Agulles de Santa Àgueda. La Plana Alta.
11 de març de 2023.
Deu ser cosa del Karma. Alguna llei còsmica m'ha portat a descobrir en un parell de mesos fins a tres itineraris diferents amb un factor comú: un terreny de gres vermell on destaca per la seva espectacularitat l'erosió tipus Taffoni que crea unes estructures que semblen d'un altre planeta.
La cosa va anar així: missatge de l'amic Agustí , "Coneixes les Agulles de Santa Àgueda?. Resposta: quan anem? Sense haver-hi estat sabia d'aquesta ruta i de fet tenia guardat un track per a quan sorgís l'ocasió. I va sorgir.
COMPTE! Sembla que l'accés està restringit a l'estar dins d'un Parc Natural, i concretament la Serra de Santa Àgueda és una microreserva natural (tot i que l’he recorregut tota no he vist en cap moment cap indicació que ho adverteixi). Parc natural o no, reserva o no, com sempre,cal respectar la natura i l’entorn, i aquells que no ho tinguin clar que es quedin a casa.
Aproximació: A l'alçada de Benicàssim, i des de la N-340, (el circuit de BeniKarts, pot ser la referència) deixem la nacional i cal prendre la CV- 147 en direcció al Desert de les Palmes. Després de creuar per sobre l'AP-7, entrem a una gran esplanada a la dreta de la carretera on podem deixar el cotxe.
Dificultat: Molt alta, en algún punt. Vull fer incís en aquest aspecte per remarcar que es tracta d'una cresta bastant aèria en algun punt, poc aconsellable a persones amb vertígen. A més de la perillositat de l'entorn, ens movem per una zona declarada microreserva natural, per tant cal ser molt curós i assumir la plena responsabilitat de portar a terme la proposta. El terreny, de gres vermell, tot i la dificultat, et dóna una gran adherènca a la roca… en sec!
Hi ha també algun punt "d'escape", com a l'Agulló, que et pot estalviar els passos més delicats (“tubo i tobogàn”, amb un nom prou explícit del que et trobes) o per deixar el crestall i baixar cap a la vall del Barranc de Miravet. Molt de compte també en l'accés a l'espectacular "Trampolí", una gran agulla diagonal que s'aixeca sobre el buit, i que pot ser molt perillosa en cas de vent. Aconsello tenir molt clara la dificultat d’aquesta proposta abans de trobar-se en un "compromís", o fer l'iitinerari alternatiu del PR-CV 397 que dóna la volta a la serra per la seva base.
Desnivell: Prop de 1000m acumulats.
Durada: 8,7 km. Unes 5h 30'.
Itinerari: Des de la gran esplanada prenem un sender que va guanyant terreny cap al nord-est, per trobar una pista de terra, paral·lela a l'autopista. A l'alçada del barranc de la Comba, que creuem, ja trobem el primer indicador del PR CV 397 que ens marca el camí a seguir. A una corba de la pista deixem el sender a l'esquerra que puja cap al barranc de la Comba per on farem el retorn. Seguim per la dreta fins a unes fites de pedres a l'esquerra del camí que transcorre per la base de la serreta de les Agulles.
Cal trencar per l'esquerra i començar a remuntar l'endimoniada carena, de gres vermell, sempre buscant el fil carener, entre els mil corriols, tots marcats amb fites, que van pujant.
La pujada amb fort pendent ja presagia el que ens espera a la part superior del crestall, mentre que el sol comença a despuntar del seu llit de mar, per sobre de Benicàssim.
Pugem de cop prop de 300 metres fins a la primera de les agulles, a la que accedim per una empinada i enorme llosa de gres. Cap a l'oest, a la serreta que acull el Desert de les Palmes, s'albiren les restes del Castell de Montornès. Més al sud Castelló.
Per sota d'aquesta primera agulla trobem un gran bloc rodó amb els primers forats de tafoni, que enceta la cresta que encara s'ens obre al davant, i on encara haurem de superar uns 200m. més de desnivell.
La gràcia està en resseguir com bonament es pot el crestall, evitant enormes blocs de gres a dreta i esquerra, i algun punt per sobre, gràcies a algun petit pas equipat amb alguna precària cordeta. Cal anar ben atents posant els cinc sentits, i sobretot el comú, en alerta. Si disposeu de GPS millor, ja que a estones es fa perdedor, i et porta a passos tallats per algún cingle.
Tot i la dificultat de progressió, la cresta és xaladora i posa a prova, a més de la capacitat d'orientació entre tant de bloc, la de les cames per anar fent entre tanta roca rogenca.
Aviat arribem a l'Agulló, la part més elevada del crestall, a 536m d'altura. Un gran caos de grans blocs que pengen sobre les parets verticals de la cara oest. Aquí com en tants altres llocs emblemàtics es fa palès el poc respecte d'alguns per la natura, que han decorat amb mil pintades absurdes totes les roques del sostre de les Agulles. A conseqüencia de la massificació de "tarats" que fan més nosa que servei, acabem pagant justos per pecadors, i anem comprovant com ens van tancant l'accés a la natura, per preservar-la d'aquesta gentussa…
Ara vé un dels punts delicats: cal baixar per una xemeneia estreta cap a la part de ponent. Davant s'aixequen les antenes del Bartolo enmarcades a la fisura. Sota la xemeneia i per l'esquerra, trobem un escape, per abandonar la cresta o, si més no, estalviar-se els passos més tècnics i delicats: "el tubo i el tobogan", als que accedim per la dreta. Insisteixo, és un pas perillós!
El "tubo" és una escletxa diagonal que s'obre a un lateral de l'enorme bloc de roca que conforma el cim. Va baixant estretint-se i amb una tàpia verical important a l'esquerra. Al final un passet delicat ens permet accedir al "tobogan", una gran llosa de gres amb molta inclinació que ens permet retornar al crestall uns 50 metres per sota i per l'esquerra del pendent.
El crestall torna a ser divertit i entretingut, sortejant grans blocs, sempre en direcció nord-est. Passem per sota una gran balma on també l'erosió ha creat un racó espectacular. Em sorprén veure molts peus d'alzina surera, esparsos pel crestall, que li donen un altre al·licient ben curiós a la sortida.
Comencem a veure moviment de gent amunt i avall, som prop de la cirereta de la ruta: "El trampolí". Com ja he comentat, un punt de gran bellesa, que atreu a la gent, però que cal valorar i assumir la perillositat que comporta accedir-hi. Per fer-ho cal trobar una petita canal a la roca per guanyar la carena que ens queda a l'esquerra, i en direcció contraria avançar uns metres flanquejant un altre potent pendent que dona accés a la gran agulla inclinada del "Trampolí".
Refem el crestall novament cap a la resta de cresta que encara s'obre al nord-est. Lluny i per darrera es retalla la Serra d’Irta a l’horitzó. Queda una darrera gran agulla de roca vermella, que superarem per una xemeneia que s'obre per la dreta de la base en el sentit que portem.
Un cop superada la xemeneia, amb l'ajuda d'una corda fixa instal·lada, ja no accedim a aquesta darrera agulla i emprenem la baixada cap al Coll de Sta Àgueda, que s'ens obre al davant i que marca l'extrem nord de la carena de les Agulles. Allí hi retrobem el PR CV 397 que ara prenem en direcció a ponent, baixant cap al barranc de Miravet, rodejant per la seva base tota la serreta de les Agulles. A mitja baixada, les agulles es retallen espectaculars cap a un cel ben blau, a la nostra esquerra.
El sender ens deixa a la carretera d'accés a la Font Tallada.
La seguim per l'esquerra fins al collet d'on surt la carretera d'accés al Bartolo, però abans d'arribar prenem el PR indicat que, per l'esquerra, ens porta cap al Barranc de la Comba, per acabar de circumval·lar per la base tota la serreta. El sender creua el barranquet i a una bifurcació i per l'esquerra baixariem per les restes de la gran corralissa de la Comba . Optem per seguir recte i arribar a la pista de terra, que per la dreta ens tornarà a l'esplanada, ara plena de cotxes d'excursionistes de la zona.
Una ruta espectacular, però que requereix molta precaució.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada