Via Verda del Mar. Orpesa- Benicàssim.
17 de juny de 2023
A mitjans del S.XIX es va fer el traçat de la linia fèrria entre Barcelona i València, no es va tenir en compte el litoral, llavors estava infravalorat, i es van obrir grans rases a tocar de mar per encavir el traçat ferroviari. Quan a principi de segle XXI es van ressituar els traçats ferroviaris de costa per adaptar-se a les ciutats, van tenir la bona pensada de recuperar aquest tram de 5,7km entre les localitats d'Orpesa i Benicàssim, convertint-lo en una preciosa via verda acondicionada per fer a peu, en bici, en patins... i poder gaudir tant de la natura, entre grans penya-segats i platges, com de pinzellades d'història antiga i moderna que trobem al nostre pas. Una bona caminada per l'interessant passeig marítim de Benicàssim completa i enriqueix la ruta.
Una ruta que teniem plantejada des d'Orpesa cap a Benicàssim, d'uns 10 km, tornant amb tren a l'origen, però que la pèssima oferta d'ntervals horaris de trens entre aquestes dos poblacions ens obliga a esperar unes dos hores a l'estació, o optar per tornar per la via verda. I això fem. Som-hi!
Aproximació: des del centre d'Orpesa, deixem el cotxe al pàrquing de l'estació, amb la intenció de poder tornar amb tren…
Dificultat: Fàcil.
Desnivell: Uns 400 m. acumulats.
Durada: 19,2km. Unes 5h.
Itinerari: creuem les vies pel pas soterrani de la mateixa estació i per diferents carrers anem guanyant terreny cap a la Platja de la Conxa, des d'on comencem el nostre recorregut litoral. Un passeig vora platja ens conduiex cap al sud , cap al promontori rocós d’Orpesa Vella, que separa la platja del port. Un carrer per la dreta ens remunta fins al traçat de la via verda a la que ens incorporem.
Creuem el Pont dels Biscains, deixem el port a l'esquerra i enfilem la llarga recta que ens porta a la boca nord del túnel de la via verda. Optem per prendre el sender indicat a l'esquerra, SL CV 170, que envolta tot aquest tossal rocós anomenat el Cofre, l'estibació més oriental de la serra del Bovalar.
A una bifurcació del sender prenem el de l'esquerra, que ens portarà a recòrrer el litoral, mentre que el de la dreta puja al Cofre i al Mirador d'Orpesa, voltant per la part interior de la serra. A la nostra esquena deixem una bona panoràmica de la mastodòntica Orpesa, amb el seus grans i absurds gratacels. Una altra mostra del poder acaparador desfermat de la pitjor espècie invasora del planeta.
Als nostres peus s'obren potents penya-segats cap al mar. Deixem momentàniament el sender i pugem entre pins i matisses per anar a trobar la Cova dels Contrabandistes. Una petita boca mig tapada per la vegetació que costa trobar. De baixada veiem el que devia ser una trinxera o la base d'una barraca de pedra en sec. Tornem al sender per sota i seguim circumval·lant la serreta. Ara tenim al davant una bona panoràmica del traçat de la via verda.
Abans de retrobar la via encara pugem a un petit mirador arrecerat, que algun altre senderisteva anomenar Mirador hippie, i que penso que està ben trobat, així es queda. Bon mirador del litoral i de tot el barranc de la Dona, que forma una petita caleta en trobar el mar.
Som a l'altre extrem del túnel, a la boca sud, i ara si, només cal seguir l'evident traçat.
Més endavant deixem la via per un corriolet a l'esquerra que ens portarà als peus de la Torre de la Corda. La torre data del 1554, de planta circular i d'uns 20m. d'altura, té la porta a uns 6 m. del terra mirant al mar, i com moltes altres torres litorals tenia com a objectiu la vigilància de les incursions pirates, que assolaven la costa.
A partir de la torre la serra s'aparta del mar creant una zona planera que el traçat de la via aprofita en una llarga recta: La Renegà. Per la dreta entre el pinar distingim les restes d'una vella masada. Uns metres més endavant deixem la via i baixem per un camí a l'esquerra que ens porta a un curiós restaurant al mig de la pineda, i a la propera platja de la Renegà, una llarga platja de roca que s'extén cap a l'oest.
Retornem a la via que ara guanya espectacularitat en passar per unes rases verticals altíssimes. Treballs faraònics d'una època en la que la tecnologia poc devia ajudar, no devia ser gens fàcil portar a terme aquest tipus d'obres. A la sortida de les rases i també sobre un promontori rocós, la Roca del Gegant, trobem la segona torre de vigilància de la jornada, la Torre Colomera, més malmesa que la seva predecessora i de la mateixa época, de fet amb una arquitectura força idèntica. Als peus de la roca del Gegant, destaca una roca que sembla el cap d'una tortuga emergint del mar. Per imaginació que no quedi.
Passem els Plans de Bellver i a la zona de les Platgetes es tornen a obrir grans rases per compensar l'orografia complicada del terreny. En diferents punts aquí les rases estan cobertes per ponts i petits túnels .
Pràcticament ja estem a Benicàssim i al final de la via verda, o el principi. Mirant a ponent destacan les Agulles de Santa Àgueda. Des d'aquí el seu traçat es converteix en carril bici, i aprofitant el traçat de l'antiga via s'allunya de la costa i va cap a l'interior de la població. Després de gaudir d'una bonica panoràmica de les platges de Benicassim des del Miradors dels Canons, deixem el traçat de la via i ens dirigim cap al passeig marítim, Pilar Coloma, des de la Platja de Voramar, i des d'una curiosa torreta que obre el passeig.
A part de les precioses platges de Voramar i l'Almadrava el passeig guarda una altra sorpresa: les vivendes d'estiueig de primera linia de mar, amb aquell regust colonial i moderniste. L'anomenat Biarritz Valencià, davant la platja de Voramar, té el seu orígen precisament en la construcció de la via fèrria que es van allargar tant que un dels enginyers va construir una casa d'estiueig par a la seva família, vil·la Pilar. A partir d'això molt altres van seguir l'exemple construint precioses cases d'estiueig que avui dia encara es poden veure.
Una en particular em va cridar molt l'atenció: Vil·la Elisa, construïda el 1942 pel llavors alcalde franquiste de Tortosa, Joaquim Bau, que li va posar el nom de la seva esposa Elisa Carpí, com a residència d'estiueig de la família. Va ser en aquella època punt de trobada de tota la burguesia valenciana. En l'actualitat és propietat de l'ajuntament de Benicàssim i de la Diputació de Castelló, i l'estan arranjant com un equipament cultural de referència.
Seguim el nostre passeig fins a la Torre de Sant Vicent, la imponent torre d'estil renacentista, del S XVI, que com les anteriors oferia defensa dels constants atacs corsaris a l'Olla de Benicàssim.
Aquí el pla “era” anar a cercar l'estació de Benicàssim i tornar fins a Orpesa en tren. Si us combinen els horaris és una molt bona opció, però si com a nosaltres no us quadren i us veieu obligats a voltar per Benicàssim dos hores fins al proper tren, no hi ha d'altra que tornar a peu, per la mateixa via verda. Aquesta vegada però i per guanyar temps creuem el llarg túnel de 600m, perfectament acondicionat i il·luminat. Seguim també fins al final la via verda en un punt on un petit túnel creua per sota les vies de tren i ens permet retornar directament a l'estació d'Orpesa.
Un itinerari diferent, distret, de camí de ronda... aprofitant aquesta encertada Via Verda del Mar, pel litoral castellonenc.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada