Los Santjaumes, Calafes. Montsià

30 d'abril de 2021 

A la darrera entrada del bloc us feia cinc cèntims del Montsià més meridional, a cavall entre els termes d’Alcanar i Ulldecona. Mentre accedia a la zona pel lligallo de Sant Jaume, entre els barrancs de Roca Roja, i el Racó dels Mangotxos, el Barranc Fondo, el mateix barranc de Sant Jaume… em va vindre al cap la malaurada “Bassa de Sant Jaume”, recentment desapareguda, per la mala gestió del patrimoni natural,  fruit de l’aclaparadora especulació de terrenys per al conreu de cítrics, i de la negligència de l’administració. 

Morabit


Em va venir al cap també l’excel·lent bloc de l’historiador local canareu Agustí Bel, “Records de la Costa Púnica”, absolutament recomanable, on va fer diverses entrades on explicava l’orígen i la història d’aquest racó de la Serra. Concretament a l’entrada Sant Jaume-Mas d’en Serrà, ens parla de l’existència d’assentaments humans a la zona que es remunten als poblaments preíbers del segle VII AC, a les alqueries andalusines (Punta de Benifallim), a les restes romanes… lligades totes a la presència de l’aigua.

Tot plegat em va animar a fer un itinerari per  descobrir bona part d’aquest valuós llegat històric, al que tristament no es dóna el gran valor que té, i que es veu relegat a l’oblit i a la desaparició.


Aproximació: Tot just passar la rotonda d'entrada a les Cases d'Alcanar de la N-340 en direcció sud, prenem el primer entrador que trobem a la dreta,  on veiem un indicador de Cal Naudí. La pista asfaltada es bifurca, i per l’esquerra, el camí de les Calafes ens portaria a Alcanar. Just passada la cruïlla i a la dreta trobem una gran estació elèctrica on podem deixar el cotxe.



Desnivell: Uns 340 m. acumulats


Dificultat: Fàcil. Només algun petit tram transcorre fora sender.


Durada: Unes 3 h. 9 km.


Itinerari: Desde l’estació tornem a la cruïlla i creuem el barranc de Sant Jaume. Per l’esquerra pujariem pel lligallo de Sant Jaume cap a la Revertera. Seguim recte en direcció nord. Una nova cruïlla que per la dreta baixa a les Cases, però que prendrem en direcció oest. Abans però entrem passant una cadena per un camí que remunta cap a la Mina del Rei i la Serreta de la Punta, per visitar el Mas de Lluco, a la dreta del camí.


Barranc de Sant Jaume

Mas de Lluco

Tornem al Lligallo del Coll de la Punta, o camí del Mas d’en Serrà per anar guanyant terreny cap a ponent.

A la dreta veiem el petit turó que amaga el jaciment de Sant Jaume-Mas d’en Serrà, de la primera edat del ferro, datat del S VII AC, la fortificació preíbera més ben conservada de Catalunya. 


Turó del jaciment de Sant Jaume- Mas d'en Serrà

Seguim remuntant el camí que ara transcorre pel mig d’una extensa finca de tarongers. Al límit de la finca i a la dreta veiem la pedrera de Sant Jaume, d’on es van extreure els blocs de pedra per a la construcció del port de les Cases d’Acanar. Remuntem cap a la pedrera i a l’esquerra, just al límit de la finca trobem les restes del Morabit, una antiga alqueria andalusina que constituia l’anomenada Punta de Benifallim, un altre assentament històric de la serra. Afortunadament algú va tenir el coneixement de no esgarrapar un metre més la serra per fer la transformació del terreny, i va salvar “pels pèls”  aquestes valuoses restes.


Morabit. Punta de Benifallim




Pedrera de Sant Jaume

Des del Morabit, i sense arribar a baixar al camí, seguim el límit baix de la “malea” en direcció nord-oest, per trobar a un bancal perdut la bonica barraca de Chimeno de pedra en sec. Per la porta surt un rebrot d’olivera cercant la llum del sol. Un metres més endavant i també a la dreta veiem l’antiga  pedrera de Chimeno i a la base el que devia ser el “carregador”.


Barraca de Chimeno


Pedrera de Chimeno

Carregador de la pedrera de Chimeno

A la finca de velles oliveres, al costat de la pedrera, hi veurem també els Forns de calç de Gori. Tres forns alineats a un gran terraplé del terreny. El de l’esquerra de grans dimensions, i el de la dreta, el més actual, habilitat com a caseta de camp.

Tornem al camí que s’endinsa per la dreta cap al Racó dels Mangotxos i per l’esquerra cap al Barranc Fondo. Al mig poden entreveure a la falda del monte “Lo Canalat”, curiosa construcció de pedra per on baixaben l’argila de la Mina de Plàcito, al capdamunt del turonet. Segueixo cap al Barranc Fondo. Per la dreta s’obre el sender que puja al Canalat i entre els bancals per l’esquerra passo per davant de la Barraca de Safranoria, una altra mostra de pedra en sec. 


Forns de calç de Gori


Lo Canalat

Sender del Canalat

Barraca de Safranoria

Deixo el sender i trenco cap a l’esquerra per accedir al Mas de l’Ermitana. Una vella i atrotinada construcció de pedra en sec, amb una gran bassa adossada, a l’ombra d’un gran pi. Un petit cocó a la part de baix i uns bancals més amunt una petita barraca de filat que aguanta en peu el pas del temps, però que ja ha “perdut” l’aveall del filat. M’endinso encara als darrers bancals conreats de la finca cap al nord, on hi trobo les restes d’una altra barraca de filat adossada a un marge.


Mas de l'Ermitana




Filat de l'Ermitana

Barraqueta de filat

Cocó de l'Ermitana


Per baix del Mas de l’Ermitana, per bancals nets, es pot creuar el barranc i trobo el vell camí que per la dreta s’interna al Barranc Fondo. El segueixo per l’esquerra.

A l’enrecte del Pou dels Santjaumes, però a la dreta, veurem les restes de “La Misa Mora”. Només dos grans parets d’una vella construcció possiblement andalusí dónen testimoni d’aquells antics assentaments.


Barranc Fondo

La Misa Mora





El camí ens porta a retrobar el lligallo de Sant Jaume, que seguirem per la dreta. Al mig de la gran finca de tarongers de l’esquerra hi havia la malaurada Bassa de Sant Jaume, avui desapareguda sota els rencs de tarongers… Una mostra més de la importància de la confluència d’aquests barrancs, de l’aigua que en altres temps era força abundant a la zona i que va propiciar els assentaments humans al llarg de la història.


Lligallo de Sant Jaume. Al mig del tarongeral hi havia la Bassa de Sant Jaume

Foto aèria de 2012 de l'ICC. Bassa de Sant jaume

Seguim camí, i pocs metres més endavant, passada una gran finca de vivers, trobem per la dreta un camí que puja decidit cap al turó. El seguim fins als darrers bancals de l’esquerra on puja també un cami fins a una petita caseta. Grans bancals tancats per parets de formigó configuren el terreny. Passada la caseta i resseguint el bancal més elevat arribem al davant de l’Aljub del Moro. Els topònims ens segueixen recordant l’orígen andalusí dels antics pobladors. Aquesta construcció també s’ha salvat “in extremis”, de la fam de tarongerals, i ha quedat literalment suspesa a la vora d’un talús de dos o tres metres. Mala peça al teler… també té els dies comptats. A la porta el símbol de guaderia rural ens diu que en altres temps devia estar habitada, i a l’interior una curiosa separació en arcades de mig punt, i una petita cisterna per recollir l’aigua de pluja a la primera saleta.


Aljub del Moro









Des de l’aljub seguim fins a l’extrem oest el gran bancal, i per corriols dibuixats a la lloma del monte baixem cap al Barranc de Libori. Compte!!! al nostre pas, i als bancals de dalt del camí, hi ha una gran parada d’arnes d’abelles, que una petita marrada ens permet superar sense més problemes.

Un cop al camí del barranc i per l’esquerra, passo a tocar d’una gran granja i recupero novament el lligallo. Per la dreta i uns metres més endavant trobo la cruïlla del lligallo de Sant Jaume amb el lligallo de la Tancada, un magnífic xiprer l’assenyala.


Abelles!!!

Cruïlla lligallos

Ara per l’esquerra pujo cap a un collet amb una petita estació elèctrica, d’on surt, per l’esquerra també, el camí a la Selleta. Aviat el camí carreter es transforma en sender, enrera deixem la magnífica panoràmica cap a la Revertera i els Garroferals, coronada per la Cogula. El sender careneja la suau lloma del turó fins al capdamunt de la Selleta.


Cami a la Selleta

La Cogula

Esteperola


Porto 40 anys voltant per tots els racons del Montsià, i mai havia estat a la Selleta… Cap als anys 70 del segle passat, una comunitat d’alemanys va adquirir els terrenys, van fer un pou i van portar electricitat per establir una petita urbanització privada, amb un cert misticisme hippie, que els ha envoltat fins a l’actualitat. Conserva encara l’encant d’un urbanisme integrat a l’entorn aïllat, amb petites casetes blanques d’estil eivissenc. Un encant de poblet.


La Selleta





Segueixo carenejant la lloma que ara remunta cap a la Serreta del Gat, a la seva punta oriental, agudint d'un esclat de primavera. Quasi a la punta el camí es bifurca i segueixo el ramal de l’esquerra, a tocar de les restes d’una caseta, per visitar la darrera perla de la jornada: la barraca de Caudet. 


Serreta del Gat

Iva borda

Herba de Santa Margarida, Pericó roig

restes barraca Serreta del gat

velles arnes

Una gran barraca de pedra en sec ractangular, al caent nord de la serra. El sostre està parcialment enderrocat a la part de darrera, però encara el conserva sencer a la primera estança, amb un entramat de vigues d’olivera que sostenen les lloses de pedra. Des de la barraca puc gaudir de la panoràmica de tot el recorregut de l’itinerari pels Santjaumes i el Mas d’en Serrà.


Barraca de Caudet







Torno a la cruïlla i baixo uns metres cap a una caseta sota una línia elèctrica, que caldrà seguir, per la seva base desbrossada i anar baixant cap al Camí de les Calafes que ja veiem a la falda de la serreta del Gat. Destaca, mirant a les Cases la gran masada de Xamosa, just davant de l’estació elèctrica, on tenim el cotxe.


Les Cases d'Alcanar

Mas de Xamosa, les Calafes.

Tant de bó les administracions finalment tinguin a bé possar en valor aquestes petites joies de gran vàlua històrica i fassin un esforç per conservar-les i protegir-les, i en un futur no haguèssim de parlar del Morabit, la Misa, la Barraca de Caudet o l’Aljub dels Moros, com avui ens referim a la Bassa de Sant Jaume. Seny!


Salut i muntanya!!!


                       
Powered by Wikiloc




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Les 14 ermites de Cardó

Avencs de la Febró. Muntanyes de Prades

Tossal d'Engrilló pel Pas de la Mala Dona i el Pujador d'en Valero. Ports. 100 cims.