Santa Bàrbara i Castell d'Escornalbou. 100 cims
18 de febrer de 2023
Aquesta vegada el repte dels 100 cims m'ha portat a descobrir una autèntica meravella de casa nostra: La Muntanya d'Escornalbou. Al límit entre el Priorat i el Baix Camp, i a recer de les Serres del Pradell i l'Argentera, trobem aquest particular entorn. Encertada barreja de l'orografia del terreny, la singular geologia, i la potent petjada humana al llarg del temps, en forma de castell, monestir, masos, fonts... A una agulla rocosa de gres vermell, dalt del Castell d'Escornalbou i presidint alterosa tota la contrada, trobem l'ermita de Santa Bàrbara.
Dificultat: fàcil
Desnivell: Uns 850m. acumulats
Durada: 7,20 Km. Unes 3/4 h comptant la visita als voltants del castell
Itinerari: Un cop a l'aparcament, em vé molt de gust pujar fins al proper mirador del Turó de Puigferrós, que em situa i posa en context de tota la volta que us proposo al voltant del castell. Les vistes són exepcionals: als meus peus cap al nord destaca l'Argentera i també proper Duesaigües i el seu vistós viaducte.
Torno a baixar al pàrquing, i deixo per al final la visita al complex del castell i l'ascensió a Sta. Bàrbara.
Cal baixar per l'empinada carretera que ens ha portat fins aquí. Dos revols més avall trobo el Coll de les Alzines Sureres, des d'on surt per la dreta el Camí asfaltat que baixa a Vilanova d'Escornalbou. Creuo la collada i al fons trobo el sender que comença a baixar cap al barranquet de la Font del Ferro. Entre les grans llaçades del sender destaca cap al sud-oest el Collet rocós de les Moletes amb la seva bassa per a incendis.
El sender baixa fins al fons del barranc i aviat a la dreta veig l'indicador que m'orienta per visitar l'Hort dels Frares, a la mateixa llera del barranc. Una de les dues zones d'Hort dins les terres del Castell d'Escornalbou, com diuen els antics escrits " a la distància d'un tret de fusell del castell", ja esmentat en documents al 1751. En aquest indret es feia tota la producció agrícola que abastia el castell i monestir, disposat en amplies terrasses guanyades al barranc, i completament tancat per un alt mur de pedra. L'hort dels franciscans s'alimentava de l'aigua provinent d'unes properes mines i comptava amb una gran bassa per emmagatzemar-la i una masada. El regadiu de l'hort facilitava el conreu de faves, naps, raves, espinacs, esparrecs... fins i tot nap-i-col i agrelles, varietats avui dia oblidades; a més de fruiters, cereals i avellaners. Als anys 40 unes fortes pluges van provocar un allau al barranc que va derruir una part del mur de tancament i va cegar també les mines que abastien l'aigua per al reg. Tot un altre món, d'una altra època, que no costa imaginar al vell mig de les restes de l'hort.
Un altre cop al sender, segueixo baixant, vorejant el mur de tancament per acabar al fons del barranc. Allí un cartell anuncia que som a la Font del Ferro, però la font com a tal no hi és per enlloc, el que si hi ha són petites surgències d'aigua a la llera del barranc.
Ara el sender surt del barranc per la seva dreta, i comença a remuntar, a estones fort, cap al Collet de les Masies. Un enorme còdol de gres a la vora del sender sorprén per la seva singular textura i capricioses formes.
Arribo al Camí d'Escornalbou, una carretera asfaltada que per la dreta puja al Coll de les Alzines Sureres, i el creuo en línia recta per canviar de vessant de la muntanya, cap a la cara nord.
El sender transcorre entre un dens bosc d'alzines. Entre l'ombra i el suau pendent és fa molt agradable de seguir. Per davant les Serres del Pradell i l'Argentera, ribetejades de cingleres i coronades per desenes d'aerogeneradors.
Al fons de la vall arribo al preciós poblet de l'Argentera orientat cap al sud. No hi arribo perquè abans, a la Sort, ja trobo l'indicador i l'inici del sender que em retornarà al castell.
També em sorprén molt gràtament el traçat d'aquest sender que remunta sense miraments l'empinada costa que em portarà de nou al castell, però que han tingut la delicadesa d'empedrar en quasi tot el seu traçat, propiciant una pujada còmoda i ferma a pesar del desnivell. A la dreta s'entreveu el magnífic Mas de Trilla, i aviat deixem un sender que hi porta. Més amunt i ara a l'esquerra un altre indicador em mostra el corriol que baixa entre tarteres envaides per les falgueres cap a la Fonteta del Galàpet, completament eixuta.
Un altre cop al sender de pujada, i quasi a dalt de tot, s'acaba l'empedrat. Llàstima que per poc no ho hagin deixat tot endreçat, però la veritat és que és una qüestió més estètica que altra cosa, ja que el fressat camí fa bon caminar. Deixo a la dreta la Mitja Lluna, una curiosa bancada semicircular de pedra a l'ombra de les carrasques, per reposar del potent pendent.
Les darreres ziga-zagues em porten al capdamunt de la muntanya, però encara em desvio a la dreta uns metres per visitar la recreació d'una carbonera molt aconseguida, a un clar de bosc, que per la disposició veig que fa les funcions d'aula de natura.
Finalment torno a ser al pàrquing del castell, i emprenc la cirereta final.
Per aquesta muntanya d'escornalbou han passat totes les civilitzacions conegudes de la història com apunten les restes que s'han anat trobant: des del neolític i els ibers, als visigots i romans. El castell es va bastir al segle III sobre les restes d'una fortificació romana i ocupada posteriorment pels sarraïns al segle VIII, a l'extrem del territori musulmà de Siurana. Després de l'expulsió dels sarraïns cap al S XII, es va crear la baronia d'Escornalbou, i es va acordar l'establiment d'un convent de canonges agustins, consagrant l'esglèsia el 1240.
Després d'un procés de decadència, el 1574 només hi quedava un canònge, es va oferir l'emplaçament als franciscans que el van ocupar diversos segles fent ressorgir el monestir. Entre guerres i revoltes el monestir va anar canviant de mans fins que el 1835 la desamortització va provocar l'abandonament definitiu. Un any més tard una companyia de Miquelets van cremar i dinamitar part de l'esglèsia, i les posteriors guerres carlines el van acabar de destruir. El 1910 el reusenc Eduard Toda, un gran filàntrop, va iniciar la seva reconstrucció convertint-lo en la seva residència. Finalment el 1926 Toda cedeix el castell al Bisbat de Tarragona, i en l'actualitat pertany en part a la Generalitat i la Diputació de Tarragona. De fet el dia de la visita em trobo amb la "desagradable" coincidència de que estan fent obres de rehabilitació de tot el conjunt monumental i no es pot visitar. "La muntanya de les mil cares" com va titular molt encertadament la revista Sàpiens, en un reportatge sobre la interminable història d'aquest indret. Molt interessant!
Tot i trobar-se tot el conjunt en obres i amb els accessos tancats, no puc marxar sense visitar l'agulla de Santa Bàrbara, i m'esmunyeixo entre el tancat, muntanya amunt, evitant la zona de les grans edificacions, fins a retrobar el camí d'accés al cim. Dalt d'una afilada punta de grans blocs de gres vermell, i sobre les restes d'una vella torre romana, que també devia ser lloc de guaita dels àrabs, s'aixeca a 641m. la petita capella de Santa Bàrbara, del S. XIX, un altre dels 100 cims del repte de la FEEC.
No es pot marxar del conjunt monumental sense visitar el Passeig dels Frares. Des de l'aparcament, el petit itinerari dóna la volta per sota al castell monestir, en sentit horari, i trobarem tot un seguit de construccións auxiliars del monestir: aljubs, corrals, el sistema de clavegueram, horts... Per darrera dels últims corrals un petit corriol ens remuntarà a un mirador del Passeig dels Frares, que vé per la dreta del castell, i per l'esquerra ens permet acabar de donar tota la volta a la muntanya. Les vistes cap a Colldejou i la Serra de Llaberia són espectaculars. Per l’agradable sender planer veurem també la petita ermita de les tres Verges situada sota grans blocs de roca. I més endavant i per l'esquerra un altre camí ens pot conduir a la Font del Sarraí.
Com veieu, una bonica passejada per la muntanya d'Escornalbou, farcida de natura i d'història que no deixa indiferent. Molt recomanable.
Salut i muntanya!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada