La Vallfiguera. El Port

6 de juny de 2020

Fa molts anys…, quan la fotografia era analògica, els mòbils eren un miratge futurista, i l’internet era ciència ficció, vaig començar a conèixer el Port, i amb ell, les mil possibilitats de xalar a la muntanya: les primeres curses de BTT amb bicis de ferro sense suspensions, les primeres marxes al Port on ens ajuntavem 30 o 40 persones, els primers 3000’s amb la gent de la UEC de Tortosa, les primeres escalades amb l’amic Agustí que em va obrir els ulls al món vertical, o amb les increïbles visites de coves i avencs amb la gent de l’Espeleoclub, amb qui vaig descobrir precisament el Barranc de la Vallfiguera.

Les gúbies de la Vallfiguera

Torno novament a la zona del Toscar per redescobrir aquest barranc, però ara sense cordes, arnesos, i neoprè, i gaudint com no ho vaig fer aleshores de l’impressionant congost final, just abans d’obrir-se definitivament cap a la Vall Cervera. A pas ferm, fem una interessantíssima volta integral a tot el Barranc de la Vallfiguera, per tornar a visitar les fantàstiques gúbies, que el pas de l’aigua i dels segles han treballat, obrint camí entre la roca i creant formes i textures d’una verticalitat esgarrifosa.

Aproximació: pugem per la carretera T-342 des de Roquetes en direcció a Alfara de Carles, i entrem pel barranc de las Conca fins al Toscar. Deixem el cotxe a l'esplanada de la Font dels Xorros.

Desnivell: 1500 m. acumulats.

Dificultat: Moderada. Compte amb el Baixador a les Gúbies.

Durada: Uns 13 km. Unes 6h 30'

Itinerari: Sortim de la zona de l’ermita de Sta Magdalena, amb la impressionant estampa dels mil rajos d’aigua de la Font dels Xorros regalimant entre la verdor viva de la molsa, i prenem el GR 171 en direcció sud-est per la pista. Aviat un indicador ens porta a passar per davant del Mas del Conserge, on el GR comença a pujar. Per davant d’un altre xalet, comença a endinsar-se al bosc i poc a poc, però sense treba comença a pujar fort seguint una ziga-zaga interminable. A mitja pujada i a l’esquerra del sender s’obre la boca d’una curiosa coveta. 

Font dels Xorros

Plataner monumental dels Xorros

Mas del Conserge

Coveta a la pujada del GR

Finalment el camí s’establilitza i comença a guanyar terreny mantenint l’alçada cap al sud-est. Un petit ressalt rocós a l’esquerra del GR, convida a grimpar-lo per gaudir de l’espectacular panoràmica de tota la Vall de la Conca als nostres peus. Per la dreta es retalla al cel la cresta erissada del Portell, amb el Coll dels Xiprers a l’esquerra i el Coll de la Vallfiguera a la dreta, cap on ens dirigim.

Reprenem el GR i ens sorprén un curiós pi de soca impossible, arrapat a la roca. Poc més endavant una cruïlla senyalitzada: cap a la dreta aniríem als Erms del Beco i Cova Pintada, per l’esquerra arribem en un pensament al Coll de la Vallfiguera, on comença realment la nostra aventura de circunval·lar tot el barranc.

Les Rases

Coll de la Vallfiguera

Barranc de la Conca

Bifurcació a Cova Pintada

A pocs metres baixem per l’esquerra a fer la visita al Bassi de la Solana o del Negrotler, el llarguíssim bassi d’obra a vessar d’aigua i mig tapat per la vegetació.

Un altre cop al GR, el resseguim, mantenint cota i en direcció sud-oest. A la nostra dreta i en alt, deixem els cingles acastellats de la Font del Llamp, avançant directes cap a Roca Puça. Una petita esplanada amb una gran fita de pedres ens regala una bona panoràmica de la capçalera de la Vallfiguera, enmarcada entre Roca Puça a la dreta, i els primers contraforts de la Barcina, que aguaita per damunt del Salt del Ximenot.

Coll de la Vallfiguera

Bassi de la Solana

Coll dels Xiprers

La Barcina

Roca Puça

Barranc de la Vallfiguera

Roca Puça

El GR, poc a poc, ens deixa al mateix llit del barranc, al Racó del Cucut, on ens creuem amb una parella d’agosarats barranquistes, i on el traçat ens porta a canviar de vessant, ara en direcció oposada, i a l’ombra sempre d’un espés bosc de boix que matissa la llum de mig matí. Aviat deixem el GR que s’enfila per la dreta i seguim planejant en la mateixa direcció, per un còmode i preciós sender ombrívol.

En un petit cingle a la dreta, just on un pi caigut entravessat al camí  t’obliga a passar-hi per sobre, ens desviem uns metres per visitar una bonica coveta. Sembla una gola grandiosa que amenaça a engolir-te, però a l’interior una petita estalagmita enmig d’una colada, entoma pacient el degoteig del sostre.

Racó del Cucut

Deixem el GR

Cova a la Vallfiguera

La propera entrada de barranc, que s’obre cap a la dreta ens situa al bell mig de l’espectacular Salt del Ximenot. Un fil d’aigua de les passades puges encara es deixa caure des de les alçades del cingle, rematat per una heura gegantina. A l’esquerra del salt, s’obre una profunda escletxa a la paret. Un racó que s’ha de visitar després d’alguna llevantada… i gaudir de l’espectacle.

Salt del Ximenot

Salt del Ximenot

El sender va perdent alçada i ens aboca a una altra cruïlla, marcada per un petit indicador metàl·lic de la UEC. Per la dreta i amunt pujaríem a la carretera del Cargol, però prenem el corriol de l’esquerra que ens porta al Baixador de les Gúbies, o el Pujador… depenen d’on vinguem. Una estreta i empinada canal que farà que extremem les precaucions, ja que el fullam sobre les lloses la fan especialment relliscosa.

Baixador a les Gúbies

S’acaba la canal i ens trobem a un replà, al mig de les grans parets que tanquen el barranc: el Pla dels Llerers, un bon lloc per parar a respirar i recuperar forces.

Prenem novament el llit del barranc, aigües amunt, sortejant mil blocs de roca que ens barren el pas, però que si estas atent a les  nombroses marques estratègiques de pintura i alguna fita de pedres et desvetllen el divertit camí a seguir.

Pla dels Llerers

Un nou replà al barranc t’obre les portes a l’impressionant entrada a les Gúbies. Una canal estreta entre parets altíssimes s’endinsa a la muntanya. Mil matissos de gris calcari barrejat amb pinzellades verdoses de la humitat que perdura en aquesta profunda gorja li dònen un aspecte quasi màgic…, cal vigilar perquè en algun  tram molt humit el terra es converteix en una pista de gel. Unes cordes instal·lades a la paret ens porten al final del tram transitable. Senzillament espectacular!! La de racons preciosos com aquest, que tenim a tocar de casa, i els desconeixem.

Després del “bany de Port autèntic”, desfem el nostre camí per retornar al Pla dels Llerers i emprendre la baixada del barranc, a trams pel mateix llit, i a trams per l’esquerra, per una gran tartera, on descobrim les indicacions del Caminant Solitari, sempre present per les nostres terres, posant nom a les coses. Un imprescindible del món excursionista, abans d’inventar-se els GPS.

El Barranc va perdent alçada i salvatgia, i a poc a poc es va obrint con un immens ventall al davant nostre, canviant de fesomia, i de nom: a partir d’aquí, la Vallcervera.

El sender pren partit per l’esquerra, tot i trobar nombrosos corriols que per la dreta ens baixarien al llit del barranc. S’interna a una zona molt plana i de vegetació densa, els Plans de l’Estremera, que en altres temps devien ser grans bancalades dels masos propers. L’aigua que cobreix el camí, ens descobreix a l’esquerra la petita Font del Pla de l’Estremera, amagada entre fenassos espessos i garriga, abocant-se fresca des d’una petita pica.

Pla de l'Estremera

Font del Pla de l'Estremera

Rodal de l'Era del Mas de l'Atans

Mas de l'Atans

El sender planeja còmode cap al proper Mas de l’Atans o d’Obalat, completament enrunat i cobert de vegetació. El rodal de pedra de l’era, a l’esquerra del sender, el delata. Pugem uns bancals perduts del mas per seguir davallant en la mateixa direcció i guanyar un altre mas, el del Patut. De grans dimensions, dos pisos, i corrals adosats, que també pateix l’irremeiable pas del temps i l’abandonament.

Rodals d'era del Mas del Patut

Mas del Patut

El sender ara ens porta a uns plans oberts on el sender fa una gran corba cap a l’esquerra, i on trobem una bassa d’argila, el coll dels Erms dels Castellassos. Canviem de barranc i ens situem novament al de la Conca, prenent ara direcció oest pèr retornar al Toscar. El Pla dels Castellasos s’estén florit i ufanós davant nostre. Aviat trobem un altre prat herbós on s’aixeca l’abeurador de la Font d’Aiguades, on alguns cavalls péixen fent dingar les esquelles, indiferents al nostre pas amb el teló de fons d’unes Rases del Maraco inèditament verdes d’ufanor.

Bassa al coll dels Erms dels Castellassos

Pla dels Castellassos

Rases del Maraco

Abeurador de la Font d'Aiguada

Els sender planer dibuixa el suau perfil d’aquest vessant de barranc de la Conca, mentre un raig de sol fugisser il·lumina per un instant les restes del Castell de Carles al cim del petit turó, que s’aixeca del fons del barranc a la nostra dreta.

Trobem un corriol que puja de baix al barranc, i després d’una suau pujada, en un racó del sender, la Font del Rouret que també aboca les seves aigües al sender. 

Castell de Carles

Font del Rouret

El sender esdevé pista i avança cap al fons del barranc. A una bifurcació, a la zona de xalets prenem el ramal de la dreta que aviat ens torna a deixar al punt de sortida la font dels Xorros, on podem gaudir de la frescor de l’aigua i apaivagar la xafogor d’una jornada fantàstica de Port.

Salut i muntanya!!

                  

Powered by Wikiloc