La Cogulla i Punta del Curull. Serra de la Llena.
4 d’agost de 2023.
Torno a Les Garrigues per “corregir” un altre sostre comarcal. La Punta del Curull fins fa poc es considerava el cim comarcal de les Garrigues amb 1021m. d’alçada, però darrerament s’ha trobat que hi ha una altra punta ben propera, a la mateixa Serra de Llena i amb 4 metres més d’alçada: La Cogulla, que s’ha de considerar en endavant el cim comarcal d’aquesta comarca. Torno després de 13 anys, però plantejo un traçat més llarg, molt més divertit, amb visites incloses a dos punts emblemàtics de la Serra de la Llena: Els Calaixos de l’Ereldo i l’ermita de Sant Miquel de la Tosca, propera al Vilosell, i de tornada passant també per la Punta del Curull.
Aproximació: Des del poble de Vilanova de Prades on es pot deixar el cotxe.
Desnivell: 1040 m. acumulats.
Dificultat: moderada.
Durada: Unes 4 h. comptant parades.
Itinerari: Des de l’entrada del poble, al davant del camping on podem deixar el cotxe, creuo el poble pel carrer Major en direcció oest fins a l’esglèsia de Sant Salvador.
Pel costat dret puja un carreró que acaba convertint-se en sender i que remunta per l’esquerra un turó rocós que fa recer al poble, la Roca Sentinella. Creuo els bancals dels Solans i el sender segueix pujant cap a les cingleres coronades d’antenes de comunicació, cingleres també clivellades de parabolts per a fer escalada. El sender ressegueix per sota els cingles de roca cap a l’est i passo per la Cova de les Bigues, una petita balma fumada que s’obre a la paret rogenca.
Uns metres més endavant el sender gira cap al nord i ens deixa a la pista que recorre la carena de la Llena.
Un indicador m’assenyala els Calaixos de l’Ereldo. Un estret sender amb marques grogues em baixa cap a la cara nord de la carena on trobo la curiosa escletxa o fractura del cingle que ha format aquest singular laberint de passos estrets, gateres i algun pas subterrani que conformen els Calaixos, o també anomenada Cova de l’Home Fe. Entrant per l’est vaig per una zona més laberíntica que acaba en passos molt estrets, gairebé gateres. És millor tornar enrera quan la cosa s’estreteix molt. Un sender recorre tota la zona dels Calaixos per la seva part externa, el segueixo fins a les marques grogues que em porten a la boca oest. Aquí un pas estret dóna pas a un carreró encaixat entre grans blocs, i al final trobo indicada la Cova de L’Ereldo. Un pas estret i baix dóna pas a una gran galeria d’uns 15 metres de llargada que va guanyant alçada cap al final. En ser una fractura no presenta apenes cap tipus d’espeleotema, però la cova té la seva especacularitat. Una bona i divertida troballa!!
Sortint un altre cop per la boca oest ressegueixo encara uns metres en la mateixa direcció el sender que ara voreja el cingle, fins que unes marques em porten a remuntar per l’esquerra, per una petita canal, i guanyar la cinglera. Un cop dalt i per un corriol pujo fins a la pista que careneja la serra a l’alçada de les grans antenes de comunicació.
Cal seguir la pista cap a la dreta de cara al proper objectiu: un petit turó rocós que s’aixeca al davant, coronat per una alta torre de vigilància forestal: La Cogulla.
Un cop als peu de la torre i al costat d’uns petits repetidors trobo el punt més elevat de la Cogulla, amb 1026,5m. , i en endavant Sostre Comarcal de les Garrigues, desbancant la propera Punta del Curull d’aquesta distinció.
Bon moment per fer una pausa i gaudir de les panoràmiques d’aquesta punta oriental de la Serra de Llena.
Segueixo, baixant de la Cogulla i retrobant la pista carenera per la dreta, en direcció a la punta de la Penya Alta. Abans arribo al Coll de l’Abella on un indicador em marca el sender que baixa cap al Barranc de Sant Miquel. Els sender fa de bon seguir traçant una gran diagonal fins al barranc de Sant Miquel, que puja des del Vilosell, on alimenta el que ha de ser el Riu de Set, fins a la carena de Llena, dalt a la dreta, on s’entreveu la cinglera dels Calaixos.
El sender pren la diagonal oposada i baixa planera fins al Collet del Bosc de Miró. Ara per la dreta, la cosa es complica. Deixo a l’esquerra les restes d’una caseta enrunada i a partir d’aquí el sender agafa un pendent molt pronunciat per un traçat força descompost que farà que haguem de posar els cinc sentits en anar progressant pel fort pendent. Passo a tocar d’un petit avenc, i més avall el pendent es suavitza i el sender em deixa a l’esplanada de l’àrea de lleure de l’ermita de la Tosca. Uns 200 metres de desnivell negatiu en molt poca distància…
L’àrea sorprén per les grans taules de pedra entre arbres centenaris que els hi fan ombra als voltants de l’ermita i que segurament acullen a la gent del Vilosell que hi deuen pujar en romeria. Sant Miquel de la Tosca data del S XV, de planta rectangular i teulada a dues aigües coronada per un petit campanar. A la portalada de mig punt adovellada hi ha un escut on hi figura l’any 1730, data d’alguna reforma posterior.
Per l’esquerra de l’ermita prenc un sender que em portarà al Crucifici i després a la Punta del Curull. Passo per sota d’una curiosa cinglera amb un gran abric orientat al sud: La Cinglera de Cabòries.
A un petit coll trobo una altra cruïlla on prenc el sender de l’esquerra per baixar cap al barranc del Crucifici. El sender em deixa a una pista que segueix barranc avall, fins a una gran punta de roca que acull al seu recer la petita ermita del Crucifici. “L’any 1929 dos excursionistes de Reus van escriure estes paraules: És una petita edificació humil i senzilla, posada sota una penya. Un Sant Crist ocupa un altanet, en el seu interior. Aquest crucifix va ésser trobat sobrenedant immòbil, en el corrent del barranc, per un pagès. Creient que la seva fixesa denotava no voler moure’s d’aquest indret s’edificà la petita capella davant mateix del lloc de la troballa. Àlla on es verificà aquesta, creix un grup d’àlbers i, a la seva ombra i vora unes roques, raja una font.” (font: Espai Natural Protegit Muntanyes de Prades).
Retorno a la cruïlla anterior pel mateix camí i uns metres més endavant segueixo recte per un sender que em porta a la capçalera del mateix barranquet del Crucifix on hi hauria de brollar la Font del Marinyana. Però no és així. Han degut convertir la font en un punt de captació d’aigua, perquè es veu un gran tub de polietilé, i el punt de captació està tancat en cadenat amb una petita porteta de ferro. Llàstima traginyol que no podré fer…
Torno a la cruïlla i ara si, trenco a l’esquerra en franca pujada per un sender llarg i costerut fins al Pla de Pepet on creuo diferents pistes per senders que tallen les ziga-zagues de la pista i que em remunten novament fins a la carena de la Llena.
A pocs metres a l’esquerra hi ha la Punta del Curull, també anomenada Tossa del Quico, que amb els seus 1021m. estava considerada com el cim comarcal de les Garrigues, encara hi ha la vella placa del l’AEC, en el moment de fer aquest itinerari. Forma part també del llistat dels 100 cims essencials de la FEEC.
Tant si com no, el que és indiscutible és la bellesa de l’indret, amb excel·lents panoràmiques en totes direccions. Cap a ponent destaca la recentment coronada Cogulla i la Serra de Llena que s’allarga cap a ponent on podem trobar, tot i que no es distingix clarament la Punta del General. Cap al sud les Muntanyes de Prades, coronades pel Tossal de la Baltasana, cap a l’est la Serra Alta i els boscos de Poblet, al nord la vista es perd per les planúries de les Garrigues. Un espectacle!
Prenc un dels nombrosos senders que van cap a l’oest, el més carener, que aviat em deixa a un collet amb un curiós pi que ha escampat una de les seves grans branques paral·lela al terra i ens ofereix un bon seient per fer una pausa a l’ombra. Segueixo per la pista cap a les antenes fins a retrobar la cruïlla dels Calaixos, i pel mateix sender, sota les cingleres del Solà, retornar a Vilanova.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada