Reflexions d’un matí d’estiu.

Pensant en veu alta, un diumenge d'agost.

Aquest hivern passat, exercint la meva professió, estava amb un grup d’alumnes allà on acaba la carretera asfaltada i comença el Trabucador, amb la il·lusió i el ferm convenciment de transmetre coneixements al jovent sobre la importància de la vegetació i la fauna del salobrar, i sobre la imperiosa necessitat de preservar els espais naturals i el medi ambient, obrint-los els ulls a l’immens privilegi que tenim de conviure amb un Parc Natural.  Fent en definitiva una activitat didàctica dirigida en aquella ocasió a uns 25 alumnes i supervisada per 5 professors.

En sec, apareix el guarda i ens clava una bronca monumental per “ocupar” un espai del Parc Natural.  Vam envaïr, amb premeditació, traïdoria i diürnitat, una zona delimitada per una corda amb el perill que podia suposar el fet de molestar a una suposada colònia d’ocells... amb una dialèctica encesa, farcida d’al·lusions a prohibicions i normatives. Pensant que fèiem el bé, educant en el respecte a la natura, resulta que estàvem infrintgint la llei i malmetent-la. Quina decepció! Alumnat i professorat ens vam quedar glaçats. Es va esvair la màgia.

Diumenge, en ple agost, vaig anar al Trabucador, i allà on ens van esbroncar: hi ha un xiringuito de pollastres a l’ast, uns centenars de cotxes, desenes de turistes, banyistes i visitants anant i venint trepitjant tot el trepitjable, una escola de Kitesurf propera, gent pescant als desaigües a un parell de metres de cartells que ho prohibeixen, gent parant els cotxes al mig de la carretera per fer-se un “selfie” amb un flamenc... i em pregunto: on és el guardià de la integritat del delta, aquell vigilant omnipresent encarregat de fer acomplir les normes i lleis, aquell prohom a qui segurament hauriem de atribuïr la presència de milers d'aus aqüatiques, la persona que ha fet possible que el delta de l'Ebre sigui una de les zones humides més importants de la Mediterrània? Cabòries, deu ser el sol que m'escalfa les dos o tres neurones.

Vaig arribar a les salines, vaig deixar el cotxe, perquè no es pot continuar, ja què estem al Parc Natural i està prohibit. Vaig anar caminant tranquil·lament vora mar fins al mirador i la caseta del guarda, resseguint l’anar i venir dels corriols i les gavines corses, i dels fumarells, fent acrobàcies per omplir el pap. Reflexionant una vegada més sobre el privilegi que tenim de gaudir de platges quilomètriques, sense gaire gent en ple mes d’agost.

Del mirador no es pot passar. Un fil que arriba fins la mar ho prohibeix, perquè estem al Parc Natural, i em quedo amb les ganes de seguir caminant vora mar fins al far de la Banya, tal i com feia fins no fa gaires anys, amarant-me de natura, amb el respecte per l’entorn que tinc el plaer d’estudiar i transmetre als meus alumnes, el goig de saber-me integrat en l’espai, i respectant la norma, no escrita, de no separar-me del trenc d’onada per no envaïr el fràgil ecosistema...

Al juliol també hi vaig estar, em confesso un usuari addicte, i tota la pau que us comento sovint es veia trencada pel pas dels potents tot-terrenys dels mariscadors, que sortien de la part del far cap al Trabucador, amb la feina feta i cap a la llotja. Un bon exemple de la possibilitat de coexistència del Parc amb una explotació pesquera tradicional i arrelada al territori, absolutament regulada i respectable, de la que viuen moltes famílies.

Com us deia, diumenge, resignat a no poder seguir endavant perquè hi ha una normativa que ho prohibeix per a la majoria dels mortals, perquè estem al Parc Natural, em quedo a gaudir de la platja davant del mirador. 

De cop i volta sento un cotxe. Un Mercedes familiar “despampanant”, que , per a la meva sorpresa, venia de dins del Parc, de les Salines. Va aparcar a l’esplanada de la caseta del guarda, a la part de dins del fil que delimita el Parc, dins de la zona de nidificació del Parc, dins la zona prohibida del Parc... I tota una família van baixar alegrement i van acudir a gaudir també de la platja. Al cap d’una estona un altre cotxe, i es repeteix l’escena, amb l’afegit que el guarda, el mateix que ens va esbroncar, va sortir de la caseta a saludar cordialment als nouvinguts... Com a nota anecdòtica afegeixo que un adolescent de la familia, matava l’estona tirant un petit “rall” a la mar, segurament de joguina, davant dels nassos de l’encarregat de fer acomplir la llei. Hagués passat el mateix si el meu fill jugués dins l’aigua amb un rasclet de joguina, d’aquells que venen als souvenirs? La resposta és evident.

I aquí va acabar el meu goig d’un matí d’estiu, al meu estimat delta i "enyorada" Punta de la Banya!!

Potser perquè vaig veure el primer capítol de la sèrie “la Catedral del Mar”, l’ombra del “lus primae noctis” medieval, va apagar la brillantor d’aquell radiant matí d’estiu. Vaig veure amb  una claredat esfereïdora que salvant les distancies i els segles, estem exactament igual, i el senyor feudal, de les salines, segueix tenint el poder absolut de fer el que li passi per l’engonal, dins del Parc Natural,  amb el vist i plau de l’agutzil de torn. La resta no som més que serfs doblegats a lleis i normatives, necessàries en molts casos, però que haurien de ser d’estricte compliment per a tots. 

De moment “winter is coming”.

L’estiu que ve més, i tant de bó, millor.