals del Port d’Arnes, i baixar pel Barranc de les Tosques fins a les Valls.
Una ruta magnífica que té de tot: riu, masos, fonts, grans panoràmiques i arbres monumentals, dins del marc incomparable del nostre Port. Aquesta vegada molt ben acompanyat per una bona muntanyera i amiga. Les bones rutes compartides són encara millors!
Aproximació: des del poble d'Arnes, Terra Alta, prenem una pista senyalitzada, des del carrer Aragó, a l'extrem oest del poble. Serveixi com a referència el Vilar Rural d'Arnes, al que s'accedeix per la mateixa pista. La seguim 3,5 km, fins al coll de la Creu, on es bifurca i prenem el ramal de la dreta. Al Km 4,7 aproximadament, arribem a una zona de pàrquing on podem deixar el cotxe. Som a l'entrador del riu de les Valls.
Dificultat: moderada
Desnivell: 1450m. acumulats
Durada: 17,36 km. 5h 30' aproximadament
Itinerari: Seguim ara a peu la pista que sempre paral·lela a l’Algars el va remuntant planera. Els primers raigs de sol del matí il·luminen els cingles del Penyagalera, en una preciosa posada en escena. La premonició d’una excel·lent diada de muntanya.
Aviat arribem al baixador del Toll del Vidre. A aquesta hora el toll llueix radiant i l’aigua maragda és fresca i cristal·lina. Dintre d’unes hores començarà a arribar una gernació que li treurà aquest vel d’encant que té a primera hora. A l’altra banda del Toll, la font del Toll del Vidre raja generosa.
Tornem a la pista, deixant a l’esquerra el Mas de Crebo i seguim remuntant el riu. Creuem el riu una primera vegada, ho farem varies vegades, i ara per la seva dreta anem pujant fins a trobar per la dreta el pujador al Coll de Pelele, des d’on es pot coronar el Penyagalera. Seguim per l’esquerra i tornem a creuar el riu. Trobem una barrera a la pista que també creuem, deixant per l’esquerra el pujador al Mas de l’Arriero. Dibuixem per pista les suaus corbes que forma el riu. El tornem a creuar, i deixem momentàniament la pista per visitar les restes del Mas de Soler, a la nostra dreta.
Creuem encara dos vegades més el riu, canviant de riba fins a trobar el Mas de Damià. Recuperat i restaurat com a refugi lliure, i a tocar del riu, és una molt bona opció per fer nit. Compta amb un gran espai amb xemeneia i una gran taula. Una pallisa sobre l’entrada ofereix també una lloc ampli per passar la nit.
Seguim remuntant l’Algars fins al proper Mas de Pau. Un gran mas, bastant ben cuidat que té a la part de ponent una zona elevada amb una gran xemeneia sota un vell rafal de canyís. Al davant dues carrasques monumentals arreceren el mas.
Des del Mas i per sender creuem per darrera vegada el riu i comencem a remuntar cap al nord-est, cap al Coll de Montfort. Aviat trobem el Mas de Llúsero, que des de l’alçada contempla el Mas de Pau al fons del barranc, sota el bosc de l’Avellanar.
El sender comença a remuntar fort, amb alguna pala força empinada, creuant els bancals perduts del Racó de Damià i tornant a pujar fort fins al Coll de Montfort. Fins aquí arriba la pista que puja des de la Franqueta. Aprofitem per fer una aturada al camí i recuperar forces abans d’emprendre la part alta de la ruta.
Prenem la pista que remunta cap al sud i que acaba unes corbes més amunt. Des del final de la pista surt un sender preciós i molt aeri que recorre la carena de l’ombria de l’Escala. Només prendre el sender a la dreta i sota un cingle rocós trobem un petit avenc des d’on surt una bona corrent d’aire fresc. Uns metres més endavant i també a la dreta, ascendint uns metres, trobem la boca del Forat del Coll de Montfort. Un altre avenc de 17 metres de profunditat i un recorregut de 25 metres, amb una boca bastant gran partida per un bloc de pedra encaixat.
El sender entra cap a l’interior, però a una bifurcació poc marcada, prenem el corriol de l’esquerra que creua el petit barranc i torna a recuperar el fil de l’aresta que portavem, i que encara resseguirem una bona estona. A l’esquerra s’obre un preciós mirador aeri del Barrac de les Tosques, per on farem la tornada.
Més endavant i també a l’esquerra les restes d’una petita caseta enrunada conviden a pujar al fil de l’aresta per gaudir d’una gran panoràmica de la propera Punta de la Clapissa i de la Penyagalera.
Al petit Coll del Balconet, trobem la bifurcació del sender que per la dreta remunta l’Ereta i puja fins a Terranyes.
Natros baixem per l’esquerra per sender molt fressat i que aviat ens deixa als peus d’un enorme pi negral: Lo Pi Ramut, declarat arbre monumental el 1990, de 22m. d’alçada total, 15.5m. de capçada i 3,15 m de volta de canó.
“Si sabem mirar l’arbre podrem veure que ens explica algunes coses de la seva història. La capçada de gruixudes branques ens indica que ha tingut un creixement bastant en solitari, sense altres arbres que l’hagin obligat a créixer en altura i ha pogut desenvolupar un bon sistema de brancatge. El tronc presenta una antiga ferida possiblement causada per un llamp, que poc a poc va sent engolida pel propi tronc.” (Medi ambient. Gencat)
Uns metres més avall de la mateixa sendera, trobem un altre exemplar de negral impressionant: Lo Pimpoll. Monumental també des del 1990, aquest supera al Ramut en altura, 31 m. d’alçada total, però té només 12,5m de capçada, i curiosament la mateixa volta de canó, de 3,15m. La seva alçada i el fet de tenir la soca neta de branques bona part de la soca, li dóna un aspecte impressionant. Dos dels tresors naturals amagats del Port!
El sender perd pendent i comença aplanejar fins al Coll de Miralles. Per la dreta i al suau pendent s’obre un petit mar de falgueres que reflexen la llum del sol, i l’aire que les acarona provoca lleugeres onades.
Al coll trobem la bassa per a incendis forestals, i un petit bassi per abeurar als animals. Ens crida l’atenció una placa commemorativa d’un bomber, i de la inauguració del punt d’aigua, el 1995.
Tornem a prendre la pista però un altre cop en direcció al Coll de Montfort, cap a l’oest. Aviat la deixem i prenem una vella pista per la dreta que comença a baixar fent una gran llaçada cap a l’esquerra. A la dreta trobem les fites i marques que ens indiquen el sender cap al Barranc de les Tosques per la Canal de Minguet. El sender baixa seguint el traçat del propi barranc. Més endavant i a l’esquerra trobem el bassi arrapat al marge de la Font de les Tosques, on ens podem refrescar i beure abans d’iniciar el llarg barranc de les Tosques.
Passem per una zona on el barranc s’estreteix, l’Estret de l’Home, i suaument anem baixant resseguint el barranc per la seva esquerra, en un constant entrar i sortir dels petits barrancs que hi conflueixen.
Al final de la llarga baixada trobem l’encreuament amb el sender del Coll de Xertó i del Mas de les Valls, que entreveiem als grans bancals que s’obren a l’altre costat del riuet.
El creuem i prenem el sender que resseguex el riu, ara per la seva dreta. Al final dels bancals del Mas de les Valls deixem a la dreta el sender que puja cap al Coll de la Ferrera i baixa als Estrets. Per l’esquerra i a l’altra banda del riu veiem també les restes del Mas del Botzut.
Davant s’aixeca imponent la Roca Dreta de les Valls, sota un sol de justicia, i cap a l’esquerra el paller de roca de la Moleta del Molló.
No podem resistir la tentació de baixar a un dels molts tolls que hi ha al riu de les Valls, i fer un banyet reparador en les seves aigües fresques, abans de fer el tram final de sender que ens porta a la pista que puja al Toll del Vidre, on tenim el cotxe.
Després d’un matí sencer trescant pel Port sense veure ningú, ens sobta la gentada que hi ha per tot, amb tots els apartadors de la pista plens de cotxes, fins al Coll de la Creu. Aquest estiu la gent ha envaït la muntanya cercant tolls, gorgs… aigua. Tant de bó tinguin el coneixement de deixar la natura tal i com l’han trobat…
Una ruta preciosa, variada… imprescindible per als que ens estimem el Port.
Ara toca a fer la canya al Casal d’Arnes.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada