Sant Miquel d'Espinalvà, Mas Morera, Tossal dels Tres Reis

24 d’agost de 2017

La darrera visita la vaig fer amb el tot terreny, cap a l’any 2004. Ara, 13 any més tard, em va venir de gust retrobar  aquest indret singular del Port de Fredes o més ben dit de Vallderoures, enclavat en terres del Matarranya: Sant Miquel d’Espinalvà. Aquesta vegada farem una ruta a peu per arribar-hi, resseguint antics senders del Port que comunicaven masos i pastures. De camí mirarem de descobrir els petits tresors, com m’agrada anomenar, que hi ha amagats per la contrada.

Aproximació: Hem d’arribar fins a Fredes i resseguir la pista en direcció a Pinar Pla. En arribar-hi veiem a l’esquerra el gran mas del Ric de Fredes. A tocar podem deixar el vehicle.

Dificultat: moderada. A pesar de trobar bons senders i trams de pista, algun tram transcorre per sender molt perduts pel pas del temps, que més s’han d’intuir que veure’ls.

Desnivell: Uns 800m. acumulats.

Durada: Unes 4/5 hores. 13,5 km.

Itinerari: Sortim del Mas del Ric de Fredes o corral de Pinar Pla després de fer-li la visita de rigor. Una gran construcció de dos pisos a la part del mas, on a la planta baixa encara es poden veure les menjadores dels animals adosades a les parets. Davant del mas s’obren les extenses planes d’antics conreus de blat i pataques, ara ocupades pel pinar.

Corral de Pinar Pla o del Ric de Fredes

Corrals de Pinar Pla

Al bancal de darrera el mas, a una cota més baixa trobem una antiga pista, que seguim cap a l’esquerra primer i que després va girant cap a la dreta. Aviat, en mig d’un gran tallafoc que la creua, veurem a l'esquerra, les fites del sender que s’enfila cap al Tossal dels Tres Reis, per on dresprés baixarem. La pista es transforma en sender que en suau pujada primer i després en baixada va guanyant terreny cap al barranc del Riu de Patorrat. Un antic baixador, senyalat amb alguna vella fita ens guia cap a la fondalada del barranc, en una zona recentment talada d’arbres, que configura el racó de Robert. La presència de bous i vaques, tranquilament pasturant, ens fa desistir de visitar-lo. Ho deixarem per a una altra ocasió. 

Racó de Robert

Un corriol que puja decidit ens fa retrobar el sender que portavem i ens recondueix cap al nostre destí. L’estiu és inclement, i l’escassetat de pluges d’aquest any fa que tot sigue molt sec. Uns metres més endavant està el bassi de la Font d’Arcos, i el camí poc a poc es va internant en un dens bosc de pi negral, d’una espessor impressionant, sense perdre alçada.

A la nostra dreta i al fons distingim, quan el bosc ho pertmet el barranc i a l’altra banda la Collada de la Creu, anomenada així per l’encreuament de camins que s’hi pot trobar, a tocar de l’antic Rafalgarí o poblat de la Campaneta, com també es conegué. Un indret carregat d’història: hi ha indicis d’haver estat poblat en periode islàmic, les primeres dades documentades parlen del segle XIV i fan referència a l’actuació de Tortosa per convertir l’indret en una zona de conreu de blat, fent extenses tales d’arbres amb aquest objectiu. Més tard, segons Coromines, l’indret va ser destruït pels francesos al segle XVII. Altres fonts asseguren que el Rafalgarí, estaba sota el dictat del Monestir de Benifassà, per cessió del noble Ramon de Montcada, senyor de Tortosa. Altres històries expliquen que el poblat era habitat per mala gent que tenien atemorida a tota la gent de la zona per les seves malifetes, i que finalment van ser ajusticiats per una partida de Micalets valencians, que van cedir les terres al monestir… 

Coll de la Creu

Ombries d'Arcos

El sender continua avançant cap al nord-oest per les ombries d’Arcos, sempre amb el crestall de roca de la Mola Torroja a la nostra esquerra. Finalment, entre vegetació més esclarissada arribem a un ampli coll, que fa una preciosa balconada cap al barranc, a llevant, de Patorrat. En front s’aixeca una petita illa de roca entre cingleres, la Punta de la Torroja.

Barranc de Patorrat

Punta de la Torroja, al fons St. Miquel

Sender pel cingle de la Punta Torroja

Continuem per sota mateix del cingle de llevant de la Punta, per camí ara perdut i dolent, però sense perdre de vista les magnífiques panoràmiques que ens regala aquest vessant de muntanya. Un cop superada la punta, el terreny es fa més dolç de caminar, entre espígol i romers, ja tenim al davant a Sant Miquel d’Espinalbà.

Per l’esquerra arriba la pista que vé del Tossal, i que com altres, des de tots els punts cardinals conflueixen en aquesta punta de cingle, que esdevé lloc de trobada. Sant Miquel, ermita, masos, pallers i corrals, en altres temps lloc de peregrinació de la gent de tots els masos de la zona i dels veïns de Fredes i Vallderoures, on es trobaven per pregar i fes festa. Cada cop més enrunat, conserva encara una aura especial, que ens fa visitar-la en respecte. Masos de parets pintades en blavet que ens parlen de la vida dura dels seus masovers. L’antic collar de matxo encoixinat amb les restes de cuiro dels escalers per subjectar les sàrries o per enganxar el carro, el forn i les xemeneies ara fredes dels masos… 

St Miquel

Forn

Mas de Fora

Mas de Fora

Espadanya

Mas de Dins

Collar

St Miquel d'Espinalvà

Al mig de la façana oest trobem l’arcada coronada per l’espadanya que dóna accés a l’ampli santuari assolat a l’esquerra i al “Mas de dins”. Abans de pujar les escales, Per la porta de l'esquerra podem accedir al mas, i a l'entrada hi trobem la figura venerada de Sant Miquel, que encara avui vetlla per aquestes terres.

Si davallem per la part nord de l’indret per un corriolet de cara a la bassa que hi tenim al davant, a meitat de la baixada un altre corriolet a l’esquerra ens deixara davant del Pou de Sant Miquel. Unes escales empedrades baixen a una mena de barraca amb sostre de pedra en sec, excavada a la roca on hi ha el pou.

Pou de St Miquel

Tornem enrera per la pista que passa dos bancal per sota del pou, ara en direcció sud. A la dreta queda un turonet arrodonit on ens hi assomem per veure la panoràmica d’aquesta altra vessant: el barranc del riu Pena als nostres peus, la Punta de la Serreta, la Mola de Sildo i més a l’esquerra l’alterós Tossal d’en Canader, de 1393m i la cota més alta de la zona.

Barranc riu Pena

Maset de la Sabineta

Reprenem i seguim la pista en direcció sud, que ens menaria fins al Tossal dels Tres Reis. Però més o menys a mitja distància dels dos punts, St Miquel i Tossal, deiem la propera cresta de la Mola Torroja a l’esquerra i prenem una antiga pista cap a la dreta que baixa suau per anar a trobar el Mas de Morera. Al capdamunt d’una cinglera de roca,  envoltat de terres de conreu encara treballades, el Mas mira cap a la petita vall, que cap a la dreta va fins al Mas de la Serreta envoltat també de grans bancals de conreu. El petit balcó de fusta mig tombat encara aguanta el pas del temps… 

Mas de Morera

Mas de la Serreta

Des de la mateixa façana baixem per un petit sender en ziga-zaga, en mig de la llosa de roca, cap al fons del barranc, fins a la pista que el solca. Pugem per l’esquerra uns metres fins a trobar una antiga pista molt desdibuixada que s’interna pel petit barranc que tenim al davant. La vella pista acaba a una petita era al mig del barranc. Pocs metres abans d’arribar-hi, un corriol marcat en una fita de pedra ens convida a seguir-lo fins a la preciosa Font del Teix, que jo anomeno del Mas de Morera, per distingir-la de les moltes fonts del Teix que hi podem trobar per tota la serralada dels Ports. Una petita capelleta construida al recer d’un ample marge de pedra dona resguard a les clares i fresques aigües que hi brollen, i que omplen de vida aquesta raconada de barranc.

Font del Teix de Mas Morera

Des de l’ereta del barranc, prenem el que potser és el tram més perdut de la travessa. Barranc amunt, sense temor, esquivant esbarzers, arços, aranyoners i rosers silvestres que lluiten per barrar-nos el pas, sortim a una mena de confluència de barranquets, on prendrem el de la dreta per seguir remuntant. Aviat arribem a una vella pista que ara seguirem cap a l’esquerra i aviat retrobem la pista principal. Uns metres a l’esquerra hi trobem la bifurcació que puja, en un moment, al capdamunt del Tossal del Tres Reis. Punt de confluència entre Catalunya, Aragó i València. Conta la llegenda que era el punt de trobada dels tres reis per negociar entre els regnes.

Placa conmemorativa al Tossal dels Tres Reis

La esplèndida vista que abasta bona part dels Ports més meridionals, convida a fer una parada i gaudir-ne.

Ja només ens resta baixar cap al punt de partida. Des del punt més elevat del Tossal, a tocar de l’indicador, hi surt un sender que en principi decidit i poc  a poc més planer, ens fa perdre alçada ràpidament, resseguint un ample tallafoc, fins a trobar la pista per la que hores abans avançamem en direcció contrària. Desfem camí fins al Mas del Ric de Fredes. La presència inesperada d’un escurçò, prenent el sol al mig del sender, ens fa perdre una mica més de temps. 

Escurçó

La bellesa captivadora i quasi hipnotitzant de la serp, ens fa reflexionar també sobre la importància d’anar sempre en molt de respecte a la muntanya i a la natura en general, essent sempre conscients de la bellesa que hi podem trobar en els seus animals, plantes i paissatges, però també dels perills que hi amaguen. 

Per tant, i per fer-ho entenedor, gaudint, però sempre alerta d’on i què xafem, que ens posem a la boca, o d’on ens fiquem i quan. S’ha de portar sempre el calçat i vestit adequats, tenir una bona orientació o mitjans per facilitar-la, i coneixements bàsics de muntanya per, donat el cas, saber llegir un canvi sobtat del temps que ens pot complicar la vida.  La millor opció per aquells que no hi sou prou experts és anar acompanyats d’algú que si que ho sigui.

Salut i muntanya !!!

                       

Powered by Wikiloc