Barranc de la Font. Dana Alice.
30 de març de 2026
El passat 27 de setembre ja vaig publicar una entrada explicant l'afectació de la Dana del 2023 al Barranc de la Font, que em va permetre resseguir en certa facilitat tota la seva llera des de Mundana fins a la Font de Burgar. Dies més tard, el 12 d'octubre passat, es va congriar la tempesta perfecta en aquesta zona del Montsià, i aquelles afectacions es van multiplicar exponencialment, deixant una llera de barranc desconeguda i inèdita.
Com ja he comentat en altres ocasions, AQUEST NO ÉS UN ITINERARI DE SENDERISME!. Es pot definir, com m'agrada dir, com un itinerari de descoberta i exploració. Vaig a conèixer un terreny fins ara tancat per una espessa vegetació que feia impossible el seu accés i que ara, momentàniament, ens permet descobrir-lo, fins que el curs de la natura torni a posar les coses a lloc i la vegetació torni a conquerir el terreny que la barrancada li ha arrencat. Literalment.
Per tant torno a remuntar el barranc però aquesta vegada fins a una de les seves capçaleres: les Fontanelles, per mirar d’entendre la bogeria d'aigua que va caure aquella nit i que sumant tots els afluents de la conca del Barranc de la Font o de Solito va deixar tota la part baixa de la Ràpita inundada, i una orografia diferent a la Serra…
Som-hi!
Aproximació: L'itinerari parteix de l'area recreativa de Mundana a la que s'accedeix per una pista senyalitzada, Camí de Mata-redona, des del km 1072,5 de la N-340, a l'alçada de l'entrador del mig de la Ràpita.
Dificultat: difícil. Cal fer alguna grimpada delicada i superar un pas equipat a un ressalt important del barranc. La sortida del barranc a la part final de les Fontanelles és complicada per la densa vegetació.
Desnivell: 900m. acumulats
Durada: 11,2km. unes 4 hores.
Itinerari: Des de l'àrea recreativa de Mundana, remuntem uns metres per la pista fins a un indicador a l'esquerra que ens assenyala el baixador al barranc de Solito. Baix, a la llera del barranc s’ha d’accedir superant un esvoranc d’un metre i mig. Més amunt la Piqueta de la Proví, fins fa poc enganxada al darrer marge d’un bancal d’oliveres, ara es troba quasi al mig de la llera, tallada a una gran llosa de roca viva. El marge i part del bancal han desaparegut. Aigües amunt i per l’esquerra s’aixeca imponent el Cingle de Cacac. Poc després la Cova dels Franjols, esquitxada al seu davant per quantitat de blocs que han baixat rodant dels vessants de la Mola del Tendo. He procurat fer fotos als mateixos punts on ja les vaig fer en el reportatge del 27 de setembre. Així es pot comparar l’abans i el després de la barrancada si teniu curiositat.
Segueixo remuntant per trams que tenen una altra fesomia, amb la llera absolutament llisa coberta d’una densa capa de reble uniforme, i amb espectaculars esllavissades a banda i banda…
A la confluència dels barrancs de Fredes i de la Font, segueixo aquest darrer fent una petita grimpada a un ressalt que em deixa a una zona de grans blocs, on abans es podia pujar fàcilment però ara l’aigua ha creat un potent engorjat que t’obliga a fer una delicada grimpada en oposició per superar grans blocs completament llisos, polits per la pedra que devia arrossegar l’aigua.
Una altra esllavissada ara a la dreta, em deixa a una zona força estreta, d’es d’on surt el sender per remuntar cap al coll del Cocó de Jordi, però que en aquest barranc tan desconegut no he sabut veure.
Poc després trobo un gran bloc de roca al llit del barranc, on fa poc comentava que tenia un marge adjunt tancava un bancal d’oliveres. Ni rastre del marge ni del bancal.
Aviat arribo a un dels punts clau del trajecte, el que anomeno el Ressalt. La gran carrasca que s’aixeca del fons de la gran cadolla està quasi descalçada, i les restes de branques enganxades arriben a uns dos metres d’alçada. L’espai també està desconegut i cobert de reble de totes dimensions. Afortunadament la instal·lació per superar el ressalt ha aguantat la barrancada i es pot grimpar amb compte fins a la xemeneia que permet superar el pas.
Dalt deixo a l’esquerra una gran balma i per sota del Cocó de Jordi on el barranc també sembla un altre, arribo a la sortida del camí de la Font. El barranc s’ha menjat prop d’un metre de terreny formant un altre esvoranc important.
Sense deixar el llit del barranc i passades algunes altres grans esllavissades, vaig a veure la Cova de la Manigueta i més amunt una curiosa balma que amaga un forat que mira als cingles de Pere Vicent.
Una zona molt descomposta amb grans blocs em porta a trobar també la Cuïlla de les Carrasques. Igual que més avall, l’aigua s’ha menjat un metre bó de terreny a la llera del barranc creant un profund esglaó.
Barranc amunt, sempre pel seu llit, arribo a la Cova i Font del Llop, i la sensació és la mateixa, un espai desconegut i descarnat. La constant de tot l’itinerari.
Més amunt i passada la recentment coneguda Cova de la Font, un pas estret i inclinat sobre una enorme llosa de roca dóna pas a la cruïlla de les carrasques de la Font, des d’on pujo a visitar-les, agraïnt als deus que no se l’hagi emportat per davant.
I per fi el plat fort de la jornada: l’escenari de la Font de Burgar és esfereïdor. La gran esplanada de davant la font que ja es va veure afectada per la dana anterior ha perdut amb aquesta dos terceres parts de superficie.
La font es va quedar totalment colmatada pel reble, que va deixar tapades totes les piques. Ara torna a lluir amb “normalitat” gràcies a la feina ingent de Manel Roso i els seus companys. El cor s’encongeix davant de tanta desfeta…
Aquesta vegada segueixo barranc amunt per veure l’estat de les capçaleres. El camí normal cap al Mata-redona es veu tallat en molts trams pel propi barranc que s’ha emportat alguns metres de sender.
A l’alçada del Fondet el barranc es bifurca: per la dreta remunta cap al Mas de Mata-redona, per l’esquerra cap a les Fontanelles. Segueixo aquest darrer per tenir més conca i recorregut. Efectivament i a pesar de l’alçada continua transitable fins al punt on es torna a bifurcar, just creuat el sender d’accés a les Fontanelles.
Pocs metres després la cosa es comença a complicar, que parlant de barrancs del Montsià vol dir que es normalitza. Estic molt alt i aquí l’aigua encara no tenia la capacitat de destrucció que he trobat fins ara. L’aritjol es torna a fer present i comença a barrar el pas impedint la progressió. Surto, com puc, de la llera i prenc el sender que va uns metres per sobre, per l’esquerra, i que en pocs metres em deixa a la mateixa Font de les Fontanelles.
Si voleu repetir l’aventura aconsello sortir del barranc just al punt on creua el sender de les Fontanelles, sense intentar aquest tram final que ja és impracticable.
Pujo a trobar el GR 92, i faig una parada tècnica a Mata-redona per descansar i mirar d’assimilar aquesta nova fesomia de la nostra estimada serra, redissenyada per una natura absolutament desfermada…
Baixo ara pel sender habitual de la Font, el GR que a partir d’ara també té trams “diferents”, fins a superar l’esvoranc de la cruïlla de les Carrasques i pel Cocó de Jordi i la pista fins a Mundana.
Aquest mateix mes de març s’ha reobert al públic l’accés a peu per aquesta pista. A l’alçada de la Cova dels Franjols i dalt al vessant de la Mola del Tendo es poden veure grans blocs de roca consolidats amb malles al terreny per evitar noves esllavissades.
Una nova realitat sobrevinguda amb la que haurem d’aprendre a conviure. Seguim…
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada