Pics de Casamanya. Andorra. 100 cims.
27 de juliol de 2025
Segueixo en la meva estada d'estiu per vall andorranes, i ara és el torn de pujar a la carena dels Casamanya, a la divisòria entre les parròquies de Canillo i Ordino, i al mateix cordal del proper Pic de l'Estanyó. Els Casamanya es componen de tres cims: el Nord de 2.752m, el del Mig de 2.726m. i el Sud de 2.740m. Curiosament el més alt, el nord, està inclós al llistat dels 100 cims de la FEEC però al seu cim no hi ha cap tipus ni de fita ni de vèrtex... res. És al cim sud on trobem un gran túmul de pedres i a la vora el característic "estripagecs" andorrà amb el topònim del cim. Som-hi!
Aproximació: Des del Coll d'Ordino, entre els municipis d'Ordino i Canillo. Hi ha una gran zona d'aparcament on es pot pernoctar amb una furgo.
Dificultat: moderada, pel fort desnivell.
Durada: 4h. Uns 9 km.
Desnivell: 1650m. acumulats.
Itinerari: Des de l'aparcament del Coll d'Ordino, vaig cap a l'extrem nord on hi ha un indicador que assenyala el sender de pujada als Casamanya.
En general l'itinerari no té cap misteri ni és en absolut perdedor, es tracta de pujar, pujar, pujar... i pujar. Fins i tot la monotonia de les pales herbades en fort pendent pot convertir el sender en un "calvari", sort de les magnífiques panoràmiques que he tingut la sort de poder gaudir i que han amenitzat l'ascens. Un regalet de la meteo.
Començo pujant un tram entre bosc per sender molt fressat. Aviat la pujada es convertex en flanqueig per la part alta d'aquest preciós bosc de Mereig.
Arribo a la primera collada esclarissada, la Collada de les Vaques, que em deixa recuperar alè per emprendre les empinades rampes que ja s’obren al davant.
Deixo a la dreta un sender indicat que baixa cap a la vall de Mereig… i amunt que fa costera.
Es van succeïnt petits replans on poder alenar com el rocall dels Llosers de Naudí.
A estones el percentatge de desnivell se'n va de mare i cal fer grans tirades de ziga-zagues per poder atenuar les pales.
Aviat, tot i que sembla una eternitat, arribo a un replà més marcat des d'on ja s'albira el cim del Sud. Una colla de joves que m'han avançat lleugers de cames ja estan dalt de tot.
Repte assolit: cim del Casamanya Sud, de 2740m. Com he comentat tot i no ser el més alt dels tres té una enorme fita de pedra en sec, ben treballada, i el típic esgarragecs andorrà amb el topònim del cim. Una estona de conversa i uns ganyips per recuperar forces. Els meus acompanyants ja en tenen prou i tornen a baixar. Jo em quedo novament sol encarant la resta del crestall que des d'aquest cim sembla ben atractiva.
Baixo fins al coll que separa el Sud del del Mig i una petita ascensió, seguint el cordal, em porta a coronar el cim intermedi, a 2726m.
Sense més preàmbuls prenc el corriol que em deixarà a la collada entre cims des d'on remunta l'empinat sender que fa cim al Casamanya Nord. Ara si, un altre "100 cims" a la saca. I ara em prenc la llibertat de badar força estona recorrent amb l'esguard totes les valls i cims que m'envolten. Al sud-est el recentment visitat Alt del Griu, cap a llevant l'impresionant Pic d'Escobes, dels més estétics d'Andorra, que algun dia he de trepitjar, l'Alt de Juclar, Roc Meler...
Cap a ponent el sostre andorrà del Comapedrosa, alguns coneguts com el Tristaina o el Cataperdís, i d'altre per conèixer el Cabanyó o el de Font Blanca.
Ben a la vora, al nord, el ja conegut Estanyó tan sols separat per la collada d'Arenes, i la Serrera que aguaita per darrera.
A l'horitzó de ponent, tancant la panoràmica, l'alterosa Pica d'Estats que encara conserva una petita llàgrima de neu.
Una autèntica meravella!
Cal retornar i ho faré per on he vingut, però estalviant-me el crestall dels pics ja coronats. Un marcat sender faldeja la cara sud del Casamanya del Mig i un cop a la collada, resseguint un corriol molt poc xafat, evito també el cim del Sud, sortint a la colladeta inferior, a la mateixa carena de pujada.
Ara les pales herboses, i de baixada, no es fan tan feixugues, tot i que els genolls no sé si estan massa d'acord. Avall...
Passada la collada de les Vaques m'interno novament a la part alta del bosc de Mereig gaudint de l'exuberant flora d'alta muntanya on destaca sobre tot la letal tora blava.
Més avall retorno al Coll d'Ordino.
Epilobi. Epilobium angustifolium.
Un any més he gaudit de les valls andorranes i de les seves muntanyes, fugint de la voràgine de turistes que campen sense mesura pels indrets més civilitzats del petit país del Pirineu. Si no hi ha cap imprevist, l'any que vé més!
Salut i muntanya!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada