GR 331 Camí de Conquesta. Etapa 14. La Llècua- Ares
19 de novembre de 2023
Segueixo el traçat del Camí de Conquesta i com en l'etapa anterior, la 14 també està lligada a la transhumància, fixant l'atenció en els "Assagadors".
"L’orografia dels Ports va fer imprescindible la construcció de camins de ferradura per a comunicar masos, poblacions i l’accés als diferents recursos naturals, per al seu aprofitament. Alguns d’ells s’ampliaren per a transitar el bestiar i d’altres es crearen de nou, rebent el nom d’assegadors. Molts d’ells encara estan en ús". (Els Ports)
L'etapa recorre alguns d'aquests assagadors, dels que trobem nombrosos exemples per tota la comarca dels Ports. Margenades interminables, veritables obres d'art fetes de pedra en sec, que configuren un paisatge singular. Aspre i ferèstec, però humanitzat arreu.
El que havia de ser una etapa tranquil·la de només 11km. acaba convertint-se en una llarga etapa de 19 km, al trobar el GR tallat per una batuda de porc senglar a l'alçada del Barranc dels Prats, just abans de la pujada per la costa del Mas de Miró. Per evitar problemes amb els caçadors optem per seguir primer el traçat del GR7, també tallat per la mateixa batuda i posteriorment recorrer tot el PR-CV 387, fins al mas de la Castellana i per la Mola de la Marina enfilar cap a la Mola d'Ares fins a retrobar el GR. Una volta molt gran, però que ens dóna la possibilitat de tornar a visitar l'espectacular Roure de les Berrugues. Una etapa per tant "tunejada" però que no perd l'essència, i potser l'afavoreix, del Camí de Conquesta.
Aproximació: L’etapa s'inicia a la Llècua. En ser un itinerari lineal, com la resta d’etapes del GR 331, caldrà combinar dos vehicles. Un al principi i l’altre al final de cada etapa.
Dificultat: Moderada, per la llargada del track.
Desnivell: 300m. positius i 250m. negatius.
Durada: 19 km. Unes 5 h.
Itinerari: Sortim de la Llècua per l’assagador de la Bassa Verda o de Pinella, que coincideix amb la pista asfaltada d’accés al llogaret de la Llècua, una de les dotze “denes” en que es divideix el terme de Morella, com a capital de la dena del Moixacre, a 1069m. d’altitud.
A l’esquerra del camí deixem una masada amb un tancat on pasturen les vaques i també un pedestal de pedra que apuntala la Creu de la Llècua. Creu de ferro on es distingeix encara una petita porció de la cara de Jesús. La creu forma part de la tradició de les rogatives que es fan a la majoria de pobles i llogarets del Maestrat per tenir la protecció dels sants per a les collites i ramats.
No deixem la pista esfaltada i girem a l’esquerra, deixant per la dreta la continuïtat d’un assagador que puja al Mas de Bartolo. El llarg tram de pista corre paral·lel al barranc de la Llècua i passa pel corral del Prat Verd. A la nostra esquerra es veuen les basses del corral. Creuem un pregon desnivell de la pista que coincideix amb el barranquet que baixa del Mas de Bartolo, aigües amunt.
La pista es va aplanant en direcció a la cruïlla amb la pista de la Belluga, tot i que el GR no hi arriba. Abans una cruïlla senyalitzada ens marca el sender que s’endinsa a la vall que baixa del barranc de Xerra i el creua perpendicularment. Abans de prendre el sender i per la dreta de la pista veiem les grans masades de la Pinella i de Tosca. A la dreta i dalt la lloma veiem la masada d’en Xerra i al mig de la plana llera de la vall hi trobem un abeurador per als ramats.
Els sender ens porta a sortir a la pista que puja cap a la Font de la Pinella, i el Mas de la Belluga més a l’est. Creuem una portera a tocar de la Bassa de la Pinella, creuem també la pìsta i abordem la part baixa del Barranc dels Prats en direcció sud, per la Canyada de l’Empriu.
Per la dreta i creuant el barranc surt el traçat del GR 331 que s’enfila a la lloma del Mas de Miró, però com comentava al principi de la publicació,ens trobem amb el temut cartell que “patim” els excursionistes: Batuda de porc senglar. Per dalt a la lloma es sent la remor dels gossos i els crits dels qui els acomboien… un panorama amb el que m’he trobat moltes vegades, que m’ha fet dessistir de més d’una travessa i que prefereixo evitar. Enraonar, per assenyat que sigui, amb algú que té un rifle a les mans, no és el meu esport preferit. Més m’estimo caminar…
Per tant aparquem el GR 331 i prenem la canyada resseguint el barranc dels Prats, amb la idea de pujar igualment al Mas de Miró per l’assagador del pou, pel traçat del GR-7. Tampoc és possible. Just a l’entrada de l’assagador estan els cotxes amb els carros del gossos de la batuda. Avui deuen pentinar tota la zona del Mas de Miró…
Doncs no en queda d’altra que seguir el PR-CV 387. Uns quants quilòmetres de Barranc dels Prats, en direcció sud-est. Per l’esquerra i en alt deixem el Mas d’en Ferré i el de la Roca de Baix. Més endavant i també per dalt a l’esquerra queda el d’Estaca, i just a la confluència dels barrancs trobem una petita joia que ens alegra el dia i que ens fa oblidar la malaurada batuda que ens ha esgarrat els plans: el Roure de les Berrugues. Un Roure valencià monumental (quercus faginea) on destaca la immensa soca, que a la base té un perímetre de 10 metres, amb unes prominents “berrugues” que el fan ben singular. Amb 10,5m. d'alçada i 10,3m. de capçada, se li calcula una edat de prop de 700 anys. Un autèntic veterà del bosc d'alzines característic d'aquesta zona, que mereix només pèr veure’l una visita exclusiva, i que avui sense persar-ho ens l’hem trobat de camí.
Per dalt del roure, el PR remunta fins al Mas dels Pobres, un altre bon exemple d’aquitectura rural de la zona amb la vivenda, corrals adossats i algunes barraques de pedra en sec que encara s’aixequen senceres entre una mar de “malea”.
Sempre seguint el barranc remuntem fins a l’alçada del Mas de la Castellana, molt enrunat, però encara en ús per les seves pastures, com demostra el preciós pou que hi ha al fons del barranc dels Prats, i d’on encara s’extreu aigua per abeurar els ramats.
Acabem de remuntar el barranc fins a la capçalera, just al collet on el vessant de la muntanya baixa cap al Mas de la Belluga. Quasi a dalt de tot i a l’esquerra descobrim un altre pou preciós cobert per una falsa volta de pedra en sec i amb dos grans piques tallades a la roca per abeurar animals.
Ara planegem pel camí del Tossal de la Marina en direcció nord-oest pel mig d’un espectacular assagador que en algun punt té ben bé 50 metres d’amplada. Per la dreta deixem un bassot completament sec i alguna barraca de pedra en sec. Davant d’un turonet el PR deixa el camí i es converteix en sender que puja per l’esquerra per tornar a guanyar els plans de la lloma del Mas de les Llometes i de la Masada, on un cartell ens avisa de la presència de bous braus, tot i que no n’hem vist cap.
Ara per l’esquerra planegem cap al poble. Deixem a la dreta els safareigs de la Font de Regatxols, el refugi i la Nevera d’Ares, a mig camí de la Mola. Abans d’entrar al poble i encara per l’esquerra podem gaudir de l’espectacular panoràmica del barranc dels Molins al fons de la pregona vall. Davant s’aixeca l’incofusible situeta del Castell d’Ares i el poble arrecerat sota els cingles de la Mola, a 1190 metres d’altitud.
Tot i que el traçat original de l’etapa s’ha vist estroncat per l’imprevist, hem gaudit d’una altra variant, més llarga però potser més bonica, recorrent el PR.CV 387 amb visita inclosa al roure monumental de les Berrugues!
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada