Vallibona - Molí Rico - Font Donzella - Mas de la Punta. Els Ports
5 de febrer de 2023
M'agrada tornar a la comarca dels Ports. M'agrada tornar a Vallibona.
Aquesta vegada amb doble intenció: fer muntanya a la recerca de vells masos i nous paisatges, i la Santantonà de Vallibona.
Aproximació: la ruta surt del poble de Vallibona.
Dificultat: moderada.
Desnivell: Uns 1000m. acumulats.
Durada: Unes 6h 30' i uns 18 km.
Itinerari: A la sortida oest del poble, just passades les darreres cases del poble i abans de prendre la carretera de Morella, a la dreta trobem l'indicador del GR 7 que ens assenyala el camí a seguir. Reseguim el preciós traçat del GR als peus de la Mola de l'Escala en direcció oest. Passem pel Prigó, creu de terme que potser data del S XVI. Evidentment d'aquella època es conserva només la base de graderia, i curiosament no es té cap constància de com devia ser la creu i el capitell, posteriorment es va col·locar aquesta gran creu de ferro clarament contemporania.
Més endavant ens surt al pas la bonica capelleta de Santa Àgueda i poc més endavant comencem a baixar cap al riu. A l'esquerra veiem el que sembla un vell pantanet per recollir aigua de les cingleres properes, a la Vinya del Sord.
Creuem la llera del Cervol i el sender ens porta a trobar el vell Maset de l'Ollet, on encara hi penja una aixada a la façana... El traçat del GR entre sinuosos marges enormes és espectacular. La perfecta conjunció antròpica entre la natura i la ma de l'home.
Aviat deixem el GR i prenem un corriol a la dreta que ens portarà al Molí Rico. Creuem novament el riu a l'alçada dels Ullals de Colela per anar a trobar l'aiguabarreig dels barranc de la Font d'en Teix, que baixa per la dreta i el Riu de les Corces a l'esquerra. Tornem a creuar la llera i prenem el sender que ressegueix en alçada el traçat de les Corces.
A l'alçada d'un barranquet que baixa de Mola Espessa fem una forta baixada per retrobar el riu a l'alçada de la Font de la Canaleta. En aquest racó el fred és intens aquest febrer. L'aigua del riu és congelada i la basseta allargada de la font apenes es veu, col·lapsada de vegetació aquàtica.
Aquí el riu fa un ample meandre, tancat per una imponent cinglera a l'esquerra i uns dolços bancals de sedimentació a la dreta, on s'assenta el Molí Rico. Una gran masada amb el que semblen dos cossos de vivenda i nombrosos corrals i diferents dependència adosades al mas i a l'abrupte relleu que puja cap a la Mola d'Espada. Encara resseguirem uns metres riu amunt per gaudir de l'espectacle de veure un riu congelat.
Pugem pel flanc dret de la llera per retrobar el sender que segueix remuntant. Més endavant i també a la dreta visitem les restes del Maset de Minjant i ens encantem contemplant el Salt de Cameta, a una raconada encinglerada a l'altra banda de riu.
Més amunt creuem un altre cop el riu per anar a trobar en una altra raconada el Salt del Fondo. Aquesta ruta es pot plantejar després d'uns dies de pluja forta per gaudir plenament d'aquests salts d'aigua, avui completament secs. Des de la base del salt i per la seva esquerra un corriol ben treballat amb margenades i tancat per una portera ens deixa al capdamunt del salt. Tornem a guanyar alçada respecte al riu i seguim el seu traçat aigües amunt. A la dreta ens sorprén el gran altiplà ribetejat per un llarguissim cingle de la Mola de Torre d'en Guaita, que més tard recorrerem.
El sender esdevé pista forestal i a un gran encreuament prenem l'opció de l'esquerra per pujara a visitar la Font Donzella. Un d'aquells racons que corprenen i sorprenen, ple de pau i armonia. La font brolla una aigua freda i cristal·lina en mig d'un clar de bosc d'alzines monumentals. Un regal de la natura!
Tornem a la cruïlla de pistes i baixem per l’esquerra, en fort pendent per retrobar, una vegada més, el riu de Corces. Un gual encimentat ens permet creuar-lo, tot i que en aquest punt i degut a la persistent sequera, és ben sec. Obrim parèntesi i baixem seguint la llera uns metres per la dreta per visitar uns espectaculars tolls que es formen en aquesta raconada de riu. A l’estiu, i amb aigua, potser un lloc espectacular per fer una capbussada.
Un altre cop a la pista comencem a remuntar, en pendent sostinguda cap a les Penes Roges. A la nostra esquena veiem la gran mallada de la Roca de Cabanes i lluny, cap al nord-oest, el Mas d’en Torres.
A una corba de la pista cap a la dreta, prenem un corriolet que s’endinsa cap al bosc, i que ens permet tallar les amples llaçades que dibuixa la pista i fer via cap a la gran esplanada de la Mola de la Torre d’en Guaita. Al mig, i completament desarborada, la soca de la vella i gran carrasca d’en Pere, testimoni de la seva esplendor en el passat. A la nostra esquerra, encimbellat el Mas de la Torre d’en Guaita. La pista planeja fins a un encreuament, tancat per un marge. Ens desviem cap a la dreta per mirar de trobar una gran carrasca d’aquest extens altiplà. No la trobem, però gaudim de grans exemplars de càdec, molt abundants en aquest punt de la mola.
Un altre cop a l’encreuament i uns metres a la dreta prenem una vella pista en direcció est. També a l’esquerra albirem dalt la lloma el Mas d’Espada. La pista va baixant i deixem a la dreta una preciosa portera. Aviat es bifurca i prenem la pista de la dreta que avança ara cap al sud. A la dreta ens surt al pas el vell Maset de Mingo, amb un petit pou al costat.
La pista, força malmesa, va baixant suaument pel Cantalar de la Punta fins a les grans bancalades planeres del Mas de la Punta. Quan visito aquests masos sempre em vé al cap el títol d’una sèrie de fotografies del Sr. Lluís Ibañez, gran coneixedor de la zona i excel·lent fotògraf, que ha sabut captar com pocs l’essència d’aquestes terres: “Geografies del despoblament”. El títol és evocador i descriptiu. Ens convida a la reflexió de com han canviat els temps, i masos i llogarrets, en altres époques plens de vida, ara estan condemnats a l’oblit i a la seva desaparició. Només l’obra d’autors com Lluís restitueixen, ni que sigui en imatges, aquest llegat tant important… i tant oblidat.
Badem pel mas, gaudint de tots els detalls: les parets pintades amb “blavet”, la vella xemeneia i forn, els corrals, el collar de l’animal penjat a la paret, el rentador i fins i tot el paviment. Tot senzill, auster, pràctic, sostenible… una altra manera de viure.
Sortim del mas en la mateixa direcció que portavem per emprendre una forta pendent que segueix la cresta rocosa que s’aboca cap al fons del barranc. Per l’esquerra baixa encaixat el Barranc de la Font d’en Teix.
Un altre cop a l’aiguabarreig dels dos barrancs defem el camí fet hores abans per retornar a Vallibona.
I aquí comença la segona part. Avui a Vallibona és festa gran: la Santantonà. Com en altre pobles del Ports, es construeix una gran cabana amb un tronc central folrat de rames, de sabina en aquest cas, i a la que es deixa una porta d’entrada i una de sortida. Després del preceptiu ritual, entre religiós i pagà, el costum mana cremar la gran cabana de branques, i creuar-la per dins d’un costat a l’altre en plena foguera. Talment una cerimònia de purificació.
Tot amenitzat amb uns bons “tantos” de mistela i algun pastisset. Velles tracicions que s’han de viure i preservar.
Tradició, bona gent, bona companyia, natura, masos, margenades, fonts, rius i barrancs: Vallibona!!
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada