Les Mirandes. Sostre Comarcal del Montsià. Els Ports.
27 de maig de 2023
Un dels reptes de muntanya que fa anys que porto fent és el d'assolir els cims comarcals de Catalunya. En un principi em vaig basar en el llibre de Jordi López, Sostres Comarcals de Catalunya, i en les plaques de l'Agrupació Excursionista de Catalunya, desplegades per tot el territori per commemorar el seu centenari. D'un temps ençà, estudis més acurats de les alçades fetes per l'ICGC, han portat a reconsiderar alguns d'aquests cims, que fins fa poc es tenien per les majors alçades de cada comarca.
Doncs bé... bé no, malament, se'm gira feina. Algunes de les comarques que ja tenia marcades com assolides tornen a formar part del llistat de les pendents, i la incorporació d'una nova comarca, el Lluçanès, fan que encara hi hagi molt territori per trepitjar.
Vaig descobrir això casualment en veure a les xarxes socials que el cim de la comarca del Montsià, deixava de ser el Tossal dels Tres Reis, de 1349m. prop de Fredes, i que ara aquesta distinció li correspon al cim de Les Mirandes, a les Vallcaneres Altes, de 1359, per tant 10 metres més alt.
El passat 26 de novembre vaig publicar una ruta: https://senderes.blogspot.com/2022/12/el-catinell-el-port-100-cims.html
que també ens permetria pujar a Les Mirandes per la Canal d'Enganyó des de l'àrea recreativa de la Vall. Però es tracta de descobrir nous senders i és per aixó que us proposo accedir des de la Font del Teix de la Fou, per un itinerari llarg i exigent, però carregat de molts detalls i visitant molts racons emblemàtics de les Vallcaneres Altes dels Ports, que no us deixaran indiferents. Som-hi!.
Aproximació: Des del pantà d’Ulldecona, prenem la pista de la Fou, per la dreta un cop passat el pont, i ens internem al Port fins a la Font del Teix, a uns 10 km del pantà. Compte la pista està en un estat bastant precari.
Dificultat: Moderada.
Desnivell: Uns 2000 m. acumulats.
Durada: 17,25 km. Unes 6h30’.
Itinerari: Deixo el cotxe a l'esplanada de la Font i segueixo remuntant la mateixa pista cap al Racó de l'Avellanar. Només baixar del cotxe em crida l'atenció el lamentable estat que presenten els boixos, i que en un principi atribueixo a la sequera. Quan m'apropo descobreixo horroritzat que no es tracta de manca d'aigua. Es tracta d’una plaga com mai havia vist als Ports de Cydalima perspectalis, l'eruga del boix. Les erugues d'aquesta papallona, detectada a Catalunya el 2014 a Besalú, i provinent de l'est asiàtic, s'alimenten de les fulles i l'escorça del boix. El panoràma és dantesc, des del pantà fins a la ratlla dels 800 metres d'alçada, el 90% dels boixos estan seriosament afectats. Milers d'erugues campen per les runes d'uns boixos desarborats i secs, penjant de finíssimes teranyines es van desplaçant pel bosc deixant al seu pas un trist i desolador paisatge de devastació. Canvi climàtic? ja ho tenim aquí.
Faig la potent corba a l'esquerra que s'obre a l'alçada del barranc del Racó de l'Avellanar, enfilant Les Costes cap al Collet d'Herba Sana. Pocs metres més endavant i a la dreta una petita fita de pedres ens marca el sender a seguir. A partir d'aquí és molt recomanable seguir el track GPS en mà. El corriol és perdedor i molt poc transitat. Només unes poques fites de pedra, que vaig intentar ampliar, indiquen l'accés a l'objectiu: La Canal dels Burros.
El sender remunta fort en principi, entre boniques balmes i grans blocs pel Solà del Racó de l'Avellanar, pràcticamernt fins a la base de les cingleres que fan el contrafort sud del Morral del Catinell. Després més planer enfila cap al nord-est, cercant la raconada d'on surten les Canals de la Lluïsa i dels Burros que remunten fins als Clots, a la part superior del Catinell.
De camí passo a tocar d'un gran exemplar de negral i guanyo la base de la Canal dels Burros, que en una bona tirada de ziga-zagues, molt tapades pel dens bosc, ens remunta fins als Clots. Un traçat preciós i ben poc conegut.
Surto de la canal i s'obre el panorama cap a les Vallcaneres Altes. A l'esquerra deixo els Clots, i ara per bon sender i resseguint el mateix barranquet que forma la canal arribo fins al Collet de Gravís on trobo la pista. Abans però, passo també a tocar un gran i solitari faig.
Prenc la pista per la dreta i passat el Collet del Moreno la pista puja cap a la Vallcanera Celestina, però la deixo a l'alçada de l'indicador del PR-C-82 i prenc el sender en direcció al Pou de Plans. El sender, anomenat Camí del Ròssec em porta per l'Ombria dels Sabaters fins al Teixet, un espectacular exemplar de teix que domina una petita esplanada del camí.
En aquest punt deixo el PR i per un corriol que surt del mateix Teixet començo a remuntar cap a la cota 1252, on mor la pista de les Vallcaneres Altes. La prenc en direcció nord-est fins a la caseta de la Vallcanera Celestina. Ara pel sender que surt a l'esquerra de la caseta començo a remuntar de nou cap a l'objectiu, les Mirandes. Aquest tram coincideix en l'anterior publicació que he citat, i ens porta l collet que fa d'avant-cim de la Mola dels Conills. Abans del collet cal estar atents a la dreta per localitzar uns petita fita de pedres. Al meu pas, en plena primavera, quasi estiu, trobo aquesta zona plena de precioses peònies que esclaten per tot arreu. Suposo que degut a l'alçada en aquesta zona tant alta els boixos no pateixen la plaga d'erugues i estan ben eixerits i ufanosos.
Des de la fita, que no marca cap sender ni corriol, sinó la zona més accessible, per la dreta remunto entre la densa vegetació de boix i pins els darrers metres per coronar el que a partir d'ara és el sostre comarcal de la comarca del Montsià: Les Mirandes, de 1359m.
Les vistes des d'aquesta talaia són espectaculars cap al la Vall. La Joca destaca entre les puntes dels vertiginosos cingles que s'obren cap a llevant...
Cal desfer el tram final per retornar al sender que refaig per la Mola dels Conills, el Coll del Catinell (100 cims), i baixa cap al pinar i caseta del Saro, i a retrobar el PR-C 82, que segueixo per la dreta en direcció a la Portella Calça, fins a la Font de Pataques o del Garrido, pràcticament seca.
Jo en aquest punt vaig baixar directament cap a la pista, però donat el mal estat del corriol, pràcticament perdut, aconsello seguir per PR fins a la pista que puja a la Portella Calça, i per l'esquerra baixar fins al Mas de Pataques. Un cop al Mas ressegueixo la pista ara en baixada en direcció al Retaule. De camí deixem a l'esquerra una petita bassa argilenca i la pista que remunta cap a la zona que he visitat. Em començo a endinsar a la Fageda del Retaule, un lloc sempre màgic, fins a la raconada del Faig Pare. Si com jo teniu la sort de gaudir en solitari de la raconada, un esclat de sensacions t'acaronen tots els sentits, i pots entrar en una mena de trànsit i de connexió total amb la natura, hipnotitzat en la contemplació del Pare de la fageda.
Segueixo pista avall, per retrobar una vegada més la bonica Font del Retaule, tristament eixuta, amb l'aigua justa als seus bassis per abeurar els habitants del bosc.
A la font prenc el sender que ara en direcció sud-oest em porta a visitar l'altre gegant del Retaule: El Pi Gros, mil vegades visitat però sempre sorprenent.
El sender em baixa fins al Collet d'Herba Sana, on hi ha la barrera que talla el pas als vehicles per accedir a les Vallcaneres, i des d'on es pot gaudir de magnífiques panoràmiques de tota la Fou, La Punta de la Puça, El Morral del Catinell, El Turmell... des del seu mirador.
Pel costat del barranc de la mateixa barrera surt un sender amb molt pendent que prenc per baixar a les Gúbies de la Fou. Un cop al llit de l'engorjat barranc, amb parets vetiginoses que el tanquen pels dos costat, el sender tendeix a anar a l'esquerra i internar-se en els Forats, resseguint un pas entre grans blocs, i que darrerament han arranjat amb unes escales fetes amb troncs, com un escarrissó. Més avall passo també a frec d'unes balmes que s'obren als peus de la cinglera, i més endavant encara tornem a ser al llit del barranc dins la Fou.
Abans de tornar al cotxe, encara em queden ganes de remuntar per la dreta, i pel llit del barranc, en diracció a l'Entronador, per anar a descobrir les barraques i els tolls de l'engorjat de la part baixa de les Gúbies de la Fou. Una zona preciosa, a no ser per la maleïda plaga d'erugues que aquí no han deixat un boix en peu.
De tornada barranc avall, retrobo la Font del Teix, que em convida a fer una remullada i a gaudir de les seves gèlides aigües mentre repasso mentalment el bé de Déu de racons i paisatges que m'ha regalat la jornada.
Salut i muntanya!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada