Gúbies del Regatxol. Salt del Cabrit.
28 de juny de 2025
Arriba l'estiu, apreta la calor i ve molt de gust tornar a visitar un dels racons amb aigua més espectaculars del Port: les Gúbies del Regatxol.
Paisatgísticament insuperable, la part alta de l'Ulldemó ofereix una experiència de muntanya incomparable, però aquesta vegada deixem el paratge en mal sabor de boca: el poc nivell d'aigua als tolls de les Gúbies, la presència, a milions, de la nefasta plaga de papallona del boix que deixa una capa blaquinosa sobre les negres aigues estancades d'alguns tolls i un rastre de debastació a tot el boixar del barranc... i la cirereta del pastís: el tracte “poc amable”, per dir-ho educadament, dels vigilants de l'accés a la Pesquera.
Som els primers en respectar i entendre la necessitat de controlar l'accés a aquestes precioses raconades de natura on darrerament es pateix una "plaga humana", talment la Cydalima, que massifica i afecta greument aquests espais aqüàtics de muntanya especialment vulnerables. Per tant acceptem de bon grat haver de demanar audiència i treure una entrada anticipada per poder accedir a la muntanya. Paguem gustosos el peatge del maleït progrés.
Però a diferència de la darrera visita que vaig fer a la zona, l'estiu del 2021, on es podia accedir també pagant una quota raonable però en una franja horària més àmplia, aquest 2025 ja no es té en compte a la gent que com jo anem a fer muntanya, no només a la platja fluvial, i que accedim al paratge per anar a l'aparcament de la Pataquera, des d'on es pot accedir a diferents rutes com els masets de Lino, La Canal del Rito, el Barranc de Tall Nou o el de les Carboneres, o com és el cas a les Gúbies del Regatxol. Els "vigilants" desatenent el nostre raonament de poder estar més temps a l’aparcament pretenien que si hem d'estar tot el dia, fem reserva i paguem les dos franges de matí i tarda. Una cosa és controlar, correcte!, i l'altra fer negoci.
Aproximació: Des de Beseit s'accedeix per la pista de la Pesquera fins a l'Ulldemó. Com deia, cal tenir reserva prèvia per internet, no s'accepta el pagament in-situ, i cal preveure que si la ruta va més enllà de les 14h, s'ha de reservar i pagar dos entrades, matí i tarda. El control d'accés i pagament el 2025, amb les condicions esmentades, es fa des del 21 de juny fins al 31 d'agost (oficina de turismo de Beseit). Un cop passat el control cal remuntar per la pista fins al darrers dels aparcaments, el no. 15: La Pataquera.
Dificultat: Moderada. A les Gúbies la progressió pot ser difícil, depenent de l'aigua als tolls.
Durada: 8,6 km. Unes 4h.
Desnivell: uns 500 m. acumulats
Itinerari: Des de la Pataquera prenem el sender que remunta paral·lel al riu, passant només sortir per davant d'una balma fosca que acull una petita i vella construcció de pedra: La Cova del Cinto.
El sender entre falgueres per l'esquerra ens evita banyar-nos abans d'hora perquè encara queda molt camí per endavant. Seguim el riu a l'alçada del Toll Roquer, on alguna fita i algun tronc situat estratègicament a la riba ens ajuda a progressar, i esquivem ara per la dreta els estrets del Regatxol, per entrar a una zona més oberta del barranc, on conflueix el barranc de les Carboneres, i on a la riba dreta trobem les restes del Maset de Marianet.
El sender puja uns metres per dalt del maset per esquivar una punta de roca que conforma els Estrets de Marianet, i ens torna a baixar al riu on canviem de riba. Ara prenem un sender per l'esquerra que s'enfila de valent cap a les precioses agulles de roca de la Figuerassa, des d'on es pot gaudir d'una bona panoràmica del riu i de les properes gúbies, evitant així els estrets de la Figuerassa i de les Tosques.
Un altre cop al riu trobem per l’esquerra el sender que ens remuntaria cap a la Canal del Rito, i uns metres més amunt i ara a la dreta, el sender per on podríem remuntar cap a la pista del Tall Nou, a la Part superior de les Gúbies.
El riu desapareix en un tram de barranc quedant la llera coberta de còdols. Aviat es comença a estretir anunciant l'arribada a les Gúbies, un espectacular bosc d'agulles de roca enormes per on transcorre el riu.
Primer cap a l'esquerra i després a la dreta, el riu que aquí està sec, ens deixa a una bassa llarga, d'aigües negres i gèlides que caldrà creuar nedant, aquesta vegada però recobertes per una capa densa de papallones del boix ofegades, que ens fa plantejar seriosament si seguir endavant: no convida gens posar-se a remull en aquest caldo infecte. Però no hi ha pla B. A l'extrem, un atrotinat tros de corda ens permet sortir de la cadolla. En previsió afegeixo un altre tros de corda que he pujat a la motxilla per facilitar una mica més el pas (compte, aquí la gent poc avesada a la muntanya pot tenir problemes per superar la grimpada). Ara cal seguir el sinuós traçat del riu, per entrar als darrers trams d'aigua també gelada entre enormes parets de pedra que ens porten fins a la Catedral, el Salt del Cabrit, amb una gran piscina natural als seus peus a les entranyes del Regatxol. El nivell "normal" de l'aigua queda dibuixat a la roca quasi un metre i mig per damunt del nivell que trobem. Costa de creure que aquesta primavera hagi estat força plujosa i en canvi en aquest racó del Port no es nota gens.
El retorn el farem, ara sí, resseguint el riu i gaudint dels nombrosos tolls d'aigua i espectaculars estrets que ens retornaran fins a la Pataquera.
Disculpeu la evident imprecisió del track, però anar entre engorjats per dins un barranc tancat pot resultar terrible per a l'enteniment de qualsevol GPS. Així mateix també es fa complicat fer un bon reportatge fotogràfic si no es diposa d'una càmera sumergible... que no és el cas.
Tornant al començament: a pesar dels "inconvenients" de la jornada, retrobar les Gúbies del Regatxol sempre és un regal, així com poder-ho compartir amb l'incombustible Josep, company de batalles muntanyenques.
Salut i muntanya!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada