El Balandrau i Costabona. Pirineu. 100 cims
S'ha fet l’estrena del documental “Balandrau, infern glaçat”, on és relata la tràgica esperiència viscuda per un grup d’excursionistes, el 30 de desembre de 2000, i on una inesperada tempesta de neu i vent, “torb” amb ratxes de 140 km/h i una sensació tèrmica de 30 ºC sota zero, va segar la vida de deu muntanyencs. El canvi sobtat de temps, va convertir un plàcid Pirineu, en una trampa mortal, en un Himàlaia desfermat. Valguen aquestes tristes experiències per posar-nos en alerta davant la muntanya, i gaudir-la des del respecte, sense baixar mai la guàrdia…
Per les mateixes dates de fa 9 anys, el dia de Cap d’any del 2012, vaig poder trepitjar el Balandrau, i el Costabona, en un mateix matí, fent dos ràpides ascensions, en la meva frenètica cursa per aconseguir el repte dels 100 cims de la Feec. Sembla increïble el contrast entre el que es veu al documental i la meva vivència, dos pols oposats d’un mateix escenari.
Per cert recordo que vaig patir per coronar el Balandrau. Aquell mateix matí, una pel·lícula de gel cobria el pam de neu que hi havia al cim, convertint l’arrodonit cim en una pista de patinatge, i jo amb unes esportives de trekking i poca cosa més… La cosa, llavors va acabar bé, però sóc conscient de la falta de previsió i el perill que això suposa.
......................................
1 de gener de 2012.
El Balandrau.
Aproximació. Des de el petit poble de Tregurà de Dalt, prenem la pista forestal del Camí de la Fontlletera, que surt per la dreta, just a l’entrada del poble. La pista llavors estava en molt bon estat i es podia accedir amb qualsevol vehicle, tot i que millor pujar amb un cotxe alt, tipus 4x4. Un cop superades les primeres grans ziga-zagues de la pista, podem fer una parada al mirador de la Creu de Fusta des d’on tenim una magnífica panoràmica de la Vall de la Capçalera del Ter, els poblets de Tregurà i Setcases cap al nord. Seguim encara una bona estona la pista, 10 km des de Tregurà de dalt, fins al Refugi de Tregurà, una cabana de pedra amb el sostre de teula, on podem deixar el cotxe.
Desnivell: Uns 1100 m. acumulats
Dificultat: Moderada
Durada: Unes 3 h. 5,6 Km.
Itinerari: Des de la cabana, prenem al recte l’empinada carena, absolutament pelada de vegetació, per la Costa Rubí, en direcció nord-oest. Un cop superada ja es dibuixa mes clarament la carena que pel Serrat de Granollers, remunta directa al cim del Balandrau, parcialment cobert de neu, aquell matí de Cap d’Any. a la dreta s’aixeta la punta també nevada del Trespics, i més a la dreta encara el Puig de la Fontlletera.
Avanço per la carena ja trepijant neu, i veig que algun isard ja em porta avantatge, ha matinat més que jo.
Els metres finals es fan difícils perquè una pel·lícula de gel cobreix la neu i fa que les meves esportives rellisquin com si estigués fent patinatge. Cal trepitjar fort per obrir traça i evitar anar pendent avall.
Un cop al cim planer i arrodonit, de 2585m. trobo el vértex geodèsic i uns metres més al nord un petit mapa tridimensional amb el relleu d’aquesta preciosa zona del Pirineu. Mirant al nord destaquen les Borregues, el Gra de Fajol i el Bastiments, Fresers i Pic de l'Infern. Cap a l’oest, el Torreneules i el Puig de la Fontnegra, i en primer terme les Gorges del Freser. Cap al sud, i al mig d’una mar de núvols, s’aixequen les illes de Montserrat i el Montseny.
Desfaig camí, ara carenejant cap al sud, resseguint l’aresta del Serrat de la Canya, cap a la Collada dels Llenyissers, per suau pendent. Enrera queda la neu i ara cal seguir una inacabable tanca de bestiar. Abans d’arribar a la Collada dels Tregurans, trenco per l’esquerra directe cap al fons de la vall per on transcorre el torrent de Granollers, abans d’arribar gaudeixo per darrera vegada de la panoràmica de la Vall del Ter. Prop de la llera del torrent torno al camí de la Fontlletera i uns metres més endavant retrobo el cotxe a la cabana de Tregurà.
Costabona.
Aproximació: Sortim de Setcases en direcció a l’estació d’esqui de Vallter 2000 per la C-771. A 2,6 km del poble trobem per la dreta la pista forestal del Camí de Setcases a Espinavell, que seguirem durant 10, 5 Km, fins a un pàrquing al camí, a la Collada Fonda.
Desnivell: 1100 m acumulats.
Dificultat: Moderada.
Durada: Unes 3 h. Uns 6 Km.
Itinerari: Des del pàrquing prenem un sender molt fressat en direcció nord que comença a remuntar fort pel fil de la carena. Superada la primera punta de les roques d’en Mercer, segueix remuntant fort en la mateixa direcció cap a la Roca Blanca dels Soms, a la cota 2050. Un petit grup d’isards corren embogits en veurem cap al Clot de la Font de Fra Joan, a l’esquerra, i a l’altra banda del barranc s’albira el petit refugi del Costabona.
A la cota 2175 el sender comença a flanquejar cap a l’esquerra resseguint la capçalera del barranc i en direcció a la collada que s’obre al nord-oest. Quasi a tocar del fil de la carena, la natura em te reservada una agradable sorpresa, em surt al pas una perdiu blanca, o perdiu de neu (Lagopus muta), amb el seu immaculat vestit d’hivern, absolutament blanc. Crida l’atenció veure els plomissol de les potes que les ajuda a desplaçar-se per damunt la neu. Un regal poder-la contemplar!!
Aviat guanyo la carena a la Collada de Pal assenyalada amb una fita monumental de pedra en sec. A la dreta ja s’aixeca la punta cimera del Costabona cap a on em dirigeixo.
Guanyo l’arrodonit cim del Costabona, de 2465 metres amb les seves característiques creus de ferro, i al recer del petit muret de pedra del cim faig una parada per gaudir de fantàstic panorama. La mirada es passeja per ponent resseguint el Bastiments i el Bacivers que destaquen en alçada amb un sol que es reflecteix als seus cims nevats. Cap al sud s’aixeca el Balandrau que he visitat avui mateix, i la carena innivada de les Borregues i el Gra de Fajol fins al Coll de la Marrana. Al nord-est, l'imponent i sempre màgic Canigó.
En lloc de tornar a la Collada de Pal, la suau pendent convida a resseguir la carena sud del Costabona per la Solaneta. A l’esquerra sento l’enrenou d’uns excursionistes que avui gaudiran d’un hotel de 1000 estrelles, al refugi del Costabona. Aviat retrobo el sender que per la Costa dels Soms, em retorna a la Collada Fonda on tinc el cotxe.
...Amb el cor apretat pensant l’infern que devien passar aquella gent, el Cap d’any del 2000 en que un “torb” va trencar les seves vides, els hi dedico aquesta modesta publicació com un sentit homenatge particular.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada