Mola Roquerola i Mola d'Estats. Muntanyes de Prades.
25 de desembre de 2023
Dedico el dia de Nadal a fer el sostre comarcal de l'Alt Camp. Fins no fa molt aquesta consideració la tenia la Punta de la Barrina de 1014m, que vaig pujar el desembre del 2009 des de Mont-ral, però recents estudis geogràfics (Mirador.cat) han descobert que el punt més alt de l'Alt Camp està a la Mola Roquerola, amb 1066m. Doncs cap allà que vaig, a "canviar" un altre dels sostres comarcals que ja tenia assolits. Posats a fer, fem-ho bé.
Així és com plantejo una nova visita a les Muntanyes de Prades, pujant a la Mola Roquerola i a la Mola d'Estats, que ja vaig visitar l'estiu del 2010 però pujant per la Bartra. Visitaré també els Cogullons i tornaré pel coll d'en Serra cap al Grau de Roquerol.
Aproximació: L'itinerari surt i torna al poble de Farena, entitat de població del municipi de Mont-ral a l'Alt Camp. Hi ha un bon pàrquing a l'entrada del poble, venint de la Riba.
Dificultat: Moderada, pel desnivell acumulat i la durada.
Desnivell: Uns 1300m. acumulats.
Durada: Uns 14km. 5h.
Itinerari: Des de la placeta de l'Era de Cal Fort, on hi ha una font i un mapa d'itineraris de la zona, prenc la TV-7094, la carretera que surt del poble en direcció oest, el Camí de la Cadeneta. Només sortir del poble, i a la dreta d'una reixa d'entrada a una finca, a la dreta de la carretera, prenem el PR-C 20 que comença a remuntar i pren també direcció oest. Aviat trobo una bifurcació. Segueixo per la dreta el traçat del PR. Ara en direcció nord, en uns metres arribo a una nova bifurcació, al Comellar del Xacó, on prenc el sender de l'esquerra que comença a remuntar per pronunciat pendent cap al Grau de Roquerol.
El Grau, un pas entre els cingles que el remunta fent unes curioses ziga-zagues, suposo que per facilitar l'accés dels animals, endolcint el pendent, em deixa sobre el primer graó de cingles de la Mola Roquerola per la seva cara sud. A recer dels grans blocs de la Roca Pintada, topònim que fa referència als tons rogencs de la roca, hi ha un petit pessebre collat al terra. El sender passa a tocar d'un dipòsit per als incendis i arriba a una cruïlla. Per l'esquerra surt un sender que prenc i en pocs metres em deixa a la Font del Mas de Mateu. Nova cruïlla on cal prendre el corriol de l'esquerra que torna a cercar les cingleres de la cara sud de la Mola.
Només arribar a la base de les parets ja em trobo el cartellet de zona ZEPA, que regula l'escalada d'aquestes parets. El desplom de la base de la paret clavillada de chapes i paravolts anuncia vies dures, de dificultat alta. No he vist les ressenyes de la zona, però el racó promet, si més no per la ubicació i la tranquil·litat, ideal per a la tardor i l'hivern. A l'estiu potser una torradora natural. De gener a juny, prohibit.
La sorpresa vé ara, en descobrir el Mas de Roquerol, o el que en queda, arrapat literalment en una estreta feixa de la cinglera. A pesar de l'existència d'una pronunciada balma que pot servir com aixopluc natural, és ben rebuscat el fet de construir els corrals i suposo que alguna vivenda en aquest indret tan singular. Realment curiós i a la vegada espectacular per les vistes del maset, sobre el Brugent. Només calia tenir en compte que en creuar la porta et podies estimbar!
Al final dels corrals, connectats per estrets passos a la feixa, trobo un altre petit grau a la dreta que em permet pujar a l'altiplà de la Mola. Un corriol em porta cap a la seva cara oest, on s'aixequen les puntes més elevades. Un altre corriolet, assenyalat amb alguna fita de pedres escadussera em porta al punt més alt de la Mola Roquerola, amb 1066metres. Punta amb poques vistes en estar molt coberta de vegetació, i sense cap altra senyal de cim que un petit munt de pedres. Val la pena cercar entre la vegetació algun punt que permeti una bona panoràmica de l'espectacular Roquer de la Cansalada, contraforts naturals de la cara sud de la Mola d'Estats. 38è sostre comarcal assolit... ja m'apropo.
Torno pel corriol a reprendre el sender que creua la Mola en direcció nord fins al Coll de Viladecabres. A la cruïlla segueixo recte fins a trobar el Camí Carboner, que prenc cap a l'esquerra, vorejant la base del cingle sud de la Mola d'Estats.
De camí m'entretinc visitant algunes de les nombroses balmes naturals que s'obren a la base de la paret. de formes arrodonides i capriciosos colors. Noto a faltar algun geoleg/a de capçalera que m'expliqui l'orígen de tot plegat.
El sender puja per la dreta al Coll de la Cova Fumada. Prenc el corriol de l'esquerra per visitar-la. Una continuïtat de les que acabo de visitar, però a lo "bèstia". Una enorme balma que segur que devia ser emprada sovint per pastors per aixoplugar els ramats. Aquí caben molts de caps de bestiar. Un altre cop al coll, aguaito a la cara nord on trobo també una altra balma de dimensisons més modestes.
Des del coll, unes escala "tallada a la roca" em permet pujar al capdamunt de l'altiplà de la Mola d'Estat o dels 4 Batlles. La paraula altiplà és literal i s'escau en aquest terreny configurat per enormes lloses de roca, absolutament plana.
Per l'extrem més occidental s'obre una preciosa balconada cap a la Serra Llarga i el Paratge Natural de Poblet. Al mig de la Mola i mirant al sud, l'espectacular postal de les Tres Creus, i a sota el cor de les Muntanyes de Prades, on destaca Capafonts. Visito també la singular cisterna de la Mola d'Estats, una enorme bola de roca, amb el sostre pla tallat amb regates que condueixen l'aigua de pluja al seu interior. Ben curiosa.
Un bon lloc on dedicar una estona a reposar forces i a contemplar l'espectacle de la natura, en viu i en directe.
Prenc ara el sender cap a la dreta de Mola, en direcció est fins a trobar la pista d'accés a la Mola, que seguiré una bona estona, passant per la Taula dels 4 Batlles, una gran taula rodona de roca tallada , situada allà on convergeixen els termes municipals de Montblanc, Vimbodí i Poblet, Mont-ral i Prades. Una mica més endavant i a la dreta de la pista s'aixeca el vértex geodèsic de la Mola d'Estats, i més avant el coll del Clot de Llop. Important cruïlla de pistes forestals.
Prenc la de la dreta que va baixant cap al Colletó d'en Serra i més tard planeja fins a les Eres dels Cogullons. La gran esplanada als peus del turó on s'aixeca el petit despoblat dels Cogullons, amb les runes de quatre cases i on s'aixeca la contemporània construcció del refugi, del Centre Excursionista de Montblanc, però que també està abandonat. A uns 1000m d’alçada i pertanyent llavors al municipi de Rojals, al 1950 era el nucli de població més alt de les Muntanyes de Prades.
M’explicaven que als anys 70 o 80, del segle passat, s’hi va instal·lar una comunitat budista, amb la intenció de crear una mena de monestir… sembla que no va cuallar.
Des de la cruïlla de les Eres prenc el camí que baixa en direcció sud cap al coll d'en Serra, on agafo el sender senyalitzat de la dreta que baixa decidit en direcció sud-oest cap al fons del barranc. Abans, i a la dreta, visito l'espectacular Balma Gran, o grau del Paulet. Aquestes muntanyes de Prades estan absolutament plagades de grans cavitats aprofitades per als ramats. Aquesta també està envoltada de parets de pedra en sec, per tancar l'indret. La balma la forma un immens bloc de roca encaixat diagonalment al terreny.
Més avall creuo el barranquet del Mas del Xuflet, remuntant-lo uns metres cap al nord. El sender segueix remuntant ara en direcció sud -oest fins a les restes del malaurat Mas del Xuflet. Aviat el sender em deixa al camí del Mas de Mateu, uns metres pista avall, absolutament ensorrat i engolit per la densa vegetació en una raconada ombrívola, esquitxada per nombrosos teixos. Poc més endavant deixo el camí i pel sender de la dreta torno a la petita font, seca, del Mas de Mateu.
D'aquí i pel mateix camí que he pujat, emprenc el retorn, passant un altre cop pel Grau del Roquerol, d'es d'on faig una darrera repassada a la panoràmica de les Muntanyes de Prades.
Un altre cop a Farena, no puc marxar sense fer un curt passeig per aquest bonic poblet de postal. Conserva encara l'encant medieval i la fesomia d'una vila closa. Al capdamunt s'aixeca l'esglèsia romànica de Sant Andreu, possiblement data del S XII i debia formar part de l'antic castell de Farena.
Un bonic retrobament amb les muntanyes de Prades que m'ha permés conèixer nous racons carregats d'encant i de història, i m'ha portat també al sostre de l'Alt Camp.
Salut i muntanya!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada