Forat Roig, Forat de la Roba i Cova de la Cabra. Lo Port.
A primera vista, la distància del recorregut i el desnivell d’aquesta ruta poden fer pensar que estem davant d’una passejada fàcil, d’aquelles que es resolen en poca estona i sense massa complicacions… Però mireu també el temps emprat, i no us enganyeu!
Carlos Zaragoza, autor de l’itinerari, ho deixa ben clar quan la descriu:
«Els Ports són com un parc d’atraccions per als que ens agrada caminar pels llocs feréstecs i solitaris, per racons amb encant, amb multitud d’alternatives per fugir de les rutes més tradicionals. Aquest cop us proposo una volta en la qual els adjectius per descriure-la són: aventurera, intensa, exigent i salvatge... Si estàs preparat, endavant!!!»
No es pot descriure millor.
La proposta és una descoberta d’un racó molt poc freqüentat del Port, sorprenentment a tocar d’un indret molt més conegut i transitat com és el Racó d’en Marc. Una d’aquelles rutes que l’autor anomena «de col·leccionista» i que, malgrat el seu recorregut relativament curt, concentra una bona dosi d’aventura: tarteres empinades, flanquejos aeris, grimpades per passos equipats, terreny exposat i algun tram on cal tenir molt clar fins on volem arribar.
I, sobretot, racons. Indrets amb noms que ja conviden a imaginar-los: el Forat Roig, el Forat de la Roba, la Faixa del Corb, la Cova de la Cabra...
És una ruta que recomano valorar detingudament abans d’emprendre-la. No és una excursió per prendre’s a la lleugera. Cal tenir experiència en terreny abrupte i exposat i, especialment, saber renunciar quan les condicions o les circumstàncies personals no ho permeten.
Si encaixa amb les vostres capacitats...Benvinguts a la festa!
Aproximació: des de la TV-3421, aproximadament al km 12, prenem el Camí de la Vall. Seguim la pista uns 3,5 km més amunt i aparquem en un apartador força gran que hi ha a l’esquerra, uns metres abans d’arribar al Racó d’en Marc.
Dificultat: Molt difícil.
Desnivell: Uns 500m. acumulats.
Durada: 4km. unes 4h. comptant parades.
Itinerari: Seguim encara uns metres per la mateixa pista fins a una pronunciada corba a la dreta. És el moment d’abandonar-la i prendre un corriol que surt a l’esquerra i que de seguida ens situa davant del primer obstacle del dia: una pronunciada tartera, de fort desnivell, que haurem de remuntar gairebé en la seva totalitat.Hi ha algunes marques de pintura vermella i fites, però entre tanta pedra no sempre són fàcils de localitzar.
Remuntades aproximadament dues terceres parts de la tartera, una petita balma s’intueix a l’esquerra, sota la cinglera.
És el moment de canviar de direcció i iniciar un llarg flanqueig cap a la dret, caminant amb els cinc sentits.
La tartera cau amb força sota els peus i cal anar buscant el millor pas per travessar-la transversalment fins a situar-nos als peus de la gran cinglera rogenca. Al fons de la vall, el Racó d’en Marc ens acompanya en tot moment.
Resseguim la base de la paret, que va guanyant alçada mentre la roca adopta cada vegada amb més intensitat aquella característica tonalitat rogenca que dona nom al nostre primer objectiu: el Forat Roig.
La immensa balma roja que tantes vegades havia contemplat des de l’altra banda del barranc de la Galera, des del Forat de la Vella, i que avui tinc finalment a tocar.
L’espectacularitat del lloc ve donada sobretot per les seves dimensions. Cal remuntar un fort pendent per arribar fins al fons de la balma, orientada al nord.
I allà dalt, sota aquella enorme volta de roca, toca aturar-se. Mirar. Gaudir de l’espectacle!
Després de retornar amb molt de compte fins a l’empinada tartera inicial, continuo remuntant la part final, encara més dreta.
A la capçalera, a tocar d’una petita coveta, apareix el següent repte: una canal equipada amb una corda fixa.
Cal grimpar.
No és especialment difícil, però sí força vertical, i convé prestar molta atenció tant a les preses i punts de recolzament com, evidentment, a l’estat de la corda.
Superada la canal, una petita cinglera ens barra el pas. Cal flanquejar cap a l’esquerra resseguint la base de la paret. Un altre pas senzill, però força aeri. D’aquells que, sense ser tècnicament complicats, poden fer dubtar qui no estigui acostumat a caminar amb el buit a prop dels peus.
A mig flanqueig, una bonica agulla de roca em convida a aturar-me. Al davant s’obre una panoràmica que desconeixia completament d’aquest vessant tan escarpat de la Vall.
Uns metres més i apareix una altra corda fixa. Aquesta vegada ens ajuda a arribar fins a la boca del Forat de la Roba.
I aquí arriba un dels moments més sorprenents de la ruta.
Una cova que travessa la punta de la cinglera entre columnes i nombroses concrecions fòssils. Entrem per la boca nord i, gairebé sense adonar-nos-en, acabem sortint per la cara sud. Semblant al Forat de l’Aire de la Mola Castellona, però a l’engròs!
Un d’aquells racons amagats que justifiquen sobradament l’esforç d’haver vingut fins aquí.
Un d’aquells llocs «de col·leccionista del Port».
D’aquells que et deixen bocabadat.
Per la boca sud del Forat, una altra corda instal·lada ens ajuda a superar un ressalt que ens deixa en una canal empinada, per on baixem cap a una nova tartera.
Aviat trenquem cap a la dreta, mantenint l’alçada, i iniciem un nou flanqueig per la part superior de la tartera fins a arribar a una petita cinglera.
Allà hi trobem les restes d’un antic recer, una petita balma tancada amb pedra en sec. La muntanya també guarda memòria.
Continuem en direcció sud, cercant el millor pas per un terreny força empinat, però procurant mantenir sempre la cota. Arribem així a un reclau pronunciat de la serra que amaga el següent secret.
Cal estar atents: les marques vermelles ens portarien per sota de la faixa de roca. Aquí toca obviar-les i continuar recte per situar-nos davant de la Faixa del Corb.
Un estret passadís que s’obre al mig d’una gran balma rogenca. Al fons, gairebé amagada dins del penyal, una petita cova completa aquest racó tan singular. Una altra preciosa raconada del Port.
Al final de la faixa, per l’esquerra, desgrimpem uns metres i continuem en direcció sud, mantenint sempre la cota.
El sender es fa difús i cal tornar a estar molt atents al terreny. Abans d’arribar al següent barranquet, unes fites ens indiquen que hem de trencar cap a l’esquerra.
Baixem desgrimpant per terreny força fàcil fins a una cota inferior i, novament per l’esquerra, localitzem una altra faixa rogenca que baixa en direcció nord-est. Cal guanyar-ne la base i començar a baixar.
Al principi és ampla i fàcil de seguir, però progressivament es va estrenyent fins arribar al Pas de la Cabra.
I aquí la cosa canvia.
Estret.
Aeri.
Desprotegit.
A la dreta, el buit cau des del gran cingle que acull la Cova de la Cabra.
La proposta original de Carlos passa per aquest punt, però avui vaig sol i no porto material d’autoprotecció. El pas no em transmet prou confiança.
No ho veig clar.
I aquí toca fer una cosa tan important com avançar: renunciar.
Uns metres enrere localitzo una petita canal que permet desgrimpar amb facilitat i evitar el Pas de la Cabra.
Una alternativa que avui em sembla molt més assenyada.
Un cop a la base del cingle, només cal resseguir-lo uns metres en direcció nord-est per arribar a la Cova de la Cabra.
I de nou, la muntanya em regala un racó extraordinari.
Una gran balma rogenca, tancada a la seva base per un llarg marge de pedra en sec. Costa no imaginar els ramats refugiant-s’hi en altres temps, protegits de la intempèrie.
És un bon lloc per fer un recés.
M’aturo.
Davant meu s’obre una panoràmica preciosa de la Vall, amb la gran mola de la Punta Llobatera i del Fonollar dominant l’altra banda del barranc.
La ruta ha estat exigent fins aquí.
Però encara queda tornar.
Torno fins al punt on la petita canal m’ha permès evitar el Pas de la Cabra i començo a baixar, sense esma, per la tartera que s’aboca cap al fons de la Vall. Quasi al final de la tartera, una fita assenyala el punt on, per la dreta, surt un sender força emboscat que baixa suaument fins a trobar la pista de Casetes Velles, per on ja hem pujat amb el cotxe.
A l’ombra d’uns pocs plàtans, remuntem la pista uns metres més fins a un punt on l’abandonem per la dreta per creuar el barranc de la Galera.
Encara baixa una mica d’aigua.
És el mes de maig i els tolls que es formen conviden, ni que sigui per un instant, a oblidar el cansament i refrescar els peus.
Per l’esquerra d’un gran bloc pla de roca pugem fins a trobar el senderol que ressegueix la séquia d’aigua del Mas de Barberans.
Una altra obra «faraònica» dels nostres avantpassats. Quilòmetres de séquia construïts per aprofitar el desnivell i portar l’aigua des de la Font del Bosc, a la capçalera del Barranc de la Vall, fins al Mas de Barberans.
Després de tanta tartera, tanta grimpada i tant de terreny feréstec, caminar ara planerament vora la séquia és gairebé un regal.
Una delícia, després d’haver fet la cabra —i mai més ben dit— per aquests racons del Port.
Seguim la séquia fins a una raconada on s’amaga un bonic maset. Des d’aquí, un sender ens porta a creuar novament el riu i a remuntar per l’altra vessant. que ens porta a aparèixer exactament al punt on havíem deixat el cotxe.
Una ruta aspra, fréstega i exigent.
Una ruta de tarteres, balmes, cingleres, cordes, passos aeris i racons amagats.
Però també una ruta preciosa, d’aquelles que et van descobrint a poc a poc el Port menys conegut, més solitari i molt més salvatge.
D’aquelles que no només es caminen, es recorden.
«De col·lecció»!
Salut i muntanya!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada