Serra de Santa Marina i Cova de la Portadora.
1 de maig de 2024
Entre Vandellòs a la Vall de Llors, i Pratdip, al cor de Llaberia, s'aixeca una modesta serreta que acull a la seva vessant de llevant la preciosa ermita de Santa Marina que li dóna el nom.
Us convido a fer una passejada per aquesta serra, sortint del despoblat de Remullà, que té els orígens al segle XIII, però que en l'actualitat, despoblada, només té alguna residència restaurada. De camí podrem visitar la Font de Remullà, el Salt dels Castellassos, els Estrets dels Vidriers i pujant per la Canal del Macari assolir el cim de la Mola de la Viuda, punta cimera de la serra de Santa Marina de 593m. I la cirereta del pastís: la Cova de la Portadora, una balma espèctacular que mira cap a la Vall de Llors. Som-hi!
Aproximació: des de Vandellòs, a l'alçada del cementiri, prenem una pista asfaltada que creua el Riu de Llastres i remunta fins al despoblat de Remullà, on podem deixar el cotxe a un apartador de la pista just abans del nucli de cases.
Dificultat: fàcil.
Desnivell: 1000m. acumulats
Durada: uns9 km. 4 hores comptant parades.
Itinerari: Seguim la pista que ens ha portat fins aquí per veure les primeres cases del despoblat: Cal Rosendo i Ca La Viuda, parcialment restaurades per a ús agricola. La de la Viuda és un gran casal amb un treballat aler de teulada i una preciosa cantonera arrodonida a la dreta de la façana principal. Devia ser una de les cases més potent del poble, que a la vegada dóna el topónim a les cingleres i el cim més alt de la serra. Seguim pel carrer principal entre cases completament assolades, però amb curiosos acabats de façanes i alerons ceràmics pintats a les teulades.
Sortim del poblat en direcció nord-oest mantenint la cota per la que sembla la pista principal. En un reclau de barranquet destaca el maset restaurat de Cal Patet i als seus peus els rentadors de Remullà alimentats per una font, que a pesar de la sequera va rajant i mantenint el safareig ple a vessar. "Els primers dies de la setmana, les dones s'ajuntaven i carregaven la roba en un ruc fins al rentador. Allí s'hi estaven bona estona rentant la roba de tota la setmana. Es desconeix l'orígen però se sap que el 1938 es van treure les velles lloses de pedra i es va obrar tot de ciment, escurçant l'abeurador dels animals i afegint un repassador per a la roba..."
Un racó preciós carregat d'història.
Seguim mantenint la cota, ara per camí de terra, que ens porta fins a la cruïlla del Camí del Coll Roig, que remunta per la dreta. De moment seguim recte, creuant poc després el llit del barranc de Remullà. La pista transcorre per una frondosa pineda que ens deixa a un nou encreuament, als peus del Mas del Pau Cafè, on tornarem després de visitar el Salt dels Castellassos que trobarem més endavant, prenent un sender a la dreta que remunta el barranquet fins al salt. Amb aigua ha de ser espectacular perquè sec ja fa força goig. Uns 50 metres de caiguda per la roca polida per l'aigua, d'un tó rogenc.
Retornem a la cruïlla anterior on prendrem l'entrador del barranquet que s'endinsa entre el rocam per formar els Estrets dels Vidriers. A l'entrada i a tocar del sender em sorprén un marge espectacular rematat per enormes lloses de roca col·locades en angle respecte a la impecable vertical de pedra en sec.
Els estrets s'estrenyen fins a formar tan sols un senderet que recorre la llera del barranc encaixonat. A la sortida s'obre un barranc per la dreta que seguirem fins al Mas del Porrell. Un maset força contemporani amb un pis i les parets arrebossades. Aquí prenem el camí que surt per davant de la façana i comença a remuntar en direcció sud-oest. De camí deixem enrera les restes d'un altre maset de la mateix finca del Porrell i sortim al Camí del Coll Roig, que seguirem uns metres per l'esquerra.
A un petit collet on la pista s'eixampla prendrem un sender per la dreta, deixant el camí. El sender comença a remuntar fort fent curtes ziga-zagues entre restes de bancalades envaides pel pinar fins a la base de la cinglera que ens separa de la carena de la serra. Uns metres resseguint la base de la paret cap a la dreta ens deixaran a la base de la Canal del Macari, Una empinada però fàcil canal que ens porta a superar la cinglera.
Dalt i un cop a la carena, una gran llosa fa de privilegiada balconada cap a la serra del Coll de Fatxes, la Vall de Llors i la Serra de la Güena a l'altre costat.
El sender que seguim recorre la carena cap al sud. Després d'una ampla collada pugem a culminar el cim de la Mola de la Viuda de 593m. d'alçada.
Uns metres abans i al costat de llevant trobem el Pas del Teix, que com la canal del Macari, ens permet salvar la cinglera que tanca practicament tota la carena de la Serra de Santa Marina. Baixem el curt tram força empinat i prenem un corriol força perdedor en baixada. En una cruïlla veiem l'indicador de l'altre corriol que ens portarà a la propera Cova de Cal Pla. Una petita cova protegida per un muret de pedra en sec que devia servir de recer en cas de mal temps.
Tornem a la cuïlla anterior i ara prenem un sender, no massa definit però bo de seguir que també manté la cota en direcció sud. A un revolt del sender i per l'esquerra podem arribar a una punta de roca que fa de mirador de tota la vall de Santa Marina que s'obre als nostres peus, amb la sinuosa carretera d'accés a l'ermita, que treu el nas entre la densa pineda, inconfusible amb les seves façanes ataronjades.
El sender comença a remuntar suau per tornar a guanyar la carena de Santa Marina per on transcorre el sender més marcat que puja del Coll de Santa Marina, del Pas de l'Escala i de la punta de la Creu.
El seguim pert la dreta novament en direcció a la Mola de la Viuda però per la seva vessant sud.
Una clara cuïlla amb indicadors a la cova ens marca el camí a seguir. El sender ens remunta fins a un collet des d'on tenim una bona panoràmica de Vandellòs que destaca entre les curtes ullades de sol que s'escolen entre els núvols.
Aviat el sender comença a baixar clarament cap a l'esquerra, novament per salvar les cingleres de la serra per una canal, que en aquest punt prenen les màximes alçades. Passem a tocar d'una curiosa punta rocosa que amaga una gran balma.
Als peus de la pronunciada canal tornem a planejar, ara cap al nord, per la base de la cinglera que va guanyant en alçada. Poc abans del punt més alt d'aquesta, marcada per una gran escletxa rogenca, i a la nostra dreta, un corriol remunta fins a la gran boca de la preciosa Cova de la Portadora.
Una espectacular boca d'uns 10 metres d'amplada, i d'uns 3 metres d'alçada a la part més alta, a la dreta, s'endinsa uns 8 o 10 metres cap a l’interior de la mola, format una preciosa balconada cap a la Vall de Llors. Val la pena visitar-la i seure a contemplar serenament la panoràmica que s'ens obre al davant. Un d'aquells bonics regals de la natura. Possiblement el topònim fa referència al paregut de la cavitat a una Portadora: un recipient de fusta que tradicionalment s’emprava per transportar el raïm en temps de verema.
Per sota de la cova seguim el sender que sense deixar el peu de paret segueix cap a la gran escletxa que s’obre al punt on la cinglera pren la major alçada, entre colors ocres i roginosos.
Als seus peus i entre la vegetació veiem les restes d’un vell forn de calç. Poc més endavant comencem a deixar endarrera la cinglera i per un empinat sender baixem a trobar novament el camí del Coll Roig que seguirem per la dreta, baixant fins a la cruïlla de camins, a tocar de la llera del barranc de Remullà.
Tornem pel mateix camí fins al despoblat on retrobem el cotxe.
No podem deixar endarrera aquest racó del Baix Camp sense fer una visita a l'ermita que dóna nom a la serra. Santa Marina.
"L’any 1335 ja existia la partida de Santa Marina i per tant, segurament ja hi havia algun ermitori en aquest territori. Cap a l’any 1500 la família del Mas d’en Sabaté va donar part dels terrenys que actualment conformen el patrimoni de l’ermita i en va fer la cessió del dret de l’aigua. És llavors quan s’inicià la construcció de l’actual ermita i de la casa de l’ermità.
L’ermita de Santa Marina és objecte de devoció tant pels habitants del poble com per la resta de llocs de la comarca. Tant és així que des de principis del segle XVII s’organitzen romiatges i aplecs per santa Marina. Era creença que les noies que anaven a l’aplec que es fa pel juliol hi trobaven promès, com afirma la corranda:
“A Santa Marina, ves-hi fadrina,
que si fadrina hi vas, casada en tornaràs!”
Seguim descobrint territori i gaudint de racons inoblidables com la preciosa cova de la Portadora.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada