Roca Campanari. Toscar. El Port

8 de març de 2020

Una setmana després de la pujada a Tosseta Rasa torno al Toscar per descobrir nous paratges d’aquest racó del Port. Aquesta vegada pujo a la Roca Campanari, passant per la Cova Pintada des de la font dels Xorros, visitant alguns racons força interessants de la zona, especialment la Font del Llamp, que m’ha captivat.

Roca Campanari

Aproximació: pugem per la carretera T-342 des de Roquetes en direcció a Alfara de Carles, i entrem pel barranc de las Conca fins al Toscar. Deixem el cotxe a l'esplanada de la Font dels Xorros.

Desnivell: Uns 1700 metres acumulats.

Dificultat: Difícil. La ruta transcorre per alguns trams fora de sender, per canals empinades.

Durada: Unes 5 hores. Uns 8 km.

Itinerari: Surto de la font del Xorros, al Toscar, vorejant l’ermita de Sta. Magdalena, com si tornés al transformador. Al proper creuament giro a l’esquerra i dos corbes més amunt trobo a la dreta la Font del Ferro, que aquests dies raja abundant entre les roques. Segueixo el camí asfaltat que porta a unes casetes de la part alta del Toscar.

Font dels Xorros

Ermita de Sta.Magdalena

Font del Ferro

Passades les cases i a una corba a l’esquerra veig un indicador que assenyala el sender que per la dreta remunta cap a la Cova Pintada.

Sender a Cova Pintada

Les Rases i la Solana de les Feixes

A la dreta assoma el Gegant

Barranc de la Conca

El sender és potent, amb molt pendent continuat que va endinsant-se cap a la capçalera del barranc de la Conca. A 1,5 km aproximadament el sender es bifurca. Per la dreta i en lleugera baixada arribo a la raconada de barranc que conforma la Cova Pintada: una gran balma natural on diferents tons minerals pinten les concrecions que s’arrapen per les parets de la cavitat. De l’esplanada de la cova parteix un sender, per l’altre vessant del barranc, que baixa fins al Coll de Morera per on vaig passar en l’anterior itinerari a la Tosseta Rasa, però torno endarrera fins a la bifurcació i prenc direcció als Erms del Beco.

Bifurcació Cova Pintada

Cova Pintada

El sender coincideix molts trams en zones netejades de vegetació, per que també remunta el barranc la línia de llum que abasteix la urbanització de Caro.

A un dels trams desbrossats el sender creua i canvia de vessant, el deixo i remunto pel desbrossat fins a una de les torres de la llum, la 14.

Per la dreta del pal, mirant cap amunt, un petit corriol s’endinsa al bosc i va planejant en direcció nord uns metres fins a l’entrada de la Cova de Múria. La boca de la cova ben bé sembla la boca d’un gran monstre calcari. Amb el frontal m’endinso a visitar-la. El foc fet al seu interior ha deixat una fina pàtina negra que cobreis tots els seus racons. Poques concrecions però prou espaiosa per donar refugi a algun animal.

Cova Múria

Un cop a fora torno fins al pal de la llum i segueixo remuntant la línia elèctrica fins a trobar la pista forestal que baixa dels Plans de Mandúria.

Segueixo uns metres la pista en baixada, fins a trobar un entrador per la dreta que em porta a una empinada canal que remunta fins al Campanal. Quasi al coll, per un corriolet a la dreta arribo a la base d’un cingle on s’obre una petita cavitat. Per l’esquerra puc evitar el cingle i arribar al coll passant a tocar d’un gran gendarme de roca, que vigila encimbellat, l’accés a l’altiplà.

Tallafoc

Entrador de la canal

Coveta del Campanal

Gendarme al Coll del Campanal

Trobo un cap de pista que baixa fins a la base de la Mola de Catí i el segueixo per l’esquerra. Davant i mirant al cim de Caro ja s’albira la Roca Campanari.

La pista per l’esquerra s’acaba a un impressionant mirador de la Vallfiguera. Per la dreta, fora sender i intentant carenejar, per no emboscar-me pels petits barrancs, guanyo metres fins a l’altiplà pelat del Campanal, o de les Moletes, en direcció sud-oest. Aquí trobo alguna fita que segueixo ara en direcció oest fins a veure, al davant, l’impressionant Roca Campanari amb el seu forat característic, i amb la Mola de Catí i les Foies com a teló de fons.

Cap de pista a les Foies

Roca Campanari i Caro

La Vallfiguera

El Campanal

Roca Campanari

Desfaig el camí fins a la zona pelada de les Moletes, ara en direcció sud-est, i seguint alguna fita de pedres arribo al ressalt rocós del cim de les Moletes. Assegut a la seva cresta rocosa pasejo la mirada per la brutal panoràmica que s’obre al davant: Caro, Barcina, Tossa de la Reina, Canal de Ximenot, i les Gúbies de la Vallfiguera que s’obren camí pel fons del barranc.

Les Moletes

Vallfiguera i Roca Puça

Tosseta de la Reina i Barcina

Cim de les Moletes

Cal ara baixar per la canal de l’esquerra mirant a Caro. L’inici de la canal és molt ample dalt de tot però es va estretint i es bifurca. Cal baixar per la dreta, per la canal que baixa directa des de les Moletes, fins a la base dels cingles, i seguir un corriol en direcció nord-est. Passo per una balma arrecerada a la base del cingle, amb un mur de pedra en sec. I segueixo el dibuix de la base dels cingles, sense perdre alçada. A la nostra espatlla deixem, més llunyana, la Roca Puça, que marca la capçalera de la Vallfiguera.

Canal de les Moletes

Balma Moletes

Roca Puça

Moletes

Cingles de la Font del Llamp

Vaig cap als alterosos cingles de la punta, on als seus peus brota generosa la Font del Llamp. Un gran bassal argilós arrapat al cingle, ple l’aigua a bessar, de vegetació i nombrosos capgrossos, que alimenta un petit bassi metàl·lic per als animals. Un reducte de pau en un mirador excepcional.

Font del Llamp

Balma de la Font del Llamp

Segueixo la base de la punta del cingle fins a un mirador de la Vall. En teoria des d’aquí baixa un corriol fons al GR 171, que passa uns 150 metres més avall, però no he estat capaç de trobar-lo. Per tant segueixo el corriol que dóna la volta a la punta dels cingles i torna a remuntar cap a les Moletes, però aviat el deixo per la dreta, per la primera pala “practicable”, baixant en picat, seguint en lo possible la carena, la intuició i el sentit comú, per trobar el GR. Uns metres per l’esquerra em deixen a l’entrador senyalitzat del Bassis de la Solana, per la dreta. Uns metres més avall trobo el llarguíssim bassi, també ple d’aigua.

Gúbies de la Vallfiguera

Coll de la Vallfiguera

Bassis de la Solana

Retorno al GR i el segueixo fins al Coll de la Vallfiguera, on cambiem de vessant i comencem a baixar.

Un altre indicador ens mostra que per la dreta baixem seguint el GR i per l’esquerra aniriem cap als Erms del Beco.

GR 171

Les Rases de Maraco

Només cal deixar-se anar i anar baixant per una interminable ziga-zaga cap al fons de la Vall de la Conca on retrobem la urbanització del Toscar, i entre els vells xalets retorno a la Font dels Xorros.

Font dels Xorros

Ja de baixada paro a visitar l’ermita de Sant Julià, a una àrea recreativa, i carretera avall les restes de la vella fàbrica de Pallarès. Antiga paperera datada l’any 1757, a la clau d’arc de la porta d’entrada, que aprofitava l’aigua abundant dels Ullals, per a moure les màquines. Al costat la vella ermita de Santa Llúcia, tristament en un estat molt lamentable. És una llàstima que deixem perdre aquest patrimoni…