Tines de la Vall del Flequer. Sant Llorenç del Munt i l'Obac
24 d’agost de 2018
Durant la visita d’aquest estiu per terres del Bages, per descobrir el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, vam tenir la ocasió de visitar una vall ben curiosa entre el Pont de Vilomara i Rocafort.
El que sorprén d’aquesta vall no és el que hi ha, sinó el que ja no hi és!
Costa imaginar aquestes terres, avui poblades de matollar, alzinar i pi blanc, plenes de vinya.
Tines de l'Escudelleta
El segle XIX, el Bages era la comarca de Catalunya amb més extensió de vinya Les bones perspectives d'aquest conreu, afavorits per la gran demanda de vi i aiguardent, i lligades a que el terreny i la climatologia de zona eren propicies van suposar que la vinya ocupes grans extensions de terreny i que la pagesia aprofités fins a les terres més abruptes per al seu conreu, com els empinats vessants de la Vall del Flequer.
Els camins i accessos als terrenys cultivats sovint eren dificultosos, i per tant portar la verema cap als nuclis urbans complicava la vida al pagès, que havia d’invertir molts recursos i esforç en el transport del raïm fins als cellers.
A grans mals, grans remeis!. La sol·lució la van trobar en la construcció de tines a peu de vinya. Fetes de pedra en sec, aprofitant els mateixos recursos de la muntanya, van construïr estructures que albergaven les tines del vi, dipòsits de construcció més ferma, bastides amb morter de calç i folrades de cairons (peces de ceràmica cuita envernissades). Amb això el pagès guanyà més temps per dedicar a la verema, que es portava a terme més ràpidament, omplint més de pressa les tines i aconseguint una fermentació més homogènia i de millor qualitat.
Dibuix esquemàtic de les Tines (Jordi Ballonga)
La part de dalt de la tina, que servia per protegir-la estava feta com una barraca rodona de pedra en sec, amb un sostre de falsa volta, recobert per terra i on plantaven, lliris i altres herbes que ajudaven a aguantar la terra sobre al cúpula. Algunes de planta quadrada, més modernes, i amb el sostre cobert per teules i vigues de roure, no han aguantat el pas del temps i en l’actualitat les trobem descobertes.
A la base de la Tina s’accedeix per una altra construcció de pedra en sec annexa, que alberga l’anomenada “boixa”. Una pedra cantejada amb un forat que comunica amb la base de la tina, i que servia lògicament per buidar-la. El forat es tapava normalment amb un tronquet de boix, d’on li vé el nom de boixa. Tot i que ja hi havia aixetes, eren molt cares i no gosaven deixar-les a peu de tina pel perill de ser robades.
A la base de la Tina s’accedeix per una altra construcció de pedra en sec annexa, que alberga l’anomenada “boixa”. Una pedra cantejada amb un forat que comunica amb la base de la tina, i que servia lògicament per buidar-la. El forat es tapava normalment amb un tronquet de boix, d’on li vé el nom de boixa. Tot i que ja hi havia aixetes, eren molt cares i no gosaven deixar-les a peu de tina pel perill de ser robades.
A la part superior de la tina hi havia les posts o brescats. Una superficie de fusta amb badalls, sobre el que aixafaven el raïm, i el most regalimava entre les fustes cap a la tina.
També podem veure les bases de pedra per a premses desmuntables, que els permetia, un cop feta la feina, desmuntar-les per evitar que les inclemències meteorològiques les fessin malvé, alhora que les podien transportar entre diferents tines per aprofitar la mateixa premsa.
Cada tina podia contenir entre 2000 o 20.000 litres de vi, i en alguns casos excepcionals més. Curiosament també, cada tina era d’un pagès, que l’omplia amb la seva collita, i és molt freqüent trobar-les agrupades, compartint d’aquesta manera les tasques de vigilància o de premsat, amb els veïns.
Les barraques les feien els pagesos amb contracte de parceria, a parts amb el propietari de la finca, tenint llogat el tros, normalment el temps de vida de la propia vinya. El que es coneix com contracte de “rabassa morta”
L'únic cep que hem vist!
Cap al 1890, l’aparició de la fil·loxera va arrasar les vinyes i va provocar l’abandonament de les terres, gens aptes per a altres tipus de cultius.
Les Tines de la Vall del Flequer són el testimoni d’aquella època d’esplendor de la pagesia. Testimonis que en molts casos estan en un estat òptim de conservació i que cal presevar, per poder deixar aquest valuós llegat a les futures generacions.
Aproximació: sortim del Pont de Vilomara per la BV-1224, en direcció a Rocafort. Al quilòmetre 4 aproximadament, un indicador ens assenyala la pista a la dreta, per accedir a la Vall dell Flequer. A pocs metres trobem un aparcament.
Desnivell: uns 250m. acumulats
Dificultat: Baixa. Apta per tothom.
Durada: Unes dos hores. Uns 6 km.
Itinerari: Resseguim el camí del Flequer, deixant a l’esquerra un parell de pistes, mentre avancem planerament en direcció sud. Al capdamunt de l'altra vessant del barranc veiem l'imponent Mas del Bitó. Aviat trobem un trencall indicat a la dreta que comença a baixar, i a la primera corba ja trobem el primer conjunt de les Tines del Bleda.
Mas del Bitó
Tines del Bleda
Boixa de les Tines del Bleda
Accés a la boixa
Seguin la pista en baixada, poc abans d’una corba tancada a l’esquerra, a la vora de la pista hi veiem una barraca de pedra en sec quadrada. El camí ens porta a creuar el torrent del Flequer i comencem a remuntar per l’altra vessant en direcció sud-est, i en poc metres anem cap a l’esquerra per visitar el conjunt magnífic de les quatre Tines del Tosques.
Tornem a la pista que remuntavem i en un punt la pista es converteix en sender, que avança pel vessant dret del torrent, ara cap a l’est. A tocar del sender trobem un cocó de vinya. Un petit pou a la roca on s’emmagatzemava l’aigua que el pagès podia fer servir per veure o per preparar el sufat de coure com a fungicida de la vinya.
Barraca quadrada a la pista
Tines del Tosques
Cairons d'una tina
Detall del sostre
Part superior de les tines de pedra en sec
Boixa del Tosques
Tornem a la pista que remuntavem i en un punt la pista es converteix en sender, que avança pel vessant dret del torrent, ara cap a l’est. A tocar del sender trobem un cocó de vinya. Un petit pou a la roca on s’emmagatzemava l’aigua que el pagès podia fer servir per veure o per preparar el sufat de coure com a fungicida de la vinya.
Un metres més avant el sender torna a esdevenir pista i trobem el conjunt de Tines de l’Escudelleta. Espectacular, amb nombroses construccions annexes a les 11 tines que composen el conjunt.
Cocó de vinya
Torn d'estrenyer per al premsat, a les tines de l'Escudelleta
Conjunt de Tines de l'Escudelleta
Accés a una de les boixes
L'Escudelleta
L'Escudelleta
Seguint pista amunt i després de creuar el torrent un altre cop es troben les Tines d’en Ricardo i les del camí del Flequer, totes en un estat de conservació més precari i en nuclis més petits o aïllades.
Nosaltres optem per desfer camí des de l’Escudelleta cap al cotxe, completant aquesta interessantíssima sortida de descoberta de patrimoni, apta per a tos els públics. (Informació extreta dels panells informatius, al llarg de l’itinerari)
Per descobrir a fons tot aquest patrimoni us recomano visitar:
https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/
Salut i muntanya!!!
https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/
Salut i muntanya!!!
Powered by Wikiloc
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada