Ruta de la Pedra Seca i Cova Turcacho. Iglesuela del Cid. Maestrat de Terol.
31 d'agost de 2024
Ens dirigim a la comarca turolenca del
Maestrat i sota el guiatge expert de l'amic Maura ens tornem a ajuntar un
grupet d'admiradors de la Pedra en Sec per gaudir d'un autèntic parc temàtic en
plena natura, al costat de la Iglesuela del Cid. Seguirem un bon tram del PR-TE
70, La Ruta de la Pedra en Sec, i de passada farem una visita a la interessant
cavitat de la Cova del Turcacho, curulla d'espeleotemes que ens faran gaudir de
valent. Tancarem la volta viatjant per la
història entre les restes arqueològiques dels ibers i romans al Morrón del Cid,
a tocar de la preciosa ermita de la Verge de l’Alba. Som-hi!!
Aproximació: Després de creuar el poble pels seus carrerons estrets prenem la pista asfaltada que deixa enrere la zona esportiva i es dirigeix cap a l'ermita del Cid. Un cop creuat el Barranc dels Sabares i a l'alçada d'un preciós pont de pedra que el creua deixem el cotxe a un apartador a l'esquerra.
Dificultat: Fàcil si no s'entra a la cova.
La visita de la cavitat implica un cert risc si no es té la suficient
experiència.
Desnivell: Uns 400 metres acumulats.
Durada: 9,29Km. Unes 4h comptant visita a la cova i parades.
Itinerari: Al costat de l’apartador del
cotxe, prenem un assegador marcat amb un cartell del PR, on ja comencem a
gaudir de l’important patrimoni de la pedra en sec d’aquesta zona del Maestrat
turolenc. El camí sembla empedrat amb una sèrie de treballats graons per
facilitar el pas i el pendent. Als dos costats del camí ramader s’aixequen marges
de pedra i totes les petites finques o bancals estan tancats per murs
curosament treballats. Aviat sortim de l’assegador per gaudir d’una
impressionant barraca que veiem a l’esquerra. Sorprèn la perfecta execució dels
murs i de la falsa cúpula que la cobreix sustentada per murs d’una amplada
considerable. A la llosa que tanca la cúpula veiem una inscripció de l’any
1959. La forma circular és quasi perfecta… un clar exemple del bon fer dels
mestres picapedrers.
Entrem a la gran esplanada dels Mollons on
a contrallum, entre els núvols densos del matí, veiem la silueta del pal
indicador que ens mostrarà el recorregut del PR en aquesta zona. Prenem
l’estret assegador que en direcció nord-oest ens condueix cap a la zona de les
Llomes. De camí, sempre entre impecables murs de pedra en sec, anem gaudint de
totes les variants possibles de barraques: quadrades, rodones, petites, grans, adossades,
amb un petit pati extern amb cornisa volada cap endins per evitar que els ramats
la puguin saltar… i ens sorprèn també veure l’aprofitament de tot el terreny
format per estretes lloses de pedra per a la construcció. Es podria definir tot
el Pla de les Llomes com una gran pedrera.
A la dreta visitem una curiosa barraca adossada
a un ample marge, amb una peculiar entrada d’arc apuntat que està completament
torta. No sé si originàriament la van fer així o algun moviment del terreny li
ha donat aquesta curiosa forma. Dins s’allarga cap al sud-est uns 8 o 10 metres
i la cúpula està formada per un llarg arc de mig punt. També hi ha alguna
fornícula per fer les funcions d’armari encastat al mur. Una petita meravella!
I per meravella el tancament superior dels
marges que tanquen tots els assegadors, amb lloses afilades formant un angle de
45º que ratlla la perfecció. Quasi al final d’aquest assegador que va a cercar
el barranc de la Cabrilla, i a l’esquerra trobem un altre exemple de gran
barraca rodona de perfecta execució, però el que ens crida més l’atenció són
els murs que tanquen l’estret camí en aquest sector, on el mestre picapedrer es
va entretenir en dibuixar sanefes al mur: una de plana, una d’inclinada, una de
plana i una d’inclinada coronant el mur. Una filigrana que val molt la pena
gaudir.
Segur que el PR en el seu traçat seguiria
regalant-nos bonics exemples d’aquest art ancestral però volem fer encara
altres visites.
Tornem sobre els nostres passos fins a la
zona dels Mollons on hem vist l’indicador. Ara prenem el camí en direcció
sud-est, que primer planejant i després en lleuger pendent negatiu ens porta a
seguir gaudint d’alguna barraca més, tot i que en aquesta zona ja no són tant
nombroses. Cap a l’oest tenim una bona panoràmica de la Iglesuela. El camí va
baixant cap a las Hoyas, on un petit cingle tanca pel sud l’altiplà dels
Mollons.
Al cingle hi trobem una zona d’iniciació a
l’escalada i als seus peus, on la paret és més elevada, la boca de la Cova del
Turcacho. Es desconeix l’origen etimològic del topònim però està comprovat que
va ser emprada pels humans des de temps immemorials com ho demostren les restes
arqueològiques trobades prop de la boca. Més contemporàniament la cova també va
ser refugi d’habitants del poble en plena guerra civil.
S’han topografiat un total de 834 metres de
recorregut amb un desnivell d’uns 25 metres. La cavitat presenta tres entrades
diferents: una principal darrera d’una vella reixa oberta que dona pas a dos
entrades a les galeries superiors per una diàclasi, força estreta en algun punt,
que desemboca a un petit pou que comunica amb la galeria inferior que podríem
dir que és la principal. Una altra entrada a la dreta de la boca anterior,
recentment desobstruïda, en forma de gatera
que dona pas a la mencionada galeria inferior i on trobem les restes
d’una vella paret. La galeria principal és molt transitable i dona pas a
diferents sales enllaçades amb molta formació fins arribar a una espectacular
colada on s’obren petits pous que encara donen continuïtat a la cova. Nosaltres
ja ens donem per satisfets i tornem cap a la boca on ens esperen els companys.
Una preciosa cavitat que val la pena visitar, però com sempre, s’ha de
prioritzar la seguretat i no entrar si no és té la suficient experiència o material
adequat per progressar amb seguretat.
Des de la cova desfem un tram de camí fins al final del suau pendent per prendre un corriol que en direcció sud baixa fins a grans bancalades perdudes que creuarem en direcció oest per anar a trobar un camí que ens deixarà a l’àrea recreativa de la Font del Cid. La font i un gran abeurador per als animals, i una zona de barbacoes amb taules de pic-nic configuren una bonica raconada per descansar. Per la dreta puja la pista però al final de l’esplanada de l’esquerra, dalt de la font, un sender ens pujarà directament a l’ermita sense fer la gran volta que fa la pista. A meitat de la pujada i a l’esquerra una boca de cova s’interna dins el cingle per una galeria d’uns 10 o 15 metres que es va estretint cap al final.
Novament dalt de l’altiplà sortim a la
façana nord-est de l’ermita de la Verge del Cid o de la Verge de l’Alba. Donem
la volta per entrar al recinte de l’ermita i el gran pati porxat de davant, on
hi trobem la façana principal amb diferents elements del conjunt: el pòrtic,
l’hostatgeria i l’ermita. Als murs exteriors s’hi veu una vella estela
funerària que relaciona l’ermita amb l’enclavament estratègic del Morrón del
Cid on hi ha restes d’un recinte fortificat d’època ibero-romana. Destaquen a
pocs metres al sud de l’ermita les restes d’importants murs de quasi 5 metres
d’amplada i l’espectacular aljub excavat a la roca viva d’uns 8 metres de
costat per uns 4 de fondària.
Prenem ara el camí asfaltat que surt de
l’ermita en direcció nord-oest i que ens retornarà al cotxe. De camí veiem a la
dreta el Peiró de Sant Jaume Apòstol aixecat amb pedra rogenca. Més endavant,
quasi a l’alçada del cotxe, baixem per un corriol a l’esquerra per visitar el
preciós pont de pedra que creua el barranc dels Sabares. Alguna cinglera de les que
s’aboquen al barranc està tancada amb pedra en sec com una corralissa.
Finalment el sender des del pont ens deixa a una altra curiosa
construcció, també de pedra en sec: Las
Caseticas del Cura. Potser un petit ermitori excavat a la roca de camí entre el
poble i l’Ermita del Cid. A tocar s’aixeca un altre peiró.
Donem per acabada aquesta bonica proposta
que combina natura, història, cultura, tradició... tot en un!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada