Poble Vell de Faió. La Franja.
8 de maig de 2022
A l’aiguabarreig entre el Matarranya i l’Ebre, però al costat d’Aragó, en plena Franja, trobem la petita població de Faió. Poble amb una història força curiosa i a la vegada trista i tràgica. La primera meitat del segle passat Faió era un poble viu, port clau de transport de mecaderies per l’Ebre. Els llaüts solcaven les seves aigues fent parada a Faió per abastir-se i carregar el lignit de les mines de Mequinensa, Almatret i Faió, rumb a l’estació de tren de la línia Madrid- Barcelona. En aquella època hi havia una població de 1800 habitants.
La vida d’aquella gent va canviar de rumb en projectar-se els embassaments de Ribaroja i Mequinença per part de ENHER, que va obligar als seus habitants a abandonar el poble, les seves cases i algunes pertinences en haver de marxar, precipitadament i per sempre, el 27 de novembre de 1967. La plaça, els carrers, la via del tren, la feina, les arrels i el futur de moltes i molts faionencs van quedar submergides a les aigües de l’embassament.
30 anys abans Faió també va ser el tràgic escenari de la cruenta fase inicial de la batalla de l’Ebre…
Avui, al poble nou de Faió, creat a correcuita per la pròpia empresa que va inundar el vell, hi viuen unes 400 persones.
El passat 8 de maig, vam fer una passejada amb el Centre excursionista la Foradada per visitar aquest lloc icònic, que va escriure moltes pàgines de la història recent del nostre riu, sota l’expert guiatge del Sr. Josep Sunyé, i amb la visita afegida al Museu de la Batalla de l’Ebre, de Faió, que compta amb una col·lecció espectacular d’objectes, armament, uniformes…
Desnivell: Uns 500 metres acumulats.
Dificultat: Fàcil
Durada: 6,5 Km. Unes 3h.
Itinerari: sortim dels carrers de sota el càmping de Faió on es poden deixar els cotxes i prenem la Baixada de la Fàbrica fins al camí la Reixaga, que deixa el poble en direcció est.
Als pocs metres prenem una ampla pista de terra a l’esquerra que comença a baixar cap al fons del barranc del Junçós, pel camí de Faió. El barranc era una de les entrades naturals al Vell Faió, connectant amb un dels carrers principals del poble, perpendicular al riu A mitja baixada veiem un cartell indicatiu que ens porta per l’esquerra al barranquet on brolla la Font de la Miseta. Una bonica i ombrívola raconada regada per la font, d’aigua no potable.
Tornem a pujar a la pista i seguim baixant cap a l’embassament i a una corba, també a l’esquerra, entrem a visitar la Cova de l’Oriola. Conten que les bruixes que habitaven la cova van crear un poble a la vora del riu… També la cova va ser escenari l’abril del 38 d’una trista història, en plena batalla de l’Ebre, de violència gratuïta per part d’un pelotó de tropes mores dels nacionals, que van assassinar a tota una família de Faió, i a la mateixa cova, on hi havia el comandament, els culpables van ser ajusticiats pels propis soldats del 17è Batalló de Burgos.
Un altre cop a la pista seguim baixant fins a les aigües de l’embassament. A l’esquerra, a l’altra riba del barranc del Junçós, s’aixequen sobre unes cingleres les restes del castell de Faió, del S XIV. Torre de guaita i vigilància del trànsit d’embarcacions per l’Ebre. Als peus del castell, només la punta del campanar de la vella esglèsia de Sant Joan i el seu rellotge que marca les 3 h. 35min. és el mut testimoni d’aquell pròsper poble que va ser engolit per les aigües.
Prenem la pista que voreja l’embassament en direcció sud-est i la seguim fins a la part superior de la sortida del túnel de la via del tren. Només s’hi veu la part superior, per sota, a uns deu metres de profunditat va quedar l’antiga via del tren. El túnel de 1800 metres de longitud salvava el contrafort que separa l’Ebre del Matarranya. A la seva boca oest, sota un immens penyassegat, encara es pot veure un troç de túnel a cel obert d’uns 10 metres per protegir la via dels continus despreniments de roques de la part alta de la cinglera. Uns metres més enllà de la boca est del túnel es veuen també les restes de l’edifici de vivendes dels treballadors del ferrocarril, prop de la confluència del Matarranya i l’Ebre.
Tornem enrera per prendre, ara per l’esquerra, el sender que en fort pendent i traçant una gran ziga-zaga remunta uns 200 metres positius per coronar el turó de la Garita, on s’assenta l’ermita del Pilar. Antigament hi havia una torre òptica de defensa i van aprofitar les restes per aixecar la nova ermita del Pilar, el 1954, gràcies a les aportacions econòmiques de la gent del poble. Les pintures murals de l’interior, molt vistoses i cridaneres, em recorden l’estil colonial sudamericà.
Des de dalt del campanar es pot veure el Poble Nou de Faió, a l’oest, i el campanar del poble vell, emergint de l’aigua cap al nord. Al davant de l’ermita podem gaudir d’un excel·lent mirador sobre la confluència dels dos rius, i del punt on comença el tram català de l’Ebre.
Per la part oest de l’ermita prenem unes escales que baixen directes cap a la carretera d’accés a l’ermita, per retrobar el Camí de la Reixaga que en pocs metres ens torna a deixar al poble.
Aprofitem per visitar el Museu de la Batalla de l’Ebre de Faió, amb una gran col·lecció de peces d’artilleria i la recreació de diferents escenaris de la batalla.
Una sortida més històrica que excursionista, però que no deixa indiferent i convida a la reflexió…
Salut i muntanya!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada