Pics de la Serrera i l'Estanyó. Andorra. 100 cims.
24 de juliol de 2024
Torno un altre estiu al petit país del Pirineu, Andorra. Aquesta vegada tenim l'objectiu a la preciosa Vall de Sorteny, declarada Parc Natural d'Andorra i Reserva de la Biosfera, dins la parròquia d'Ordino. Plantegem la ruta amb el company Josep fent nit al refugi-borda de Sorteny per fer un triplet de cims al dia següent: La Serrera, que amb 2913m. forma part dels 7 cims que estan per sobre dels 2900m. del país, és també el cim de la parròquia d'Ordino i forma part del llistat dels 100 cims essencials de la FEEC. D'aquí passarem al Pic de la Cabaneta, de 2862m. per la preciosa cresta de la Collada de Meners, i finalment coronarem el cim de l'Estanyó, de 2915m. sostre de la parròquia de Canillo i que també forma part dels set que estan per sobre dels 2900m. i del llistat dels 100 cims de la FEEC, tot i no ser essencial. Una preciosa circular als voltants d'una de les valls més boniques d'Andorra: Sorteny.
Som-hi.
Aproximació: Des d'Ordino remuntem per la CG-3 fins al Serrat, en direcció a les pistes d'Ordino-Arcalís. Just passat El Serrat, una carretera a la dreta ens deixarà a l'aparcament de Sorteny.
Durada: La ruta des del refugi de Sorteny als cims i tornar ens costa 7h 30', a les que cal sumar 1h. més d'aproximació i tornada del pàrquing al refugi. Total unes 8h 30'. Evidentment les 19h 35' que marca wikiloc són comptant les hores de la nit. 18,5km, intensos.
Desnivell: Uns 3100m acumulats
Dificultat: difícil, per la distància, el desnivell acumulat i algun pas aeri als crestalls de Meners i de l’Estanyó
Itinerari: el primer dia i des-de l'aparcament tant sols fem l'aproximació fins a la borda-refugi de Sorteny, gaudint de l'exuberant vegetació que en aquesta época de l'any és un esclat de colors i d'ufanor.
Tot i haver-hi corriols que fan drecera optem per pujar tranquil·lament per la pista, gaudint de les panoràmiques sobre el riu de Sorteny i sobre la seua vall. De camí passem a tocar dels Estripagecs als 4 vents, obra escultòrica de Peres Moles Sans. Representen a gran escala els barrots metàl·lics que fan la funció de reixa a les bordes pairals i que formen part del patrimoni arquitectònic d'Andorra. Passem també a la vora d'un petit parc botànic i d'un de geològic, amb la bona intenció de divulgar en aquest cas el patrimoni natural de la vall. Passem una segona portera d'accés al refugi i deixem també una petita cabana de pedra en sec just abans d'arribar al refugi. Un quilòmetre i mig ens separa del pàrquing i hem emprat poc més de mitja hora en arribar-hi.
Ara toca a instal·lar-nos a l'habitació que ens assignen per passar la nit i fer l’últim beure del dia tot contemplant les darreres llums que es perden per l'horitzó de cims andorrans.
Al dia següent, 25 de juliol, sortim del refugi ben d'hora. Fem un mos i ens posem en marxa a les sis del matí. Un matí que serà intens.
Encara amb el frontal comencem a remuntar el sender per damunt del refugi enfilant el riu de Sorteny en direcció est, per una fresca i fressada sendera entre la exuberant vegetació de la Vall. Aviat el riu es bifurca, per la dreta s'enfila el riu de la Serrera i per l'esquerra remunta el de la Cebollera, que seguim amunt fin a una palanca que el creua. En aquest punt i sense creuar el pontet un senderol ens remuntaria cap a la collada del pic de la Sal.
Creuem i comencem a remuntar el fort pendent fent curtes ziga-zagues que ens deixaran al Pas de la Serrera, el collet que ens separa de la gran vall de la Serrera per on transcorre el riuet del mateix nom.
El dia es va aixecant poc a poc i ja ens regala boniques panoràmiques del tram baix d'aquesta vall que s'obre en direcció oest i on destaca la punta del cim del Comapedrosa, el sostre d'Andorra. La lluna fa de fanal per sobre de la petita cabana dels Clots de la Serrera.
Seguim el tracat del riu en direcció est, just pel centre de la immensa vall. Cap al fons ja s'entreveu el circ que la tanca. Just abans d'emprendre la forta pujada cap a la collada passem a tocar de les restes d'una vella cabana i sentim els estridents xiulets dels isards,tot i que encara és força fosc i no sóc capaç de veure'ls entre el mar de roca de les tarteres que ens envolten.
Després d'una pujada potent sortim a la Collada de Meners on ens espera el sol que veiem avui per primer cop, dos hores després d'haber sortit del refugi.
Sense massa contemplacions perquè encara hi ha molta feina per fer emprenc la pujada, pel crestall de roca de l'esquerra cap al Pic de la Serrera. A les 8:30h sóc al cim, a 2913m, i el dia clar em regala unes grans panoràmiques d'aquest punt fronterer, amb les grans valls de l'Estagnol cap al nord francès, la carena del Pic de Meners, L'Estany i el Mil Menut cap a l'est amb el preciós estany de Meners de la Coma als seus peus, i els propers objectius de la jornada cap al sud: La Cabaneta i l'Estanyó. La foto de rigor a l'estripagecs del cim, i avall...
Vall de Meners
Collada de Meners
Estany de Meners de la Coma
Un altre cop a la collada, baixem uns metres per veure la cabana de la Collada de Meners, bastida i molt reforçada amb pedra i amb un sostre de volta, serveix en l'actualitat per guardar els sacs de sal per als ramats. La presència de ferro i coure en aquest indret va fer que hi hagués força explotació d'aquests recursos a la collada i el Clots de Meners entre els segles XVII i XIX.
Des de la mateixa collada prenem un corriol que ressegueix el potent crestall que ens separa de la base del Pic de la Cabaneta. Tot i no ser difícil, hi ha algun tram aeri i cal posar atenció. El toquet d'adrenalina de la jornada!
Crestall de la Collada de Meners
Un cop a la base veiem que es pot remuntar sense deixar l'aresta del crestall però optem per anar a cercar una gran diagonal que remunta una potent tartera de la cara nord de la Cabaneta fins a la carena que separa aquest cim de l'Estanyó. No tant empinat, però de mal caminar...
Un cop al fil carener, girem cap a l'esquerra per remuntar la pala final del cim de la Cabaneta, de 2862m. Es puja fàcilment grimant entre roques per la cara sud. Al cim tot just hi cap un petit recer per fer vivac i poca cosa més però les vistes de la vall de Meners i de la dels Clots de la Serrera són espectaculars.
Tornem a la carena per anar a pel tercer de la jornada, que ja s'ens aixeca imponent al davant: L'Estanyó.
La carena ens porta a una ampla collada des d'on surt una gran pala empinada que supera el vessant est del cim. A dalt, i a un petit collet que s'obre a l'avantcim, encara hi ha una petita congesta de neu. Remuntem el petit ressalt del cim on ens espera una enorme fita de pedres i el corresponent estripagecs. Som al cim de l'Estanyó, a 2915m. d'alçada. Sostre de la parròquia de Canillo.
Arriba aquell moment màgic de pau i repòs mentre la vista recorre els cims dels contorns, alguns coneguts i altres encara per descobrir, reptes assolits i noves fites per conquerir. Moments intensos que encara són millors compartits amb algú amb qui ja hem recorregut molts quilòmetres de senders, cims i muntanyes, algú amb qui fer petar la xerrada o simplement compartir el silenci.
Portem 5h. de camí i cal emprendre la baixada. Optem pel crestall que recorre el costat dret de la vall de l'Estanyó per una afilada aresta. Sense ser complicat ni dificil no és un sender còmode, estret i a trams descarnat, va perdent alçada a mesura que anem deixant l'estany de l'Estanyó que tanca la vall, a la nostra esquerra.
L'amic Josep pateix un ensurt en quedar-se-li el peu encaixat entre dos roques que li provoca una forta estrebada i molèsties a la cama. Hem d'alentir la marxa de descens, però poc a poc anem fent fins a la vora del llac on aprofitem per refrescar-nos del potent sol del migdia.
Des del llac un clar sender va planejant pel mig de la vall. Deixem a la dreta el Roc del Rellotge que tanca la carena per on hem baixat del cim, i a l'esquerra una altra petita cabana. Creuem el riu Estanyó per una estreta palanca i enfilem la baixada més pronunciada cap a la vall de Sorteny. Creuem també una curiosa tanca de pedra i fusta que "tanca literalment" la vall de l'Estanyó, suposo que per aïllar els ramats en aquesta zona.
Quasi a tocar del fons de la vall passem per la Pleta de Duedra, uns preciosos prats absolutament coberts de tot tipus de flors que arribem a fer desaparèixer el sender.
Aprofitem la palanca del riu de Sorteny que ens permet creuar-lo, per fer un petit bany al riu i omplir els cossos de frescor després de la potent jornada de muntanya.
Pugem al refugi novament on gaudim d'un reparador dinar, abans de tornar a baixar fins al pàrquing on ens espera el cotxe.
Amb ganes de seguir descobrint les valls andorranes!!!
Salut i muntanya!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada